Riure's del mort i de qui el vetlla: una tradició més que centenària

Desvetllar els que dormen i encoratjar els que vetllen. Aquest era el propòsit al qual s'encomanava la revista L'Estevet en el seu número fundacional, aparegut fa un segle, el 26 d'agost del 1921. Aquest "setmanari nacionalista popular" és només una de les múltiples publicacions sorgides en aquella època efervescent i que feien servir la sàtira com a palanca de denúncia i eina per fer política. En aquest cas, amb Manuel Carrasco i Formiguera al davant, que va fer servir la capçalera per denunciar els militars espanyols i la participació de l'exèrcit en la Guerra del Marroc. Finalment, l'editor va ser jutjat i condemnat a sis mesos i un dia de presó, que va haver de complir lluny de Barcelona, a Burgos.

Tot i que la premsa satírica ja tenia pes a Catalunya des del segle XIX, aquest gènere experimenta una puixança en els anys d'entreguerres del segle XX. Ho explica el catedràtic emèrit de la UPF i autor de la secció de l'ARA Abans d’ara, Josep Maria Casasús: "L’embranzida s’esdevé en un marc polític agitat i incert per la consolidació i l'ascens dels totalitarismes. Aquí, la decadència de la monarquia esperonava l’acudit punyent de ninotaires com Cornet, Apa o Opisso i, en paral·lel, la recepció de cultures foranes desvetllava l’enginy humorístic d’articulistes amb registres del periodisme de la modernitat com poden ser Trabal, Xammar, Pla, Sagarra o Planes".

La plèiade de revistes fa que es puguin desenvolupar diversos gèneres alhora. "Hi ha tres grans línies d’evolució", explica Casasús. "La de l’humorisme que Josep Pla va qualificar de «filosòfic», sovint desconcertant amb Àngel Ferran o Francesc Pujols com a exemples; la de l’humorisme costumista de l’obvietat, on podríem trobar Robert Robert, Pompeu Gener o Santiago Rusiñol, o amb tocs de literatura de l’absurd, com feia Francesc Trabal, i finalment, la de la ironia flegmàtica a la manera britànica, distanciada, displicent o subtil segons els casos, amb els noms destacats d'Eugeni Xammar, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Llorenç Villalonga".

El modernisme i Gaudí eren objecte d'aquesta ironia, per part dels observadors socials. Això sí, segons explica el periodista i crític d'art Josep Maria Cadena, no hi havia una animadversió contra el personatge Gaudí. "L'apreciaven. I, en els dibuixos, el retraten ja gran, amb barba blanca i bastó". Tot i que l'arquitecte havia treballat per a la burgesia, víctima de bona part de les invectives, "el fet que les construccions eren cases públiques, com la Sagrada Família, feia que se'l respectés". Una de les vinyetes més cèlebres, d'Ismael Smith i apareguda al ¡Cu-cut!, mostra la icònica façana de la Pedrera com si fos un peculiar aeroport –som als inicis de l'aviació comercial– amb tot de naus aparcades a cada finestra de pedra. Per tant, la crítica era més estètica que política: "Gaudí era un modernista, però en aquell moment, per a molta gent, el seu estil semblava sobretot preciosista. I per això algunes de les seves cases les veien com si fossin pastissos de casament".

El que roman i el que no

Quan pensem en mitjans de comunicació als anys vint, és fàcil pensar en la incipient ràdio o les revistes. Però hi ha historiadors que també reivindiquen el teatre com a mitjà de difusió popular i massiva. "El teatre assolirà als anys vint un component reivindicatiu molt alt més enllà del costumisme, el divertimento o el simple espectacle teatral de gran predicament", explica Josep Maria Figueras. "Ens trobem amb un conjunt de peces anarquistes, socials..., que tenen un impacte en el seu públic ja convençut i que, com les sèries de novel·les, curtes i setmanals del quiosc, tindran èxit però no passaran a la història de la literatura més enllà dels estudiosos". Per a aquest historiador i professor de la UAB, resseguir les activitats dels casals anarquistes i populars, dels centres catalanistes i ateneus, és també una història del teatre, més enllà de les peces dels teatres burgesos. "El mateix succeeix en la literatura, la dita aleshores del districte cinquè davant la del passeig de Gràcia o la de quiosc davant la llibreria: dos models de societat, dos models d’entreteniment i, és clar, dos teatres i dues literatures".

L'humor de fa cent anys i el d'avui dia comparteixen un propòsit similar. "Quan hi ha una finalitat política ofereix ser una vàlvula de sortida de les emocions, aspira a vegades a fer prendre consciència d’unes situacions o vol ser una crítica de comportaments o idees", explica Figueras. I la reacció amb el poder també és equivalent: "Amb llibertat floreix i amb censura, com les plantes sense terra, s’enfila en l’enginy". On rau la principal diferència és en algunes de les temàtiques i, sobretot, en les finestres que troba per expressar-se. "Hi ha humor de totes les tendències, carlistes/liberals; patrons/obrers; monàrquics/republicans; espanyolistes/catalanistes; clericals/anticlericals..., i així trobem publicacions antagòniques en tots aquests camps", relata l'historiador. "L’humor actual ha evolucionat decantant-se vers les pantalles de les plataformes o xarxes socials: monòlegs, vídeos amb elaboracions, muntatges de fotografies i text amb música, espais televisius, gags o imatges comentades, i així un llarg etcètera. La premsa –amb la literatura i el teatre, amb menys impacte– ha quedat desplaçada per les pantalles", conclou.