Roger Loppacher: “Si TV3 se situa per sota d’un llindar, serà difícil de recuperar”

BarcelonaPrimera entrevista en premsa del president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) després que presentés el Llibre blanc de l’audiovisual. Com que la ràdio està normalitzada al país, centrem la conversa en la televisió, la gran assignatura pendent: només un 18,5% del consum de televisió es fa en català.

Demanen 137 milions d’euros més de pressupost per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Per fer què?

Ficció. Hem fet l’exercici de comparar el cost per episodi de diverses sèries de ficció d’arreu del món. Joc de trons, per exemple, costa 10 milions d’euros per episodi. La danesa Borgen, que és un referent europeu a tenir molt en compte, 600.000. Merlí està en 185.000 euros. Necessitem més recursos perquè les televisions públiques europees tenen una audiència superior a la nostra: entre un 20% i un 30% de quota, mentre que la Corporació està en el 15,2%.

¿Per passar de Merlí a Borgen n’hi ha prou multiplicant el pressupost?

El pressupost és important. Però és cert que si Dinamarca ha tingut èxit és perquè es va fer un pla estratègic per a la ficció fa disset anys. Es va apostar pels guionistes: es va crear una escola i se’ls va enviar a formar-se als Estats Units. Hi ha dos elements importants en el cas danès. Un és l’ús de referents locals. L’altre, la cerca de grans públics. Borgen es va fer per arribar a un milió de danesos, en un país de 5,5 milions. Ja veurem si ho venem o no. Però hem de ser forts a casa. Hem d’intentar assolir aquesta xifra d’un milió d’espectadors per a una sèrie en català.

Com han arribat a la xifra de 137 milions?

Observant al nostre entorn realitats de mida similar. Països com Irlanda, Àustria, Suïssa o Dinamarca, però també regions com Flandes o Baden-Württemberg. En aquests llocs, l’aportació mitjana per ciutadà a la televisió pública ronda els 50 euros. I, a casa nostra, és només de 31,6 euros. Hi ha un diferencial de 18,4 euros per persona. Proposem que, de manera progressiva, en quatre anys, es faci aquesta equiparació.

Ha dit abans que els canals de la CCMA tenen un 15,2% de quota. Aquest esforç de 137 milions on hauria de situar-la, en audiència?

Hauríem d’acostar-nos al 20% entre tots els canals. I aquest 20% és un mínim, ja que els països del nostre entorn són a prop del 25%.

¿Creu que recuperar ara el pressupost de fa uns anys per a la Corporació es políticament assumible?

Tot és recuperable. El que hem de tenir en compte és que si TV3 se situa per sota d’un determinat llindar, aleshores sí que serà difícil de recuperar i serà posada en qüestió.

Quin seria aquest llindar?

Per sota de dos dígits, sumant tots els canals.

És un llindar molt i molt baix.

Bé, hem baixat d’un 26,3% que teníem l’any 2000 a un 15,2%. I, en el grup de 4 a 12 anys, ja hem passat d’un 25,4% a un 10,3%. Hi ha un envelliment general de l’audiència en els canals públics europeus. Però aquesta intensitat és un fenomen singular nostre, agreujat pel fet que els canals temàtics espanyols són potents. Som en una situació amb un punt d’emergència. I no és només la debilitat de la CCMA, que és el tractor del sector audiovisual: al darrere hi van totes les productores.

No tinc clar que m’hagi respost si hi ha prou voluntat d’assumir el cost polític d’un increment pressupostari. Fa uns dies Ciutadans demanava retallar-la un 25% més. I els mitjans espanyols en reclamen l’encongiment quasi cada dia...

Hi haurà grups polítics en contra i d’altres que hi estaran a favor. ¿Però ens creiem que la Corporació ha de ser l’eix vertebrador del sector audiovisual català? ¿Creiem que el sector és un valor econòmic i cultural? Doncs cal fer una aposta. I crec que sí, que hi ha sensibilització.

Per tant, creu que s’aportaran 137 milions extres per a la Corporació.

En el moment conjuntural específic... la resposta és que no és fàcil. Però crec que s’aplicarà. Si no aquest any, el que ve. Soc optimista.

¿És un optimisme substanciat en converses amb el Govern?

L’optimisme deriva de la meva percepció, no pas perquè el Govern m’ho hagi manifestat. Deriva de la necessitat. Un país com el nostre no pot deixar perdre el consum audiovisual en català.

L’evolució dels pressupostos de la Corporació fa pensar que sí, que es pot deixar perdre.

He de dir que centrem molt el debat en els recursos, però hi ha un altre factor cabdal, que és la multiplicació brutal de l’oferta. L’any 2000 teníem quatre canals analògics catalans i vuit d’àmbit espanyol. Ara en són 8 de catalans i 32 en castellà. I hi ha també un creixement extraordinari de la televisió de pagament: fa dos anys la tenia un 8% de la població i les últimes dades parlen d’un 35%. És una finestra que ofereix esdeveniments esportius, pel·lícules i sèries, però on trobem molt poc català. A això hi hem d’afegir els serveis a demanda com Netflix, HBO o Amazon. I els 4.000 milions de vídeos consumits cada dia a YouTube. O els 8.000 milions a Facebook. O els 10.000 milions de Snapchat. Quan això arriba acompanyat d’una reducció pressupostària de 150 milions a la Corporació... és la tempesta perfecta.

