La representació LGTB+ en la cultura audiovisual de masses

Uns anys abans de la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe als EUA, el llavors vicepresident Joe Biden va dir en una entrevista televisiva que una sitcom com Will & Grace havia fet més per educar el públic en l’acceptació de l’homosexualitat que gairebé qualsevol altra cosa. La sèrie, protagonitzada per un home gai i una dona heterosexual companys de pis, es va emetre entre el 1998 i el 2006 (aquí es va veure a La2 i ara està disponible a Movistar+), coincidint la major part amb el mandat de George W. Bush. I no deu ser casualitat que ara, en plena era Trump i de l’auge global de la ultradreta, amb els drets del col·lectiu LGTB+ novament amenaçats, la sèrie hagi tornat a la vida amb nous capítols adaptats a aquesta realitat. Fa vint anys l’existència d’una sitcom així era una anomalia: Friends, Frasier o Seinfeld eren heteronormatives, i una persona tan famosa actualment com Ellen DeGeneres s’acabava d’enfrontar a una resposta negativa de bona part del seu públic quan va decidir sortir de l’armari a la sitcom que llavors protagonitzava. A la televisió, la d’allà i la d’aquí, l’homosexualitat era anecdòtica.

¿Els temps estan canviant? Políticament la reculada sembla de les grosses, però venim d’un estiu en què les xarxes han clamat sense por a favor de la diversitat sexual a través del #MeQueer, i vivim en un present en què el consum audiovisual de masses (especialment el que està adreçat als joves) sembla més conscienciat, deixant de banda si és fruit d’estudis de màrqueting o no. Que en un concurs com Operación Triunfo es generi un debat al voltant de la paraula mariconez -amb els enfrontaments marcats entre una generació i l’altra- és un pas endavant en la visibilització de les protestes d’un col·lectiu que fins no fa gaire no tenia espai en un programa blanc de la cadena pública. I també ho és que en moltes de les sèries actuals (pensem en Merlí, La Riera o en una de les estrenes més recents de Netflix, l’espanyola Élite ) s’aposti per introduir-hi de manera natural personatges gais. En el cas d’Élite, que barreja el drama d’institut amb el whodunit criminal, la relació entre Ander i Omar està causant sensació entre el públic adolescent. I és per això que la representació LGTB+ en l’audiovisual de masses esdevé vehicle indispensable per a la normalització, i alhora una arma poderosíssima contra tot tipus de fanatisme.

Si bé és cert que la representació de lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals en la cultura pop ha evolucionat els últims anys (encara amb xifres insuficients) també ho és que en molts casos es limita a un públic concret. És a dir, productes sobre la comunitat LGTB+ consumits sobretot pels que en formen part. Això no és pas negatiu -és lògic que els primers que ho facin siguin aquells que se sentin més interpel·lats-, però sí que és simptomàtic dels prejudicis que encara té l’espectador hetero (o, més ben dit, l’home hetero) amb segons quins continguts.

Per exemple, amb una sèrie com Pose, d’aquest rei Mides de la televisió en què s’ha convertit Ryan Murphy, un dels creadors que està fent més per la visibilització del col·lectiu. La sèrie, ubicada a la Nova York dels anys 80, en el si de la cultura gai underground i en plena crisi de la sida, és un al·legat un pèl subratllat de la lluita LGTB+ i de la necessitat de superar adversitats, però en altres aspectes és revolucionària. Primer, perquè és una ficció sobre transsexuals interpretats per transsexuals -un fet no gens banal si tenim en compte la recent polèmica amb Scarlett Johansson-; i, segon, per la seva contestatària lectura política i les reverberacions que acaba tenint en la nostra contemporaneïtat. Un altre èxit entre el públic gai és el del reality de drag queens RuPaul: Reinas del Drag, que quan va començar ara fa deu anys no el veia pràcticament ningú i que ara té un important ressò mediàtic (també aquí: els seus concursants omplen la Razzmatazz cada cop que venen a Barcelona). I a Netflix han vist com el seu renovat Queer eye, un programa en què cinc homes homosexuals ensenyen a la gent a cuidar-se, vestir-se o cuinar millor, està triomfant molt entre els mil·lennials.

¿Es va obrint, però, aquesta representació? El guirigall de Warren Beatty i Faye Dunaway amb els sobres a la cerimònia dels Oscars de l’any passat no ens ha de fer oblidar el fet més insòlit de la nit: que guanyés un film protagonitzat per homosexuals (i negres, per acabar-ho de rematar), Moonlight.

