Les grans potències militars mundials s’enfilen aquests dies per les parets per culpa de Strava, una xarxa social en què corredors, ciclistes, nedadors i altres addictes a l’exercici físic presumeixen dels seus trajectes, enregistrats pel GPS dels seus telèfons mòbils i altres dispositius registradors d’activitat, com els braçalets Fitbit. L’empresa va publicar fa unes setmanes orgullosa el seu mapa públic de calor, elaborat amb tres bilions de coordenades acumulades en 1.000 milions de sessions que sumen un total de 27.000 milions de quilòmetres recorreguts. Al mapa es veuen les rutes més freqüentades, com el Camí de Sant Jaume, i curiositats domèstiques com que els runners que travessen la plaça que hi ha al costat de casa meva ho fan més per un costat que per l’altre.
El cas és que algú es va entretenir a buscar llocs del món on no hi hauria d’haver gaires esportistes connectats -sigui perquè són deshabitats o perquè la població local ja té prou feina aconseguint sobreviure- i va descobrir-ne alguns de molt transitats que han resultat ser instal·lacions militars secretes: dels nord-americans a Somàlia, l’Agfanistan i Síria; dels russos a Ucraïna; dels britànics a les Malvines, i dels francesos al Sahel. També hi ha campaments d’organitzacions humanitàries, bases de míssils i centrals nuclears. Són llocs que no es veuen en serveis com Google Maps perquè han estat censurats, però que han quedat al descobert perquè els soldats occidentals han deixat rastre mentre es mantenien en forma.
Suposadament, les dades de Strava són anònimes, però ja hi ha qui ha identificat un soldat en concret en situar-lo en altres llocs, que poden ser casa seva o una altra base militar on ha estat destinat. Això últim obre la porta a detectar moviments de tropes, motiu pel qual les autoritats i la mateixa Strava s’han afanyat a explicar al seu personal com desactivar la funció de compartir la localització. Fer-ho, esclar, afectarà el negoci de Strava, que és vendre les dades a municipis per facilitar-los la planificació urbana.