En el llibre no es fa esment a un altre dels problemes de la CCMA: la politització dels seus càrrecs, que són proposats pels partits. ¿No ho consideren un problema o bé s’han inhibit perquè el mateix CAC té un funcionament similar?

El llibre blanc té un apartat dedicat a un nou model de governança de la CCMA per reforçar la independència i la transparència dels seus òrgans de govern. En aquest sentit, considero que tant l’elecció dels càrrecs directius de la CCMA com la dels membres del CAC s’ha de fer seguint criteris d’estricta competència professional.

¿Catalunya té prou capacitat reguladora per dissenyar l’audiovisual que necessita el país?

Necessitaríem més competències en el domini públic radioelèctric. Un exemple, que de fet proposem en el llibre blanc: que els emissors espanyols que es veuen a Catalunya tinguin també oferta en català. Plantegem mesures que ho incentivin.

Quines?

S’haurien de concretar en cada cas. No estem en aquest punt del debat. Caldria abordar-ho amb prudència i progressivament.

Si Catalunya tingués la independència, com a mínim radioelèctrica, ¿seria partidari de mesures coercitives per assegurar que els emissors espanyols respecten el pluralisme lingüístic de l’estat?

Coercitiu no és un terme amable ni crec que s’hagi de treballar en aquest sentit. Però sí que s’hauria de parlar amb els canals espanyols perquè facin part de la programació en català.

Si m’ho permet, amb el bon rotllo no s’ha arribat gaire lluny.

Vostè formulava la pregunta en l’escenari de ser independents. Si no ho som, la situació és diferent. Però, sent independents, ¿serien necessàries mesures coercitives? Crec que no, que amb acords s’hi podria arribar perfectament.

8TV, l’única televisió privada d’abast nacional, està estancada per sota del 3,5%. ¿Preveuen alguna mesura per consolidar-la?

Amb tota l’oferta que hi ha, entenc que li sigui difícil a 8TV tenir una audiència superior. En el llibre blanc plantegem mesures de col·laboració público-privada que no s’han desenvolupat, com ara encarregar al prestador privat, sigui nacional o local, que faci programes de servei públic.

Disculpi la ironia, però la col·laboració público-privada avui és que TV3 paga 1,8 milions per poder emetre l’HD pel múltiplex de titularitat pública que gestiona Godó.

Conjunturalment, la Corporació necessita part d’aquest espai radioelèctric. Però és una mesura temporal, no ho veig perllongant-se indefinidament.

En tot cas, l’operador privat no sembla que hagi complert els compromisos pels quals se li van atorgar quatre canals de televisió: elabora un sol canal propi amb contingut real, i un de musical.

El contingut havia de ser bàsicament de programació pròpia, i això hi és. El canal musical estava previst. I hi ha un canal esportiu.

Rellogat.

Estaríem en una situació de raonabilitat pel que fa a la concessió. Tot és millorable. Però en aquesta situació del mercat, hem de veure quines mesures podem prendre perquè sigui més competitiu, que no és gens senzill. Fa poc s’hi ha incorporat Mediaset i cal veure com va, però d’entrada no sembla que hagi de tenir més audiència.

¿Que 8TV emeti les sèries estrangeres en català no seria un mínim exigible?

Seria un mínim desitjable, perquè la concessió no l’obliga a això. Però cal treballar en aquest sentit.

Dit això, ¿no li fa por que una Corporació més forta freni el creixement possible d’aquest canal?

Admeto que és un risc. Hauríem d’anar a esgarrapar audiència dels mitjans espanyols.

Catalunya no té interlocució amb els serveis globals de continguts a la carta com Netflix. Li preocupa?

Naturalment. Això es trenca amb més instruments normatius, eh? Em preocupa que Netflix, amb una oferta i audiència creixent, no emeti en català. Voldríem que assumís quotes de producció pròpia, com farà amb La catedral del ma r o ha fet amb Marsella. En la mesura que tinguem més instruments, podrem fer més pressió. Ara treballem en un gran esdeveniment que situï Barcelona com un referent en l’àmbit de la prestació televisiva. Cinematogràficament som potents, però televisivament no. Munic és un model a seguir: a banda de la pública muniquesa, hi ha també ProSieben, Sky, Astra... En canvi, cap de les grans televisions estatals té la central aquí.

Hi ha una manera típica d’aconseguir que Netflix ofereixi versions en català: pagant-ho. Si la Generalitat aporta el cost íntegre, molt probablement acceptarien. ¿És partidari d’una mesura així?

És una mesura que cal explorar, però s’ha de treballar en la persuasió que s’ha de fer en català per interès propi, fer entendre que el català pot ser un element que et faci tenir més abonats o quota a Catalunya.

¿Però li consta alguna sensibilitat en aquest sentit?

Em consta que hi estem treballant. Netflix és un servei recent. Hi hem d’insistir.