Pel que fa al cinema, doncs, la presència LGTB+ també és creixent: el fenomen de Call me by your name, la rellevància política i de mobilització de la francesa 120 pulsaciones por minuto, el relat atípic de la transsexualitat a Tangerine o l’acostament (amb polèmica inclosa) al lesbianisme en el si de la cultura gitana en aquest petit sleeper que ha estat Carmen y Lola. D’exemples en tenim uns quants, però l’abast continua sent limitat; en aquest cas, a un tipus de cinefília més o menys concreta. Potser per això sorgeixen cada vegada més productes amb rerefons LGTB+ que adopten o reinventen narratives més comercials fins ara monopolitzades per l’heterosexualitat. Un exemple clar és el de la pel·lícula Con amor, Simon, que no s’aparta dels tòpics de les comèdies romàntiques d’institut però que precisament necessita aquests tòpics per resultar revolucionària, posant un jove gai al centre del relat.

Passa una cosa semblant amb La casa de las flores, una telenovel·la adaptada a la diversitat sexual (malgrat que també és qüestionable que Paco León interpreti un personatge trans); o amb American crime story: El asesinato de Gianni Versace, minisèrie del creador de Pose, que va traslladant el protagonisme cap a l’assassí del dissenyador italià per traçar tota una reflexió sobre l’homofòbia. I aquí també podríem incloure-hi el xou de stand up més comentat dels últims anys, Nanette de Hannah Gadsby, interessant sobretot pel que té d’anticomèdia i d’espectacle que s’ho qüestiona tot. Si sou fans de Gadsby, per cert, la podeu veure com a secundària en una sèrie excel·lent sobre un noi que pren consciència de la seva homosexualitat: l’australiana Please like me.

Productes clarament comercials

Què passa, però, amb les superproduccions i les franquícies més mainstream? Ara que les dones i els negres sembla que comencen a tenir-hi un petit espai gràcies a les pressions populars (amb Wonder Woman i Black Panther respectivament, dos èxits rotunds de taquilla), ¿trigarem massa temps a veure un superheroi obertament homosexual, per exemple, protagonitzant un film de la Marvel? De moment només en tenim un de notori, tot i que amb dues petites trampes: Deadpool es defineix com a bisexual, però només el veiem embolicar-se amb noies; i les seves pel·lícules són catalogades per a majors d’edat, a diferència d’un Spider-Man o un Iron Man, que busquen un públic més familiar. Val a dir, en tot cas, que a la segona part de Deadpool hi ha almenys dues secundàries inequívocament lesbianes. Però amb Black Panther, sense anar més lluny, diversos lectors dels còmics van criticar que s’obviés l’homosexualitat d’una de les habitants de Wakanda, Ayo, interpretada per Florence Kasumba.

Sigui com sigui, la por de l’homofòbia local o del rebuig més que segur de mercats importants com ara la Xina encara són lloses difícils de treure’s del damunt. Potser això explica que finalment s’optés per tallar una escena de Jurassic World: El regne caigut, posant d’excusa l’excés de metratge, en què una de les protagonistes declarava que no tenia cites amb homes. I a Han Solo: Una historia de Star Wars, el personatge de Lando Calrissian interpretat per Donald Glover és pansexual, però això ho hem de descobrir per altres bandes, no pas perquè se’ns deixi clar durant la pel·lícula.

On sí que sembla que pot haver-hi una mica més de representació és en aquelles produccions comercials dirigides a un públic adult. Properament, per exemple, arribarà als cinemes un dels èxits de l’última edició del Festival de Sitges, Nación salvaje, en què una de les quatre noies protagonistes és transsexual. I no hem d’obviar el paper d’una sèrie d’acció tan irregular com Sense8, de les germanes Wachowski, però avançadíssima en termes de representació. ¿I en animació infantil? Mentre esperem a veure si Elsa és lesbiana a la segona part de Frozen -no sembla que Disney estigui gaire per aquestes coses- ens hem de conformar amb l’inesperat personatge gai de la genial El alucinante mundo de Norman o, més recentment, amb la proposició de matrimoni de Ruby a Sapphire a Steven Universe i el petó als llavis entre la vampiressa Marceline i la Princesa Xiclet a l’últim capítol d’ Adventure time, que esperem que serveixin de precedents. Confiem, doncs, en les noves generacions.