BarcelonaEl Preguntes freqüents celebra aquest dissabte la seva edició número 200. Nascut tres setmanes abans de l'1-O, el programa ha defensat des de llavors la seva condició d'infoxou, la qual cosa l'ha situat al centre d'unes quantes polèmiques. La seva presentadora actual, Cristina Puig, reflexiona sobre aquesta institució de la graella de TV3, que rares vegades deixa indiferent.
Tot i que les audiències no són les del moment àlgid del Procés, el FAQS resisteix, tossut. I acostuma a liderar la nit dels dissabtes. Quin és el secret de la seva resistència?
— Les audiències han baixat, sí, però és que han baixat a tot arreu. Ara pots ser líder d'audiència amb un catorze per cent, i abans feies vint-i-llargs. Han canviat molt els hàbits de consum. Quan el FAQS va néixer només hi havia Netflix, i ara l'oferta és molt més àmplia. En tot cas, ens hem convertit en el programa de referència per analitzar l'actualitat del moment, sigui el Procés, la pandèmia o ara la guerra.
Teniu la continuïtat assegurada?
— Ens agradaria, però això al final no ho acabarem decidint nosaltres... com tu saps molt bé. El farem fins que ens deixin fer-lo: nosaltres, encantats de continuar.
Encara que s'hagi diversificat en temes, ¿la batussa política segueix sent encara el que més alimenta les audiències?
— No, cada cop menys! L'espectador no és idiota, així que si un polític ve i no diu res, no ho compra. Ara mateix el que funciona més d'audiència són els experts sobre temes diversos: un economista o un diplomàtic a qui convidem, tot seguit el veus després a altres llocs... Al capdavall, una funció del FAQS també és fer descobrir gent nova.
El programa és molt polític, sigui com sigui.
— La política hi serà sempre... si els polítics volen. Perquè fer un programa d'anàlisi política sense que els polítics vinguin és complicat.
Faré trampa perquè ja sé la resposta, però ¿quant temps fa que no ve al FAQS algun quadre rellevant del PSC?
— Fa molt de temps. L'última vegada que vaig entrevistar Salvador Illa encara no era ministre! En tota la pandèmia no l'hem pogut entrevistar.
Què us diuen quan truqueu?
— Que sí, que s'ho miren. Que ens busquen data...
I quina intuïu que és la motivació real?
— Jo la desconec, però és evident que no hi ha interès per part d'ells. Però tampoc hi ha estat per part d'altres partits. Del PP, durant molt de temps, només venia Albiol. I fins i tot se sumava a fer algun gag. Després ha acabat venint Josep Bou, però la presència del PP ha costat molt, i ara tenim també Alejandro Fernández. Ciutadans no volien venir, però hem tingut Carlos Carrizosa. Costa molt que vinguin.
Ho perceben com a terreny hostil?
— Segurament... però saben que no ho és. Una manera de boicotejar el FAQS, a banda de Twitter, és fent que els seus representants no hi vinguin.
¿Us heu trobat que algú denunciava a la comissió de control de la Corporació la falta de pluralitat del FAQS havent-vos donat carbasses per venir?
— Sí, sí, absolutament. El FAQS busca pluralitat i hi estan convidats tots els partits polítics. Però si els convides tots i tres o quatre et diuen que no... què fas, aleshores? Però això ho faig extensiu a molts polítics independentistes. Durant un període de temps, per a alguns partits ha estat perfecte escampar que era un programa independentista i no venir-hi. I als independentistes ja els anava bé, per explicar les seves postures, però ara els pot resultar incòmode per si es demanen explicacions sobre horitzons o terminis.
Els dos principals partits independentistes són els que tenien –i tenen– majoria al consell de govern de la Corporació. Han pressionat especialment?
— Saps què passa? Que a mi em molesten molt poc. Al no dirigir-lo, passen coses de les quals jo ni me n'assabento. I segurament hi ha trucades de telèfon que a mi ni m'arriben.
Això sembla bo, no?
— Sí, però a vegades dius: hòstia, no en tenia ni idea que estava passant això! És bo perquè et deixen treballar, d'acord. Però també és cert que quan s'aixequen telèfons a dalt, aleshores passen coses que després ets incapaç d'explicar. Els telèfons sonen perquè els polítics es pensen que la televisió és seva. I entrevistes algú i et truquen per dir: què fots entrevistant-lo? Això no hauria de passar, però al final hem treballat sempre amb llibertat.
La visita recent de Paz Padilla també va causar molta controvèrsia.
— Abans de sentir-la, que és una cosa que no puc entendre! A nosaltres ens agrada sorprendre i, en tot cas, ¿algú em pot explicar per què Paz Padilla no pot ser entrevistada al Preguntes freqüents?
La crítica més recurrent era que pertany a un marc mental i univers mediàtic molt allunyat del català.
