'Revival' dels 90: com s'està explicant una dècada de clarobscurs?

BARCELONAEl cas Arny, el triple assassinat d'Alcàsser, Jesús Gil, la Veneno i, fins i tot, Locomía. Després d'una llarga època de glorificació dels anys vuitanta, dècada fins fa poc preferida de la nostàlgia oficial, ha arribat el torn dels noranta. Els títols que rememoren fets d'aquells temps s'han multiplicat a les plataformes de contingut, repassant-la de dalt a baix, especialment amb sèries documentals i altres formats de la no-ficció. Els exemples d'aquesta tendència són molts i variats, i van dels podcasts a una sèrie de ficció de la festa d'entre totes les festes, la Ruta del Bakalao valenciana.

Si la nostàlgia tendeix a embellir, els productes que han arribat últimament no ajuden a fer-se una imatge positiva de la dècada en què agonitzava el segle XX. ¿Van ser els noranta una època sòrdida, extravagant i sensacionalista? Un podria assegurar-ho veient els títols que en parlen. En el seu assaig recentment traduït al castellà, Los noventa (Península, 2023), el periodista Chuck Closterman detalla que si bé va ser una dècada "molt autoconscient i mediatitzada", també va ser l'última sense "la distorsió i manipulació d'internet i les xarxes socials". En aquest sentit, aquella certa innocència xocava amb la màxima de tot per l'audiència. Sovint hem imaginat com haguéssim viscut alguns dels fets més famosos dels anys noranta amb eines d'avui com Twitter. ¿Com s'hagués piulat sobre l'infaust programa de Nieves Herrero des d'Alcàsser poques hores després que es trobessin els cossos de les tres noies? ¿O quina seria la reacció davant dels abusos de personatges com Javier Cárdenas a persones amb clares dificultats cognitives? Evidentment, no és possible saber-ho, però la realitat és que tots aquests productes audiovisuals ens enfronten a com van ser i com vam viure una sèrie de successos que, majoritàriament, fan caure la cara de vergonya.

"Molts dels temes d'aquest revival –Alcàsser, la fugida d'Antonio Anglés o el cas del pub Arny– són successos que, a banda de ser sòrdids en si, en el seu moment es van tractar d'una manera salvatge i que avui dia ens impressiona", explica el crític televisiu i especialista en cultura pop Òscar Broc. En un moment com el que vivim avui, en què es revisen els privilegis i s'intenten reparar certes injustícies, recordar el tractament d'alguns d'aquests casos és un exercici excel·lent per part d'aquestes sèries, documentals o podcasts.

En aquest sentit, un dels punts en comú de tots aquests productes és la radiografia social i mediàtica més que no pas l'aportació de noves dades a casos que fa anys que estan tancats. Un bon exemple és el documental Arny, historia de una infamia (Juan Moya, HBO), que mostra com el pas del temps ha confirmat que tot allò va ser una cacera de bruixes cap al col·lectiu LGTBIQ+. Ho fa sense exclusives ni noves investigacions, sinó posant el focus en la manera de pensar d'avui i provant de reparar el dolor de les víctimes. A l'altra banda, el recent Anglés: historia de una fuga sí que ressuscita el cas amb una investigació exhaustiva i que aporta diverses novetats, tot i alimentar reiteradament el gran enigma de si el presumpte assassí de les nenes d'Alcàsser segueix viu o no.

Com es podia esperar, un dels sectors més damnificats de tots aquests títols és el dels mitjans de comunicació. Els anys noranta van viure fenòmens televisius avui dia impensables. Espais com Esta noche cruzamos el Mississippi, Tómbola, Quién sabe dónde o algunes seccions de Crónicas marcianas són exemples de programes que van trobar audiència a partir del morbo i la falta absoluta d'empatia, però és que a més van destacar per una vergonyosa capacitat de desinformar l'espectador. El fenomen de la Ruta del Bakalao, que ara recorda la sèrie La Ruta d'Atresmedia, és un dels més damnificats per la cobertura que en van fer els mitjans. Avui dia s'intenta capgirar la narrativa esbiaixada d'aquell moment. "Es va tractar com un problema, amb una desconeixença absoluta del que suposava, especialment en els seus principis, però va ser un dels millors moments musicals que ha viscut l'Estat en la seva història. Els mitjans van vendre una imatge de perdició, drogues i morts en accident de cotxe, que hi eren, però es va obviar que aquí hi havia una escena cultural de primer ordre", explica Broc.

Evidentment, tendim a generalitzar i a enquadrar les etapes històriques. Closterman parla de com el temps crea un "retrat estereotipat". De la mateixa manera que als Estats Units es va construir una narrativa per la qual durant els noranta tot el país estava rendit al grunge, a l'estat espanyol sempre es tindrà els noranta com la dècada dels grans esdeveniments internacionals, les olimpíades i l'Expo de Sevilla, però també la d'una manera de fer i pensar que la història ha enfosquit per sempre. Per adonar-se'n només cal veure El pionero (HBO Max) i observar com es va abordar en el seu moment figures que avui estarien absolutament cancel·lades i apartades de la vida social com va ser Jesús Gil. Eren altres temps.