Una revenja que ha reposat tres anys a la nevera

L’Economist publica un llarguíssim article de l’excap d’Opinió del New York Times contra el seu antic diari. Són unes cinquanta pàgines de llibre en què James Bennet lamenta la deriva en què ha incorregut el diari global de referència, a parer seu. És un text ambiciós i detallat, que inevitablement arrossega el ressentiment pel fet d’haver estat expulsat del mitjà fa tres anys (arran de la publicació d’una columna d’un senador republicà que va ser interpretada per molts com a una crida a reprimir violentament les protestes per l’assassinat policial de George Floyd). Diu Bennet que el Times “s’està convertint en la publicació a través de la qual l’elit progressista americana parla amb ella mateixa sobre una Amèrica que no existeix realment”. La frase referencia l’adagi d’Arthur Miller segons el qual “Un diari és una nació parlant-se a ella mateixa”, només que amb un twist amarg.

Quan l'any 2020 escrivia sobre el tema, en aquesta mateixa columna, aventurava que la cultura de la cancel·lació potser havia topat amb els seus límits: intuïa que s’estava organitzant una certa resistència contra els intents de silenciar veus (que no lesionen cap dret fonamental). I, si bé és cert que aquesta oposició s’ha articulat, també ho és que sovint no enarbora l’estendard de l’amplitud de mires i l’empatia amb les postures divergents, sinó que només advoca pel dret –gairebé sempre des de la posició de privilegi– de denigrar i estigmatitzar sense conseqüència. Cal un espai de debat comú d’idees, en què progressistes i conservadors puguin intercanviar arguments. L’antic Twitter ha quedat clar que no és aquest espai. La premsa, en canvi, té l’obligació d’intentar-ho. Si no ho fa, la comunicació quedarà reduïda a unes cambres d’eco sense finestres. Amb una música molt plaent per a cadascú, això sí.