Retorn al món d’Ivalice

Un món futurista i una princesa captiva, un jove ingenu i idealista que prova de rescatar-la formant equip amb un lladre penques i ambiciós i el seu inseparable acompanyant alienígena, alt com un sant Pau; junts s’enfronten a una força militarista feixistoide integrada per malvats amb poders màgics i armada amb un arsenal tecnològic de poder devastador. Podria ser el resum de l’episodi IV de La guerra de les galàxies... però és l’argument de Final fantasy XII.

Els pares de la criatura no feien més que recórrer un camí d’influències d’anada i tornada amb una gènesi coneguda: La fortalesa amagada o Els set samurais d’Akira Kurosawa van influir George Lucas notablement. De manera semblant, la infantesa i la joventut del cineasta japonès, que va adaptar la narrativa i les tècniques cinematogràfiques de Hollywood a la seva obra, va estar marcada pels vells westerns del cinema mut i les novel·les pulp.

Amb els astres a favor

Final fantasy XII va ser un èxit i un dels punts àlgids de la sèrie; Square Enix el rescata ara en alta definició. A diferència de la resta d’exponents del gènere de l’època, basats en enfrontaments aleatoris per torns, apostava per la introducció d’un sistema inspirat en el dels jocs de rol en xarxa, en què podíem decidir entre combatre els enemics que es movien lliurement per l’entorn o esquivar-los i seguir explorant.

A més del vessant cosmètic -personatges, cinemàtiques i escenaris polits i gràfics millorats- hi ha novetats tècniques i de jugabilitat rellevants que agilitzen l’acció, com l’acceleració dels temps de càrrega o la funció de desat automàtic de partida. Malgrat que el sector dels videojocs ens ha acostumat al llançament de reedicions prescindibles, aquest cop Square Enix l’encerta recuperant un dels títols més celebrats de la seva cèlebre saga de rol. Un reclam tant per als que es van perdre el primer viatge a Ivalice com per als que, ara fa ben bé una dècada, ja van escrutar aquell món.