La “reparació mediàtica” de Podem: tan valenta com irrealitzable
Ione Belarra ha introduït a l'arena pública un concepte que sona bé: “reparació mediàtica”. És a dir, que els agreujats pels (pseudo)mitjans que manipulen sistemàticament puguin tenir algun tipus de compensació. Les rectificacions, en els comptats casos que n’hi ha, solen arribar quan el mal està fet i aquella falsa notícia ha estat comentada a les tertúlies de la ràdio i televisió... sovint pels mateixos directius de mitjans que les han posat en marxa. La reparació, com a concepte, evoca un cert karma a l’esperit del qual seria fàcil posar-se a favor.
Ara bé: ¿qui decideix què és veritat i què és mentida? L’Estat? Mama por. Els jutges? Un bitllet a Tegucigalpa, sisplau. I com es regula la reparació? Encara recordo quan, a TV3, per compensar que s’havia cobert un acte independentista multitudinari la Junta Electoral va dictaminar que calia fer una d’aquestes reparacions. La televisió pública va haver d’emetre un programa especial per compensar el PSC, el PP i Ciutadans. Amb un share ridícul del 2%, va ensorrar l’audiència del canal a mínims que feia molts anys que no es veien. ¿És realment una reparació, si no ho veu ningú? En canvi, em sembla molt més oportuna, i realitzable, l’obligació dels bancs, fons d’inversió i empreses estratègiques de declarar quina participació tenen en mitjans de comunicació. El lector pot entendre molt més algunes lògiques informatives si sap qui hi ha al darrere d’un diari, una ràdio o una televisió. Entenc que els liles saben de sobres que el gruix de mesures que proposen no tiraran endavant. Es deu tractar de retratar la casta de mitjans de comunicació que està encastada a la crosta de l’Estat, d’una banda, i marcar perfil davant d’un Sánchez que excel·leix en els gestos però encara ha de proposar res per a la seva cèlebre “regeneració democràtica”.