Manel Alías: "Rússia ha jugat amb el Procés molt descaradament"

BarcelonaManel Alías (Berga, 1977) ha sigut, durant set anys, el pont de TV3 amb Rússia. El periodista ha tornat ara a la redacció de Barcelona per quedar-s'hi una bona temporada i ha bolcat les seves experiències russes al llibre Rússia, l'escenari més gran del món (Ara Llibres). Parlem amb ell de les vivències personals i professionals en un dels països més poderosos del món.

Què et va portar a marxar a Rússia?

— Volia tenir l’experiència de viure en un altre país. M’estava esperant que sortís una corresponsalia. Pensava sobretot en Londres, però quan esperava la vacant vam rebre un correu que deia que obrien oficina de ràdio i televisió a Moscou. Recordo que el vaig tancar immediatament i vaig pensar que no me n’aniria mai a Rússia. Però l'endemà ja em vaig llevar amb moltes ganes d’anar-hi. No sé explicar el perquè. La idea de Rússia sempre ha sigut poderosa per a mi. Té molta força, és un lloc mitològic.

Hi havies estat abans?

— Una vegada, en un viatge de deu dies el 2003. M’havia agradat molt. A vegades els llocs no han de ser bonics o que tot hi funcioni bé per trobar-los interessants. Però anar-hi com a turista em va donar idees molt equivocades. Els codis culturals són diferents, i més en aquella època, que ningú parlava anglès. Ara això està canviant.

Et vas plantar allà sense saber l'idioma.

— Sense conèixer ningú i sense parlar rus. Estava molt mal preparat, això és un error. Em vaig llançar a la piscina i vaig patir molt. No és manera de treballar com a periodista arribar a un lloc sense saber-ne la llengua. Tenia un traductor a disposició, però hi havia moltes altres barreres que se'm resistien. He hagut de fer un esforç molt gran per tenir eines i poder fer bé la meva feina. Tot i així no he arribat mai a parlar bé el rus, això és gairebé impossible.

Com és fer periodisme a Rússia?

— El bon periodisme és sempre igual: una bona història adreçada al seu públic, que s’entengui bé i que es pugui interpretar bé. El que canvia són el context i les barreres. A Barcelona feia temes d’ensenyament. Si trucava al departament, es posaven a córrer per atendre’m, gairebé estaven obligats a respondre'm. Per al Kremlin, TV3 és una puça insignificant. Ja puc demanar per dalt i per baix mil entrevistes, que no les faran. He patit la manca d’accés a informació oficial, més enllà de la que ells em donaven. Això és un impediment molt fort, perquè jo volia contrastar i repreguntar.

¿Aquestes limitacions són per a la premsa en general o TV3 en particular?

— És una combinació de factors. Per una banda, si han de comunicar alguna cosa a un mitjà estranger, normalment escullen la CNN o la BBC. Per l’altra, el Kremlin està acostumat a tenir un altaveu que propagui les seves idees. Això és el que fan els grans mitjans russos. Saben que nosaltres estem acostumats a un altre tipus de diàleg periodístic i no els interessa. 

¿El Kremlin s'ha queixat mai de la feina que feies?

— No. Quan arribes a Rússia comences a veure fantasmes per tot arreu. M’estan espiant? M’estan seguint? Una part pot ser fonamentada i una altra pot ser totalment pel·liculera. Tots coneixem Rússia a través de pel·lícules, la Guerra Freda, Putin, però la coneixem de manera molt distorsionada. Quan vaig arribar-hi sabia que no hi havia llibertat de premsa ni de manifestació, i ho vaig notar en dos segons. Els primers reportatges que vaig fer eren bastant crítics. No vaig canviar-los, però esperava a veure per on em cauria la garrotada. No va passar mai res. Sé que moltes de les informacions que he fet les controlaven i m’imagino que unes quantes no els han agradat, tot i que la meva feina sempre ha estat basada en fets. Ara, no ha passat mai que explícitament m’hagin intentat posar límits o espantar-me.

Quins són els tòpics dels russos que es desmunten quan arribes al país?

