Richard Harwood sí que tenia la solució

El març del 1968 el Washington Post va assignar Richard Harwood per cobrir la campanya del senador Robert F. Kennedy per a la nominació presidencial demòcrata. El 3 de juny va telefonar al seu cap des de Califòrnia. Li va dir: “Ei, m’estic enamorant d’aquest noi. Fot-me fora d’aquí. Ja no puc fer bé la meva feina”. Harwood no era un bleda. A finals del febrer del 1945 era un dels marines que va desembarcar a l’illa d’Iwo Jima, la de la famosa foto de la bandera. Harwood se’n va emportar de record una bona cicatriu a l’esquena, un pèl de mala llet i una voluntat tensa com un cable d’acer. Vull dir que n’havia vist de més bèsties que una campanya electoral. “Em semblava que els periodistes ens estàvem transformant en partidaris de Bobby Kennedy. Gairebé érem com les seves animadores”, explicava.

Les coses han canviat. Si seguiu la campanya de Hillary Clinton per a la nominació presidencial demòcrata sabreu que s’ha muntat un gran terrabastall entre els col·legues periodistes: la candidata no dóna entrevistes ni accepta preguntes. En una peça duríssima, Ruth Marcus, cronista política del Washington Post, conclou: “Si no vols tenir tracte amb la premsa, no et presentis a president”. Jay Rosen, un professor de la Universitat de Nova York que fa anys que estudia la cobertura electoral dels mèdia, replica: “Si no vols passar 18 mesos queixant-te que no tens accés al candidat, no cobreixis campanyes presidencials”. A les nostres eleccions municipals passa el contrari. Els candidats estan molt a l’abast. Molt bé. Entenc que gràcies a aquest accés lliure i obert hem sabut com s’ho fan amb els àpats. Si esmorzen molt o poc. Si beuen aigua o cafè. Si se salten el dinar. Etcètera. Tres pàgines. Decisives, oi? Només és un exemple, triat a l’atzar, entre el seguiment dels actes de campanya i de les enquestes. Del tractament de les eleccions com una cursa de cavalls.

Richard Harwood va morir el 2001. No sé què en pensaria, de tot plegat.