Rosalía cantarà al 'Saturday night live': les 10 actuacions més escandaloses del programa

BarcelonaTot i que ja va trepitjar el mític escenari d'aires ferroviaris del Saturday night live l'any passat, com a suport de Bad Bunny, Rosalía serà l'estrella musical convidada del programa en la seva edició del 18 de març, ara ja plenament com a titular. Suma així el seu nom a una llarga llista de més de 900 actuacions, algunes de les quals s'han convertit en moments immortals de la història de la televisió. A l'espera de saber si la catalana deixarà petja, repassem en aquesta llista deu de les intervencions més cèlebres, que ho han estat sovint per motius extramusicals. (I afegim una onzena, a mode de pròleg: la colpidora actuació d'un cor ucraïnès just aquest dissabte, quan el reportatge ja estava publicat. Amb llum baixes i espelmes que dibuixaven el nom de la capital Kiev, el grup Dumka radicat a Nova York va interpretar Pregària per a Ucraïna, just al principi del programa).

Elvis Costello (1977)

Acompanyat pel seu grup The Attractions, Elvis Costello havia de tocar –pressionat per la discogràfica– la cançó Less than zero com a segon tema. Però el músic britànic va interrompre'l quan portava només uns compassos. "Ho sento, senyores i senyors, però no té cap sentit tocar aquesta cançó aquí". I va arrencar una rendició trepidant de Radio, radio, una crítica molt directa als mitjans de comunicació que es venen als interessos corporatius. Això passava el 1977, i Lorne Michaels –el productor i autoritat suprema del xou– no li va aixecar el veto fins al 1989, quan va protagonitzar una aparició sorpresa al programa. En concret, el músic va irrompre enmig d'una actuació dels Beastie Boys –irònicament, tocaven Sabotage– i, després de repetir la frase que el va fer famós una dècada enrere, Costello i els rapers van començar a tocar tots junts l'indefectible Radio, radio. La televisió havia après que era més astut integrar els rebels que enfrontar-s'hi.

Devo (1978)

Vestits amb granotes de feina monocolors, els Devo van ser populars a la dècada dels vuitanta gràcies en part a la seva estètica robòtica i retrofuturista. Però quan, l'any 1978, es van postular per interpretar una versió sincopada del popular (I can't get no) Satisfaction dels Rolling Stones, Lorne Michaels ho va veure massa avantguardista. Només hi va accedir quan el mànager li va prometre portar Neil Young a canvi, com a compensació pel risc. Va ser un xoc visual i musical. I un d'aquells moments que defineixen una banda: d'actuar en sales amb pocs centenars de persones els Devo van passar a fer-ho ja davant alguns milers d'espectadors. I el gran públic americà es va exposar a una new wave amb inequívoques ganes de revisar i reinterpretar la tradició del rock des d'una perspectiva més anarcofestiva.

Fear (1981)

Per a l'especial de Halloween del 1981, John Belushi va convèncer Michaels que seria una bona idea convidar el grup Fear. A mig camí entre el punk i el metal, i amb lletres escandaloses (si no directament homòfobes), la seva estratègia de provocació va trobar en l'escenari de 30 Rock un lloc ideal per desplegar-se. Acompanyats de mig centenar d'amics de bandes col·legues, van convertir el plató en una batalla campal. El New York Post va xifrar en mig milió de dòlars els danys causats. Altres fonts més conservadores parlen de 10.000 dòlars. Els productors van aconseguir agrupar la banda en una habitació, tancada amb pany i clau, i deixar-los allà les dues hores que quedaven del xou. Van ser vetats de per vida i el seu moment de glòria va ser retirat amb diligència de les reemissions del programa.

The Replacements (1986)

Després d'haver-se fet un nom en l'escena underground americana, The Replacements –que acabaven de publicar el seu primer disc amb una major– estaven a punt per fer el salt al gran públic i l'SNL semblava el trampolí perfecte. Però el presentador d'aquella setmana, Harry Dean Stanton, els va proposar de prendre unes copes, i alguna cosa més, abans de sortir a escena. Unes copes que van ser moltes. O com a mínim suficients perquè el guitarrista ja abans de començar s'entrebanqués i trenqués la seva guitarra –i hagués de recórrer a una de cortesia posada pel programa– o perquè la banda interpretés els seus dos temes de manera més que caòtica, traient-se roba i proferint paraulotes prohibides a la cadena. El veto no només els va apartar del programa sinó de tota la cadena: The Replacements no van tornar a l'NBC fins al 2014, quasi 30 anys després, per aparèixer al late show de Jimmy Fallon. I mai van acabar d'assolir l'èxit comercial d'alguns companys seus de generació i estil.

Sinéad O'Connor (1992)

Era el 3 d'octubre de 1992 i Sinéad O'Connor tornava per segon cop al Saturdat night live. Al final d'una versió a cappella de la cançó War, de Bob Marley, la cantant va canviar la lletra: de "lluiteu contra la injustícia racial" va passar a "lluiteu contra els abusos sexuals". I, tot seguit, va mostrar una fotografia del papa Joan Pau II, la va estripar i va llançar-ne els trossos en direcció a la càmera. Encara faltaven alguns anys perquè es destapessin les acusacions més rellevants sobre abusos infantils en el si de l'Església americana, de manera que bona part de l'audiència del programa no va acabar d'entendre el sentit d'aquesta acció de protesta. El canal va rebre més de 4.000 trucades d'espectadors colèrics. O'Connor no va tornar mai al programa i el presentador d'aquella setmana, el catòlic Tim Robbins, va acomiadar l'episodi trencant la tradició de donar les gràcies a l'estrella musical de la setmana. Ni tan sols la va esmentar.