— ¿Però és que estem demanant que, a Catalunya, només es consumeixi allò alineat amb les nostres idees? A vegades va bé obrir-se i mirar què pensen des de Madrid sobre el que passa a Catalunya. Quan es va proposar Paz Padilla, la primera a qüestionar-la vaig ser jo: "Voleu dir?" Però aleshores em vaig plantejar això: ¿si no la portem serà perquè creiem que no és interessant o bé perquè sabem que ens criticaran? I quan vaig veure que els dubtes eren perquè rebríem hòsties per totes bandes, vam pensar que havia de venir. I amb ella vam parlar d'una cosa que no havíem tractat: com acompanyar algú que estimes i s'està morint. I això m'ho ha d'explicar Paz Padilla? Doncs, mira, per què no?
Cada dissabte cauen uns quants missatges amb el hashtag #TÑ3 a Twitter.
— Resulta que el FAQS ara és nyordo, tu...
Creus que és espontani?
— Nooo...! Vaja, quan dic això, de seguida em diuen "Jo no soc cap bot!". Perfecte, la crítica és benvinguda. A mi, quan no m'agrada una cosa, no la miro. I si la miro i penso "quin poca-solta", no vaig a explicar-ho a Twtitter, perquè tinc coses més interessants a fer. Ara, això que quan entrevistes algú de depèn quin partit el linxament sigui immediat i automàtic ha d'estar orquestrat d'alguna manera. No m'entra al cap que tanta gent malgasti tant de temps de la seva vida escrivint missatges així. I al final, de 240.000 espectadors, tenim 5.000 tuits crítics de 2.000 usuaris. ¿Li hem de concedir importància fins al punt de plantejar-nos si el que fem té valor? Sortim d'aquest marc mental, sisplau.
En retrospectiva, hi ha algun personatge a qui no s'hauria d'haver convidat?
— Ramon Cotarelo. I ara, quan ho publiquis, començarà el linxament contra mi, per part seva. Ell deia que no el convidàvem mai. I té un grup de seguidors, no sé si reals o falsos, que cada dia et diuen "Per què portes Paz Padilla i no Ramon Cotarelo?". Doncs bé, es va decidir portar Cotarelo. I jo sabia que hi hauria merder... i n'hi va haver. Va ser un maleducat. En aquell moment, si hagués pogut, m'hauria agradat dir-li: "Si vostè no està bé aquí, pot agafar i marxar". No ho vaig fer, error meu. Potser després a direcció m'haurien dit: "Estàs boja o què?" Però és que no pots venir a incendiar el programa. Va mostrar una superioritat molt mal entesa. Si volia deixar-me com a ignorant, va ser poc elegant.
La llengua de les entrevistes també ha provocat algun sotrac.
— El català és la llengua del programa. Cap dubte. Ara, sempre intentem situar a les cadires de periodistes algú que vingui de Madrid. I hi ha gent a qui li posem una orellera, però és difícil pensar que contestarà en català. Ara bé, és cert que, a vegades, no s'ha explicat prou per què una entrevista s'ha fet en castellà. A vegades són interioritats que fan de mal explicar.
És el cas de quan va venir Juan José Millás?
— Hi ha gent que no suporta l'orellera. Necessiten pensar molt i mentre jo li parlo en català, l'orellera al mateix temps l'hi va traduint i, amb les dues veus, es ratllen. "Jo em bloquejo", va dir-nos. Què fas, renuncies a l'entrevista? Salvar la llengua és el més important, però hi ha vegades que no vols deixar escapar una bona entrevista. Ara, és feina nostra intentar donar algun tipus d'explicació sense vulnerar el que t'ha demanat aquesta persona. Al final, al FAQS ha de fer equilibris amb tot. No hi ha cap programa que tingui tan linxament a les xarxes, ni on et mirin tant amb lupa, ni que generi tant d'enrenou polític.
Vas arribar al programa després que s'apartés Laura Rosel sense donar una explicació gaire clara dels motius. Ara que ha passat prou temps, vas patir molt ser-ne la successora?
— Es va muntar un cristo... Em sentia com un cavall en una botiga de plats i olles. Des del minut u no se m'ha perdonat que presenti aquest programa.
Encara et passa? Ets la presentadora més longeva...
— Sí, sí, encara hi ha gent que em diu que quina vergonya i que torni la Laura. En aquell moment va ser molt dur.
L'any 2019, poc després de començar i en conversa a Al cotxe amb Eloi Vila, asseguraves que encara no l'estaves gaudint. Ara ja sí?
— És que va ser molt difícil... El FAQS estava tenint una audiència molt bona, la Laura havia creat una imatge d'ella forta, el look que portava, el moment que s'estava vivint, la conjuntura del moment... Era el momentum del programa. I, esclar, quan fas un gir d'aquestes característiques... Intentar fer un programa que estava molt marcat per una manera de fer anterior em va costar molt.
Encara no m'has dit si ara ja el gaudeixes.
— Jo no gaudeixo mai res, perquè soc patidora de mena i sempre veig perills per tot arreu. I em costa gaudir-lo perquè quan no és un all és una ceba. Però m'agrada fer-lo, i tant, encara que molts cops el pateixi. L'he gaudit, per exemple, amb el covid, ja que m'ha permès conèixer gent i parlar de temes més enllà de la política, en un moment en què es necessitaven respostes. Per contra, com que la cara visible soc jo, les hòsties les rebo jo. I les crítiques les accepto, però les hòsties gratuïtes o els linxaments no. Al final, t'has de posar una cuirassa.
