L’Audiència de Barcelona ha propinat una bona rebregada al jutge Joaquín Aguirre, a compte de la ja pintoresca trama russa del Procés: la dels 10.000 soldats que havien de venir i que deuen ser encara en alguna àrea de servei perduda a França, consultant el mapa de carreteres Michelin. El tribunal l’acusa de cometre un “frau de llei” per mantenir la causa oberta amb “solucions imaginatives”, que és un eufemisme gran reserva. Incapaç d’aportar proves, l’instructor mantenia la causa en estat zombi perquè així, amb els encausats acusats d’alta traïció, impedia que els fos aplicada l’amnistia. Tota aquesta enfangamenta judicial fins als engonals no es pot fer sense controlar el relat a través dels mitjans de comunicació. La trama russa ha donat grans portades a la caverna, dignes del repòrter Tribulete. Però ara tocaria explicar als seus lectors que és hora de veure desfilar els títols de crèdit de la mala pel·lícula d’espies que els han anat explicant.
No sembla que hagi de ser el cas. A l’edició en paper de La Razón ni tan sols recullen que s’ha dictat arxivament per a la trama russa. A l’Abc sí que ho fan, però supura la idea que l’Audiència està entorpint les investigacions i imposa un veto: “Da carpetazo”, diuen a la web. Suposo que això no compta com un atac-als-jutges d'aquells que tan gustosament denuncien quan afecten els magistrats de la seva corda. El Mundo fa el mateix, en un complement discret: “L’Audiència de Barcelona obliga a liquidar la trama russa del Procés”. O sia, la justícia determina que un dels seus s’ha extralimitat fins a la vergonya aliena i la càrrega del titular és contra qui assenyala l’abús. Tot molt normal, tot molt democràtic. Parlen de l’imperi de la llei, però es refereixen massa sovint al califat privat d’uns jutges concrets que tenen carta blanca per fer política a cop de toga i, sobretot, maça.