Red Hot Chili Peppers (1992)

La cançó Under the bridge és una de les més delicades dels Red Hot Chili Peppers: la gran balada que serveix per descansar del funk sincopat que és marca de la casa. Però les bandes sovint són olles a pressió d'egos desbocats i, si s'hi ha tirat el pebre de les drogues, els incidents estan assegurats. Convidats l'any 1992, quan el cantant Anthony Kiedis va començar a cantar aquest tema sobre la seva etapa com a addicte a l'heroïna, el guitarrista John Frusciante va decidir sortir del guió. Els delicats puntejos de la cançó original es van convertir en acords cacofònics recaragolats i la segona veu melodiosa que havia de prestar en el moment climàtic va ser un udol inintel·ligible que es va carregar qualsevol noció d'harmonia. "Em vaig sentir com si m'apunyalessin per l'esquena i em deixessin sagnant davant de tots els Estats Units", declararia més tard Kiedis, que va resoldre com va poder l'actuació. Mesos després, Frusciante abandonava la banda.

Rage Against The Machine (1996)

El programa va combinar en una mateixa setmana les figures del milionari Steve Forbes com a presentador i dels über-reivindicatius anticapitalistes Rage Against The Machine en l'apartat musical. Però just abans d'atacar el seu tema Bulls on parade, la banda va penjar dues banderes americanes capgirades dels amplificadors. Els productors van ser a temps de retirar-les pocs segons abans que Zach de la Rocha i companyia interpretessin la cançó i ja no van tenir ocasió de tornar a l'escenari per a un segon tema, com és tradició. De fet, mai més van tornar a trepitjar el plató de la torre Rockefeller des d'on s'han emès les 47 temporades del programa. Però probablement van tornar a casa amb la sensació de missió acomplerta.

Ashlee Simpson (2004)

Ashlee Simpson es disposa a cantar el segon dels seus temes. Els músics comencen a tocar i, tot d'una, se sent la veu d'ella interpretant la primera cançó... sense que estigui movent els llavis. Descartada una habilitat en l'art de la ventrilòquia, es va fer evident que Simpson havia recorregut al playback, un pecat mortal per a un programa que duu la paraula live (en directe) en el títol. A més, la cantant va fer un ball còmic al sentir-se descoberta, la qual cosa va convertir l'escena en encara més surrealista. I en el comiat ho va complicar encara més quan va culpar la banda d'haver tocat la cançó equivocada. Dies després, va confessar en una entrevista allò que era evident: la seva part estava gravada. Segons el seu relat, el metge li va recomanar que no cantés en directe perquè tenia un cas de reflux gastroesofàgic i es podia agreujar amb l'esforç vocal. El programa va assegurar que no tenia coneixement de la seva intenció de recórrer al playback i que, en cas de saber-ho, no haurien permès l'actuació.

Lana del Rey (2012)

En el capítol de fails, un dels més sagnants va ser el de Lana del Rey, pocs dies abans de treure el disc que l'havia de catapultar a la fama. Avui dia, la cantant passa per ser una de les perfeccionistes vocals més destacades del pop, amb totes les notes sempre a lloc i unes cançons que són evocacions de la cultura americana clàssica construïdes amb precisió d'orfebre. Però l'actuació al SNL de Blue jeans i Video games va ser un desastre sense pal·liatius: la veu era dubitativa i fora de registre i la posada en escena –palplantada a l'escenari, amb aire absent– no hi va ajudar gens. Va resultar una de les actuacions més comentades, i no pas per bé, de la història del programa. De fet, en un capítol posterior la còmica Kristen Wiig la va convertir en personatge i en va fer una imitació cruel, que la perfilava com un estaquirot inquietant i amenaçador, fora d'eixe món.

Kanye West (2018)

Set cops ha aparegut Kanye West com a convidat musical des que va debutar en el xou, l'any 2005. Musicalment, les versions que va oferir dels temes Black skinhead i New slaves han estat del més potent que s'ha pogut veure a l'SNL. Ara bé, la seva intervenció més recordada va ser la del 2018, quan en el moment d'acomiadar l'episodi va aparèixer amb una gorra vermella on es llegia el lema trumpista Make America great again i va deixar anar davant d'un públic incòmode –aquell és un bastió progressista– algunes proclames a favor de l'aleshores president. La resta d'actors que compartien amb ell l'escenari no sabien on posar-se. La setmana següent, el membre de l'elenc Pete Davidson va fer unes quantes bromes sagnants a costa de West: era l'inici d'un beef o picabaralla pública, que ha pujat molts graus de temperatura des que el jove còmic ha començat a sortir amb Kim Kardashian, l'exdona de West, i el raper no perd ocasió per criticar-lo.