No dirigeixes el programa però, com a presentadora, marques el to del programa, que no és poca cosa. ¿Què voldries que valorés el públic de la teva aportació?
— Uf... Jo no li intento donar cap to especial. El FAQS ha tingut una època en què tot era molt transcendental. I quan vens d'un moment així, amb tot a flor de pell, tot el que vingui després et pot semblar frívol. Però si analitzem el que ha passat... al final parlem de coses com una guerra, o la pandèmia. M'agradaria demostrar que el FAQS és molt més que un programa d'anàlisi política. O processista. I ja m'ho veig a venir: nyorda! I, mira, potser algun dia busquem un personatge estrafolari. Però estrafolari no vol dir frívol!
Arribada abrupta al FAQS, fitxatge anunciat a Catalunya Ràdio i avortat en poques hores, acomiadada de RTVE per un expedient disciplinari que vas haver de tombar judicialment... Per què és tan difícil sobreviure a primera línia dels mitjans?
— No a tothom li passa. A vegades penso... ostres, necessito una mica de calma. La majoria d'aquestes coses que m'han passat han estat envoltades de molt soroll que jo no volia generar. Estava fent un programa a TVE i m'acomiaden amb un expedient disciplinari. Mira, si m'haguessin dit: fins aquí hem arribat, però el senyor Eladio Jareño no té ganes de veure't en pantalla, doncs res, tants dies per anys treballat i avall. Però no podia acceptar la mentida de dir-me indisciplinada. Arriba l'oferta de Catalunya Ràdio i per un pols sobre qui diu l'última paraula em quedo al carrer, quan ja estava fet i fins i tot sabia a quina taula em tocaria seure. Com que no soc jo qui ha pogut decidir el teu fitxatge, et quedes al carrer i m'és igual que hagis deixat una feina, que hagis d'alimentar una filla i pagar l'escola. Esclar, quan m'ofereixen el FAQS... a bodes em convides. Però em vaig fotre en un sidral de nassos.
Hi ha gent que evita el conflicte. A d'altres els estimula.
— A mi el conflicte, primer, em paralitza. I penso: ¿què collons he fotut malament per tenir un merder de nassos? No pot ser, no pot ser... Hi deu haver gent a qui l'estimula, però a mi m'angoixa. Ara bé, llavors necessito que passi una mica el temps i penso: ja us ho fareu. I quan arriba aquesta fase, tiro endavant. Decidiu vosaltres què voleu fer amb la vostra vida, que jo decidiré la meva.
En aquella entrevista d'Al cotxe confessaves que tu el que volies ser és Madonna. Ho hauràs d'explicar, això.
— [Riu.] De petita jo no em vaig plantejar mai ser periodista. Quan sento que algú diu que pujava a la taula amb una carxofa i feia cròniques... em costa de creure, mira. Jo l'agafava per cantar. M'agradava la faràndula. Volia ser actriu, fer teatre musical, tenir un grup i omplir estadis. Al final, el periodisme va aparèixer com a segona opció. Perquè a la primera, que era ser traductora i intèrpret d'anglès, no vaig entrar. Si no, no hauria fet de periodisme. I ara els meus haters diran: merda, per què no va entrar-hi? Al final, vaig pensar que la televisió o la ràdio tenen un component d'espectacle.
Hi penses, en l'endemà del FAQS?
— A vegades em pregunto: què més faig, fins als 67, si és que encara tenim jubilació? Jo no sé fer magdalenes i soc pèssima com a emprenedora. Jo només ser fer preguntes i, si s'ha de fer el número un moment, el faig. Així que m'agradaria poder continuar fent aquesta feina, a la televisió o a la ràdio, que és el mitjà on em sento més còmoda perquè no estic pendent d'altres collonades. Però la meva vida ha estat la inestabilitat permanent. I mira, amb 26 anys veus camí al davant i penses: no passa res! Però als 49, i amb una filla de vuit anys, és inevitable pensar: ¿m'he d'estar plantejant si d'aquí un any podré pagar el lloguer del pis? Sempre he anat trampejant, però a veure on vas, dona i amb cinquanta tacos.
Bé, dona amb (quasi) cinquanta anys però que presenta un programa líder d'audiència els dissabtes a la nit.
— Sí, però el FAQS és tan visible que et marca molt, per bé o per mal. Intento no pensar-hi, perquè si no m'atabalo. Em buscaré la vida com he fet sempre. I si no, me n'aniré a cantar. Que la Madonna té uns quants anys més que jo.
També més líftings.
— Això segur, que jo no me n'he fet cap [riu]. Posa-ho: no m'he fet res, i si ho hagués fet, ho explicaria. Que la televisió té això de la dictadura de la imatge.
L'has notat molt, la pressió estètica pel fet de ser dona?
— No és feminisme perquè sí, però un home pot tenir arrugues, els cabells blancs, ser gras... mentre que a les dones se'ns demana un afegit estètic que a mi m'emprenya molt.