Retrat de la música que ho peta
“Estem en un dels moments més esplendorosos de la història”, “Veure com està la indústria ara mateix a Catalunya és molt divertit”, “Hi ha molt, amb molta qualitat i amb molts seguidors”. Són tres afirmacions que es fan al Sense ficció d’aquest dimarts sobre la producció musical en català que és tendència. La joia dels protagonistes és inaudita en un país on més aviat es recorre al lament i la resignació a l’hora de descriure els diferents àmbits de la indústria cultural. Aquesta alegria que es respira a La banda del pati confirma el fenomen i la necessitat d’explorar-lo.
S’entén per "la banda del pati" la constel·lació de grups i artistes que queden integrats en el panorama musical liderat per Figa Flawas, The Tyets, Julieta i Mushkaa. Diversitat d’estils urbans, amb figures d’èxit que han passat de l’habitació de casa a l’escenari.
El documental entrevista múltiples representants del panorama musical actual, periodistes, productors i experts, buscant també el diàleg intergeneracional per entendre l’auge i l’evolució de l’escena musical catalana. El retrat resultant és molt interessant perquè ens estan descrivint també actituds generacionals, transformacions socials i canvis culturals que defineixen la nostra realitat.
Hi ha l’encert de posar l’accent en diferents aspectes que perfilen el context creatiu. Esperit de col·lectivitat, orgull de gremi i, tot i alguna veu discordant més crítica (que s’agraeix), una autocomplaença global. El documental dibuixa la consciència generacional, les diferents promocions d’artistes, el diàleg entre ells i també les disrupcions en l’evolució. I en aquest sentit, posa l'èmfasi en un aspecte rellevant: la despolitització de la música. Exposa la influència del procés independentista i com els artistes que han aparegut posteriorment rebutgen el missatge polític. “No fem política”, diuen uns. I reivindiquen la necessitat de parlar d’un mateix i de les pròpies circumstàncies. Però l’absència de política no deixa de ser un altre missatge d’inevitables conseqüències polítiques. I això deriva també en una individualització i una preeminència del jo en la narrativa. El Sense ficció no s’oblida de l’ús del llenguatge i del català. “No cal dir espurna”, comenten, prioritzant la xispa com a expressió que consideren més natural. Ens evidencia la reivindicació del català com a convicció o com a vehicle per accedir a un mercat concret, però on el rebuig de la correcció (per desídia, ignorància, prejudici o tendència) també és símptoma d’una mentalitat.
La cantautora Judit Neddermann i el raper Baya Baye posen sobre la taula una altra qüestió rellevant: l’ofici de la música. L’artificialitat i el poder de la màquina per sobre del virtuosisme de l’artista.
La banda del pati sap esponjar la riquesa de plantejaments argumentals amb el paisatge sonor i musical del moment. D’aquí uns anys, serà interessant fer un altre documental per observar l’evolució de tot plegat i el seu llegat: si l’optimisme perdura i entendre què perviu i què ha sigut passatger.
