L’incendi en un edifici de València ha tornat a provocar aquella fascinació mediàtica pel foc. Ja ha passat en moltes altres notícies en què les flames tenen protagonisme, ja sigui en l’incendi d’una zona forestal, en protestes al carrer amb contenidors cremats, amb les fogueres de diferents festes o, com és el cas, amb una tragèdia com la de dijous a la tarda.
Tots els programes que van estar informant de la catàstrofe, en algun moment mostraven en silenci les imatges més espectaculars de l’edifici cremant, el rusc de balcons encesos i l’esquelet emergint enmig del color taronja intens. Divendres al matí molts magazins utilitzaven les fotografies més efectistes de l’incendi com a rerefons en el decorat. En pantalla també repetien en bucle els instants més virulents i efectistes. Fa vuit-cents mil anys, l’Homo erectus va aprendre a fer foc i a dominar-lo. I al voltant de l’escalfor de les flames va poder construir el seu futur. Segurament per això, el foc té un impacte en el nostre cervell. Té poder destructor i a la vegada provoca fascinació. Apel·lant a aquest efecte hipnòtic, la majoria d’imatges que s’han fet servir en les hores posteriors a l’incendi eren les que s’havien enregistrat durant la nit. La foscor estimula visualment els colors del foc, en potencia l’embruix, i també fa més angoixants i terrorífiques les escenes de l’incendi.
A Antena 3 titulaven "Infierno en Valencia" amb un rètol gairebé permanent en pantalla. Afegien que les flames “devoraven” l’edifici. Alguns tertulians recorrien a l’adjectiu dantesc.
La troballa d’unes imatges d’arxiu per promocionar els habitatges de nova construcció mostraven la maqueta virtual de l’edifici, un esquelet imponent que s’anunciava amb promeses de luxe i qualitat. A tots els canals l’anunci es presentava en contrast amb un nou esquelet, el de l’edifici real consumit pel foc, la runa despullada i calcinada. L’inici i el final, el nou i el vell, el màrqueting i la realitat.
Narrativament, aquesta vegada no hi havia misteri. El material combustible que revestia l’edifici i el vent de ponent van atiar les flames. L’especulació tertuliana, per tant, no es recreava en les hipòtesis de les causes sinó en la indemnització a les persones que hi vivien. Les entrevistes als afectats se succeïen amb el to commogut dels presentadors i convertint el Julián, el conserge, en l’heroi veïnal de la desgràcia. I, com sempre, el ritme televisiu atropellava el dolor personal. Els presentadors demanaven a les víctimes de l’incendi que revisquessin la tragèdia explicant-ne els detalls i, encara més difícil, els parlessin del seu futur: què farien, a qui demanarien explicacions, quines accions judicials prendrien, a qui i on reclamarien les pèrdues. Preguntes impossibles de contestar a persones que encara havien d’assimilar que ho acabaven de perdre tot.