— Tots els tòpics són veritat, però són una part de la veritat que s'ha de completar. Els russos són gent freda? Parlem-ne. Per mi són molt més carinyosos i apassionats que nosaltres. Si un rus t’ha d’ajudar fins a la mort, t’ajudarà. Aquesta ajuda, estima i obertura l’he notat intensament. Llavors hi ha coses que es van aprenent de mica en mica. Per exemple, tu i jo quan ens hem trobat no ens coneixíem de res i ens hem fet un somriure. Si a un rus li faig un somriure d’entrada es pensarà que me n’estic rient. També pensarà que nosaltres som molt bruts quan entrem a casa sense treure’ns les sabates. És un codi que s’ha d’anar desxifrant de mica en mica.

Un altre dels tòpics recurrents és el consum d'alcohol.

— El problema és que beuen una graduació més alta. Quan nosaltres bevem cervesa o vi, ells beuen vodka. És un consum que està molt més tapat que aquí, el fan a dins de casa, és molt més problemàtic socialment. És un hàbit menys festiu. Si surts un dissabte a la nit veuràs més gent bevent a Catalunya que a Rússia. El que passa és que els que beuen tenen un problema més greu.

A què et va costar més acostumar-te?

— Al principi l'idioma em sonava dur i lleig. Em pensava que m’estaven escridassant o que hi havia una baralla molt forta i no era així. Els primers dies vaig tenir idees equivocades per no haver entès bé la llengua. Culturalment, els codis són molt més formals que aquí fins que et coneixes bé. Quan et presenten algú de 12 o 13 anys ja t'hi has de dirigir de vostè. I si em presenten una noia no li puc fer dos petons el primer dia, es tirarà enrere perquè estic envaint un espai que no toca. Ara bé, al cap de poc, la meva sogra em feia els petons a la boca, no a la galta. L’aproximació és més freda al principi però de seguida es fa molt més intensa. És un món tan complex que no tenim el dret de jutjar-lo en cinc minuts.

Com has viscut el masclisme de la societat russa?

— Els primers mesos em costava la relació amb les dones, m’atribuïen un rol que jo no volia agafar. Quan vaig conèixer la meva companya ella tenia un fill de set anys, el Prókhor. El 2019 vam tenir un altre fill, el Pau. Amb el Prókhor em vaig implicar molt, el considero fill meu i el portava sovint a l'escola. Vam fer una reunió de pares perquè l’any següent els tocava escollir entre ètica, religió o història de la religió. Hi volia ser per intentar influir que fes ètica. Primer un capellà va explicar com seria l’assignatura de religió i després va arribar el moment d’ètica. Tot era qüestionable. Es va dir que els ajudarien a ser persones en el seu entorn social i van posar exemples com que, si és l’hora de dinar, un cop la nena hagi parat taula, el nen ha de saber acostar-li la cadira per seure. Em vaig quedar de pedra.

Quin paper s'espera dels homes?

— L’home és un mascle protector de la dona. Ha de ser qui pren les decisions de la casa i li toca portar el sou. Va arribar un punt que jo mateix provocava determinades converses per no quedar encallat en certs punts. Explicava molt ràpid que tenia molts amics gais, i la reacció, moltes vegades, era gairebé violenta, anguniosa. Deien: «Espero que això no ens arribi mai, aquí. Això no és normal». El seu és un conservadorisme orgullós, és el mateix que dibuixa Putin.

Com és, Putin?

— He estat moltes vegades a la mateixa sala que Putin, i l’he seguit moltes hores, però mai li he pogut fer ni una pregunta. Manté molta distància amb tot i amb tothom. Una de les eines que té per ser un dirigent tan influent al món és fer por. Té armes de destrucció heretades de la Unió Soviètica, només els Estats Units li fan ombra, i ha modernitzat les forces armades. El poder de Putin és que fa la sensació que si el molestessin gaire de prop, actuaria. La seva filosofia de poder és mantenir el poder. Amb això és molt hàbil. Fa 20 anys del seu règim i no hi ha fissures. Ni tan sols al seu voltant hi ha ningú que li hagi fet el llit. L’oposició està anul·lada. Té el sistema judicial controlat de dalt a baix, la policia i els serveis secrets controlats i una capa de la població que realment se’l creu. Tal com està muntat ara, a Rússia no hi ha cap possibilitat que algú li guanyi unes eleccions.

¿Hi haurà Putin al capdavant de Rússia molts anys?

— Fins que ell vulgui. El final de Putin és imprevisible i només ell sap exactament com serà. Però la gran pregunta és: I després de Putin, què?

