Movistar+ ha estrenat Regreso a Raqqa, el documental que acompanya el periodista Marc Marginedas, corresponsal d’El Periódico, a Síria, al lloc exacte on va ser mantingut captiu durant més de sis mesos per l'Estat Islàmic. És un camí de retorn al trauma, però aquest trajecte amb certa voluntat catàrtica té un factor clau: no es fa a través del drama. El viatge fins a Raqqa esdevé un treball periodístic a partir de diverses entrevistes. Això permet mostrar el reporter de guerra en actiu i no pas construint un relat des del jo i l’emocionalitat.
Paral·lelament, es van desvelant els detalls del segrest, a través de la germana de Marginedas, els companys del diari i alguns dels que van compartir mesos de captiveri amb ell. És significatiu com Marginedas evita entrar en detalls específics sobre les tortures o el patiment psicològic. Això ho descobrim, sobretot, a partir de les declaracions del seu company reporter Javier Espinosa o el fotògraf danès Daniel Rye, que sí que aprofundeixen una mica més en la convivència, les pors, la violència i l’aspecte emocional de viure una situació tan extrema.
Tot el documental traspua un control molt acurat del que vol ser explicat i el que no. Les negociacions amb els segrestadors s’aborden des d’una relativa superficialitat, esperant que l’espectador dedueixi més que no pas conegui. Tampoc es fa referència a les seqüeles psicològiques de l’experiència dramàtica.
Síria i els escenaris on Marginedas ha treballat es mostren des d’un punt de vista elevat, donant certa majestuositat al paisatge, per justificar la passió del reporter per la seva feina. No es tracta tant de buscar una bellesa estètica, perquè són espais d’una gran duresa i amb el rastre de la devastació, com de transmetre el magnetisme per un àmbit geogràfic i tot el que l’envolta. El clímax narratiu arriba amb el relat de l’alliberament, no només de Marginedas sinó d’altres companys. I esdevé una història colpidora amb l’afegit de les execucions ferotges d’alguns dels periodistes segrestats.
Per alleujar la duresa d’aquesta part de la història, l’entrada de Marginedas a la finca on va ser retingut esdevé poètica. Potser innecessàriament accentuada per la música de piano. És la mirada de Marginedas i la seva enorme contenció emocional la que transmet la potència del relat. Les vistes a l’Eufrates des d’una zona en runes esdevé al·legòrica. La casa ha desaparegut. D’aquell horror en queden restes, cicatrius, indicis. I cada espectador pot interpretar en els ulls del periodista el significat del retorn: la celebració d’estar viu, l’oportunitat de tancar el cercle i algunes ferides o remoure tot el que arrossega internament. Marginedas expressava la seva preocupació perquè el segrest no devorés el periodista. Regreso a Raqqa posa de manifest, però, la dificultat per traçar la línia que separa la part personal de la periodística en la vida dels reporters. Perquè tots dos aspectes són indissociables a l’hora d’observar el món i també a l’hora d’explicar-lo.
