El Rojo i el Negre

BarcelonaA la novel·la de Stendhal, el roig i el negre es referien als colors de l'exèrcit i els sacerdots, respectivament. En el panorama periodístic espanyol, el Rojo i el Negre –o sigui, Alfonso Rojo i Javier Negre– són dos dels responsables directes de la seva degradació. El primer, s'inventava redactors que no tenia, i els construïa un bonic perfil amb fotografies d'un banc d'imatges a Periodista Digital, el mitjà que dirigeix. El segon, segons la sentència que ha hagut de publicar El Mundo, es va inventar una entrevista a l'exparella de l'assassí de Conca. Les tortures que ella hi relatava no van existir, i no va poder prevenir les noies que van morir, ja que no les coneixia. Javier Negre, un dels poquíssims periodistes a qui Vox no ha vetat. Javier Negre, que va firmar l'infame reportatge on s'assenyalaven els mestres catalans de Sant Andreu de la Barca –acusats de delictes d'odi en causes que es van acabar arxivant– amb foto i dades personals de tots ells.

Però el problema no és qui, emborratxat del propi ego, creu que pot muntar una doble pàgina inventant-se una entrevista i robant una foto de Facebook: l'ésser humà és dèbil i fal·lible. El veritable drama és que, exposada la seva misèria en sentència judicial, Javier Negre aparegui com a col·laborador del programa d'Ana Rosa Quintana i que ni tan sols se li pregunti sobre aquesta qüestió. O que, en el cas dels mestres, la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya (FAPE) dictaminés que aquest individu no havia violentat cap codi deontològic, tot i l'evident atropellament de la intimitat d'unes persones que ni tan sols havien estat jutjades. I Rojo va cobrant com a tertulià, fins i tot de mitjans públics. Un sistema que no denuncia ni elimina dels seus circuits professionals de la toxicitat com Rojo i Negre està condemnat a l'embrutiment i la necrosi. I això redunda en la qualitat democràtica del país en qüestió.