Un rèquiem per la infravalorada 'The good fight'
BarcelonaNo era ni de bon tros la millor sèrie, però sí una de les més estimulants i, sobretot, la que mirava més de cara l'espectacle fascinant i horripilant de veure com es va ensorrant la democràcia davant els nostres nassos impassibles. També la més arrapada a l’actualitat: sovint l’espectador es quedava intrigat sobre com podien incloure referències polítiques tan fresques, tenint en compte el temps que costa escriure, filmar i muntar un capítol. (La resposta: detectar ben d’hora els senyals de podridura.) Però The good fight ens ha deixat, després de sis temporades, i ja que plega sense endur-se ni un trist Emmy com a mínim dediquem-li una elegia, com a magríssim rescabalament.
El principal encert de la sèrie, allò que li ha permès esquivar el perill de pamfletisme, és no haver-se centrat en els sàtrapes que arruïnen la confiança en l’espècie humana, sinó en els efectes que causen en la gent amb un mínim de sensibilitat social. The good fight arrencava amb la protagonista, Diane Lockhart, intentant retirar-se a una vil·la italiana després d’anys de compromís amb la bona lluita, des de l’advocacia. Una circumstància econòmica l'hi impedia i es veia obligada a continuar exercint. A partir d’aquí, l’anunci de Trump com a candidat presidencial l’arrossegava al dilema central de la sèrie: davant el devessall de notícies desmoralitzadores, ¿fins a quin punt tenia sentit lluitar contra un mur i desesperar-se? ¿No és molt més raonable preservar el seny i buscar alguna forma d’escapisme que permeti anar empenyent el temps?
El capítol final és especialment hàbil a l’hora de donar la resposta. Sobretot perquè, demostrant de nou gran capacitat d’adaptació al moment, el comiat coincideix amb els moviments de Trump per preparar la seva possible segona nominació com a candidat republicà a la presidència dels Estats Units. El malson no s’acaba mai.
L’altre gran encert ha estat evitar el maniqueisme sense caure en l’equidistància. No hi ha cap dubte sobre qui són els malvats: Donald Trump, Jeffrey Epstein, el jutge del Suprem Samuel Alito, els amos de xarxes socials pagadíssims d’ego, els líders mediàtics que fonamenten el seu imperi en les mentides… Però aquesta tropa de desferres no ha convertit l’altre bàndol en especialment heroic. En un dels molts episodis memorables, la protagonista es lleva en un món on, aparentment, Hillary Clinton ha guanyat les eleccions. I de seguida entén que la bona lluita no s’acabaria immediatament: la superioritat moral exhibida pel Partit Demòcrata condueix a una paràlisi on qualsevol crítica o recordatori de les injustícies pendents és suprimida sota pena de ser considerat desafecte i estar fent el joc a Trump.
Quedem orfes d'una bona sèrie, doncs, i de la meravellosa veu –i maneres actorals– de Christine Beranski. Tant de bo poguéssim tenir una sèrie semblant nostrada, capaç de parlar amb noms i cognoms de la realitat, però des de la ficció.