La setmana passada, mentre en el món real se celebrava el Dia de la Dona, hi havia un giny decimonònic a la televisió que donava voltes en el que ja sembla un univers paral·lel: La ruleta de la suerte. El concurs dels migdies a Antena 3 que presenta Jorge Fernández i que s’ha quedat encallat en els 90. L’únic que ha canviat dels seus inicis és que, en el panell, les lletres ja no giren mecànicament amb l’ajuda de la mà de l’hostessa, sinó que la pantalleta digital canvia gràcies a la informàtica. Però l’hostessa continua allà. Faldilla curta, un somriure i moltes ganes de ballar. Cada vegada que un concursant proposa unes lletres per omplir els buits, la noia dansa animadament acostant-se a les peces que s’ompliran, mou els braços sinuosament i fa com si les toqués amb els dits. Aleshores, com si fos màgia, hi apareixen les vocals i consonants. No té cap altra funció al llarg del programa que la d’amenitzar el panell i distreure la vista de l’espectador.
Però, coincidint amb el 8-M, va passar una anècdota que semblava transportar-nos a una altra època. El presentador li va demanar a la Piqui, una concursant, que es presentés. La senyora va explicar que estava feliçment casada, que tenia el millor marit del món, que ella treballava en una empresa de telecomunicacions i que tenia tres fills que eren uns grans aficionats al golf. Les criatures fins i tot havien disputat algun campionat important i a ella li faria il·lusió, amb els diners del premi del programa, poder portar-los a veure la Ryder Cup. Jorge Fernández li va preguntar d’on venia l’afició dels nens a aquest esport i la Piqui ho va explicar amb molta naturalitat: “Como son tan seguidos, mientras los fines de semana yo hacía la casa, mi marido se los llevaba y les compró un palo de golf”.
Són estampes familiars que ens transporten a una altra època. La dona explicant que els caps de setmana ella es queda a casa netejant mentre el marit i la canalla surten a gaudir d’activitats lúdiques. Cadascú s’organitza la vida com vol, per descomptat, però és un sistema de repartiment de tasques que exclou la dona de l’oci. Un sistema que entronca amb rutines domèstiques del segle passat.
Per tant, ens trobem amb un context mediàtic en què l’única hostessa que perdura al món de la televisió espanyola coincideix amb una concursant que, després de treballar de dilluns a divendres, els caps de setmana neteja la casa sense compartir les activitats esportives familiars –o tenir-ne unes de pròpies–. Tot plegat, en un programa que presenta qui va ser Míster España. És la perpetuació de l’heteropatriarcat més enllà de les reivindicacions feministes que aquell dia omplien els carrers. Una casualitat. O no. Una manera de recordar-nos que, més enllà de qualsevol data assenyalada, en molts aspectes el món canvia menys del que ens pensem.
