Netflix ha estrenat Respira, una sèrie que s’ajusta als tòpics més flagrants de les ficcions mèdiques. Aquesta passa en un hospital públic de València a les portes d’una vaga de professionals per protestar per les condicions de treball. Pretén reivindicar la sanitat pública, però no des del realisme sinó més aviat des d’una emocionalitat i un drama que resulten grotescos.
Respira és una barreja de Grey’s Anatomy i ER a l’espanyola, aprofitant alguns codis visuals manllevats de House, MD. Hi ha molt tràveling pels passadissos mentre els metges caminen apressats. També es recorre al primer pla amb el fons desenfocat per intensificar la tensió, creant una imatge una mica difusa d’un hospital. Hi ha una crispació narrativa constant, on tots els personatges estan a la defensiva, desconcertats, estressats o malhumorats. Els diàlegs són afectats i molt artificials, pots sentir el soroll del teclat dels guionistes escrivint frases impactants: “¡Empieza la huelga! ¡Cerramos a la paciente y nos vamos!”, crida un cirurgià malgrat que no hagin acabat una intervenció oncològica. La intervenció ja no començava gaire bé amb els responsables discutint-se sobre la taula d’operacions: “¡Esto no va de tu guerra o la mía!”, s’escridassen mentre remenen l’interior de la pacient.
El càsting és prodigiós, i ha aconseguit que el personal mèdic compleixi amb els requisits més exigents de la bellesa hegemònica. L’espectador és obsequiat amb escenes de vestidor dels residents on mostren uns pectorals i uns abdominals en perfecte estat de revista per dur a terme una classe magistral d’anatomia. La sèrie s’estima molt més els personatges masculins que els femenins. Ells tenen una actitud heroica i és sobre qui recau la major part del drama. Són intensos i viuen el conflicte amb una transcendència extasiant. Els rols femenins, en canvi, són els que pateixen les conseqüències de les trames masculines. Són dones molt treballadores i, per tant, més aixafaguitarres perquè van per feina. La gran antagonista és la presidenta de la comunitat, de dretes i amb braçalet de la bandera espanyola, que prefereix ser atesa a la sanitat privada.
Un aspecte clau de les trames és la tensió sexual i les escenes de consumació del coit en llocs insòlits i amb acompanyament musical. L’audiència és víctima, una vegada més, de seqüències de karaoke on algun protagonista canta en un context nocturn mentre la resta de l’elenc balla. Els metges també necessiten alliberar l’estrès.
És essencial que persones de l’àmbit sanitari es mantinguin allunyades de la sèrie, perquè les trames vulneren tots els codis deontològics, els protocols mèdics i la dignitat dels pacients. Això sí, en les escenes de quiròfan ens ensenyen algun pla detall de sang i fetge per atribuir de pretensions realistes la ficció.
El títol de Respira potser té a veure amb el nivell d’hiperventilació d’alguns protagonistes. Però no pot estar més ben escollit. És exactament el que fa l’espectador quan comença a veure la sèrie. Respirar molt profundament aixecant les celles abans de tornar al menú de Netflix.