Un dels temes pels quals Rússia ha sigut notícia són els enverinaments a opositors de Putin. Com ho has viscut?

— De vegades les notícies sobre Rússia s’exageren. I no cal exagerar, perquè el que passa realment ja és prou bèstia. He tingut l’oportunitat de fer alguna pregunta a Aleksei Navalni, que després va ser enverinat, i a Vladímir Karà-Murzà, a qui vaig entrevistar després de ser enverinat. També vaig entrevistar un científic que va participar en el programa secret de la Unió Soviètica per crear el Novitxok, amb el qual s'han enverinat diverses persones. Quan ell hi treballava no sabia exactament com s’utilitzaria aquest verí, però coneix la substància perquè l’ha ajudat a fabricar amb un programa secret. En el cas d’Aleksandr Litvinenko, que va morir enverinat, es va fer servir Poloni 210. Un cop ingerit, trigues un temps a notar-ho però tens la mort assegurada. És impossible que et salvin, però com que és una mort retardada hi ha temps per investigar-la. Ara estan provant el Novitxok perquè actua diferent, et mata i desapareix el rastre. Quan parles amb aquesta gent, tot indica que han estat enverinats. Hi ha hagut investigacions periodístiques molt ben fetes que apunten que ho han fet serveis secrets determinats, que volaven als mateixos vols o similars als que van fer servir Navalni o Karà-Murzà. Els anaven seguint fins que tenien l’oportunitat de posar-los la substància a la beguda o als calçotets. Però jo no titularé mai que Putin ordena aquests enverinaments, perquè no tinc manera de confirmar-ho.

Es va parlar de la ingerència russa amb el Procés independentista. Com s'ha vist, des d'allà?

— Amb el procés hi ha jugat tothom. Rússia l’ha fet servir, però la Catalunya independentista i l’Espanya antiindependentista també han fet servir Rússia. Al Kremlin li va interessar molt perquè és un conflicte dins de la Unió Europea. Tot el que sigui donar la sensació que a la Unió Europea hi ha caos i que a Rússia hi ha control i estabilitat li va molt bé. Rússia hi ha jugat molt descaradament. Un exemple: a Rússia no es poden fer manifestacions. La gent es concentra dreta, en silenci. Com que no tenen permís, saben que els detindran. Jo he estat en concentracions al centre de Moscou amb mil detinguts, i he vist com els canals estatals, fins i tot el 24 hores, ni ho ensenyaven. Aquest mateix canal tenia una finestra oberta amb els contenidors cremant a Barcelona contínuament mentre explicava altres coses. Els interessen més les protestes de fora que les de dins, quan una de les normes bàsiques del periodisme és que, com més a prop, més t’interessa.

Des de Catalunya i Espanya també s'ha vinculat Rússia amb el Procés.

— Els antiindependentistes han volgut exagerar la intervenció russa a favor de la independència, dient que l'independentisme és un moviment tan pervers que fins i tot té els russos a favor. La predisposició que veia dels antiindependentistes per dir que fins i tot la malvada Rússia ajudava Catalunya era tan descarada que les informacions no s’aguantaven. I pel que fa als independentistes, poc favor fan a cap moviment que es vulgui dir lliure i democràtic dient que aquí estem com a Rússia. Per mi és inconcebible. Qui em digui que a Catalunya estem com a Rússia, vol dir que no coneix res de Rússia i que a canvi d’aquesta idea és capaç de dir qualsevol mentida més. Ho he sentit tantes vegades, simplement per empaitar la idea, suposo, que Espanya és molt malvada... Tot això s'ha dit des de l'opinió popular però també des del periodisme. Em decep tant que a vegades sortiria del club periodístic. No tinc cap interès en compartir professió si ha de ser així.

Has tornat a Barcelona. Quins són els teus plans professionals a partir d'ara?

— Tinc oposicions a redactor d’informatius. Quan vaig marxar estava a la secció de Societat i ara que he tornat he aterrat a Internacional. No sóc un malalt de la feina. M’agrada fer-la bé, però també desconnectar, i aquests últims set anys no ho he pogut fer. Ara que tinc la meva família russa aquí, vull rebaixar hores de treballar i tenir estones amb ells. Vinc d’estar un cap de setmana sense telèfon. He gaudit tant que ara vull això. No tinc grans ambicions. És una feina molt bonica i em considero un privilegiat, però no vull dedicar-hi 13 hores al dia.