El poder del ressentiment
En un moment en què l’autoritarisme postdemocràtic pren cos alarmantment a tot Europa, i Trump l’ha normalitzat ja als Estats Units, no és rar veure mitjans de comunicació que evolucionen cap aquest espai. Tanmateix, hi ha casos que a més d'inquietants resulten sorprenents. Per exemple, el d’un diari digital, The Objective, convertit en refugi del vell PSOE, amb Felipe González en primera línia, des que l’exdirector d'El País Antonio Caño va assumir el càrrec de president del consell editorial, amb significativa participació de Juan Luis Cebrián. El poder absorbeix, el poder té el perill de fer perdre el món de vista (i per això molts acaben malament), el poder fa sentir-se imprescindible, el poder fa creure que els altres estan en deute amb tu i no al revés, el poder vicia... i als que han arribat molt amunt els costa creure que el món pugui funcionar sense ells i tenen tendència a pensar que tot va pel pedregar en la seva absència. La nostàlgia del poder perdut genera un ressentiment que porta cap a una dinàmica negativa: tot va fatal, el país s’enfonsa, l’enemic és arreu, fins a fer possible allò que semblava impossible: la conversió a l'autoritarisme postdemocràtic de gent que havien sigut referents polítics i intel·lectuals de la democràcia.
El ressentiment busca sempre polaritzar, a la caça d’un enemic culpable de tots els mals. I un cas de llibre és The Objective, depositari d’un relat que es va començar a escriure el dia que l’executiva del PSOE va impedir el primer intent de Pedro Sánchez de fer-se amb la direcció del partit. La història té cops amagats: l’episodi va servir per posar en evidència que els seus botxins ja no tenien el poder i l’aura que creien que els feia imprescindibles. Pedro Sánchez –a qui no li falta voluntat de poder– es va treballar el partit territori a territori i va acabar tombant els que l’havien frenat. La bretxa s’havia obert i el passat s'hi va escolar. I Pedro Sánchez és aquí. No és estrany que sigui el ninot contra qui The Objective desplega la seva irritació.
Però en aquest temps han passat coses. S’ha desplegat i frenat el moviment independentista a Catalunya. La defensa de la pàtria sempre és una temptació dels enrabiats (d’un cantó i l'altre, cal dir-ho) i The Objective n’ha fet una croada. Dos corrents, doncs, la lluita contra l'enemic que va enviar el vell PSOE a la jubilació, i la defensa de la pàtria amenaçada. Dins d’aquest dibuix es configura The Objective. On una part significativa d’antigues veus d’esquerres pugna en la subhasta per qui la diu més grossa amb un discurs cada cop més reaccionari en la línia dels temps que corren. I sempre amb Sánchez com a objecte del pim-pam-pum. Res a dir; humà, molt humà. La psicopatologia dels egos és inabastable. Però és trist veure figures polítiques i intel·lectuals que van contribuir poderosament a la lluita antifranquista i a la construcció de la democràtica incorporant-se al retorn del discurs autoritari que amenaça les democràcies europees, integrant Vox, i acompanyant el PP en la seva deriva reaccionària. No som ningú.