La renúncia de Prisa a tenir una televisió desencadena un terratrèmol al grup
Dimiteix el president de la divisió audiovisual mentre el màxim accionista amenaça amb destitucions
BarcelonaPrisa té el diari generalista amb més lectors a Espanya. Prisa té la ràdio amb més oients. Però Prisa no té una televisió, després de diverses provatures fallides, i aquesta és una espina que seguirà clavada en el conglomerat mediàtic. L’anunci que el govern de Pedro Sánchez volia treure a concurs una nova llicència d’un canal generalista de TDT havia activat la maquinària del grup per poder-hi optar, confiant que la sintonia editorial amb el PSOE sumaria punts a l’hora d’obtenir-la. La iniciativa la liderava el president de Prisa Media, Carlos Núñez, però en els últims dies un canvi de guió brusc ha desfermat una divisió interna al si del grup. El president, Joseph Oughourlian, ha descartat tirar aquest projecte endavant, la qual cosa ha provocat la dimissió de Núñez.
Aquest dimecres el consell d’administració del conglomerat ha acceptat la renúncia del directiu i ha acordat reduir el nombre de membres de l’organisme de 15 a 11, en el que s’interpreta com una maniobra del màxim accionista per augmentar el control sobre la junta. En un comunicat difós per Prisa s’hi incloïen declaracions de Núñez. “Aquests anys han estat molt intensos i gratificants perquè, gràcies a l’esforç de tots, hem obert nous camins per al grup i hem posat les bases d’un futur més que esperançador, tant per a la companyia com per als excel·lents professionals que la integren”.
La suavitat lèxica d’aquesta nota corporativa, però, contrasta amb una entrevista concedida per Oughourlian aquest mateix dimecres al diari Expansión –del grup rival, Unedisa–, on llança diversos avisos a navegants. “El consell d’administració de Prisa farà una reflexió sobre la continuïtat d’alguns directius”, diu, en una peça de la qual s’extreu un titular inequívoc: “Invertir en una TDT el 2025 no em sembla un projecte de futur”. Tot i que no els esmenta a l’entrevista, alguns dels directius que s’han implicat més a favor del canal eren Miguel Ángel Contreras (director de continguts de Prisa Media i assessor en matèria de comunicació de Pedro Sánchez), Fran Llorente (ben relacionat amb l’entorn de l’expresident Rodríguez Zapatero) i Pepa Bueno (directora d’El País). Les paraules d’Oughourlian poden ser llegides com una advertència als executius més connectats amb la Moncloa, però anuncien també una nova etapa de relacions més tibants del grup amb Pedro Sánchez.
L’executiu deixa anar altres tocs d’atenció: “Si la gent no compleix o no fa el desenvolupament previst a Prisa, doncs hauran de buscar-se un altre lloc”. El president de Prisa també critica amb duresa que el projecte naixés només amb una inversió de 20 milions d’euros, que considera que en televisió “donen per a només cinc minuts”, i uns presumptes suports que s’havien d’afegir –s’entén que de productores que volguessin treballar per a la cadena– que “no semblen sustentats en espatlles sòlides”, segons el parer del màxim dirigent del grup.
En el moment de defensar l’opció d’aconseguir un canal televisiu, Núñez considerava que això els permetria tenir “accés a un pool d’ingressos publicitaris”, al qual no s’arribava, segons explicava en entrevista al diari El País. El negoci televisiu, a Espanya, consisteix en uns 1.800 milions d’euros anuals, però dues corporacions –Mediaset i Atresmedia– acaparen el 82% d’aquest pastís publicitari, gràcies a la posició de domini que obtenen en aplegar entre els respectius canals d’aquest duopoli el 53% de l’audiència.
Oughourlian, en oposició a la visió de Núñez i el seu nucli, considera la TDT “un negoci del segle passat” i recorda que s’està pendent de tancar el refinançament d’un grup amb 750 milions de deute, cosa que també ha contribuït al rebuig del projecte televisiu. Tanmateix, a dins de Prisa una branca apostava fort pel projecte i, atesa la sintonia amb la Moncloa, el donaven prou per fet perquè ja s’estiguessin definint equips i formacions.
Tot i que no ha transcendit quin model de televisió es volia seguir, el baix pressupost nominal de només 20 milions de Prisa –a tall comparatiu, Mediaset gasta uns 800 milions anuals– suggereix que el canal volia apostar per formats de debat d’actualitat, que són barats de produir. A més, això lubricaria les relacions amb la Moncloa, que busca construir-se un entorn de mitjans més amable que l’actual, on percep hostilitat a banda i banda del duopoli que encapçalen Telecinco i Antena 3, amb Ana Rosa Quintana i Pablo Motos com a mascarons de proa, respectivament.
Història d’una frustració
Al principal grup mediàtic espanyol la televisió se li ha resistit tradicionalment. La seva primera incursió va ser Canal+, l’any 1990. Naixien les privades, amb freqüències concedides per l’executiu socialista de Felipe González, i Prisa va optar per quedar-se l’única llicència de pagament, confiant que seria allà on hi hauria el negoci. No va ser així, i els elevats costos del futbol, un desenvolupament tardà de la cultura del pagament de continguts a Espanya i la pirateria van ser factors que van dificultar l’obtenció de grans beneficis. A això se li va sumar una política expansionista a Sud-amèrica just abans de la crisi financera del 2008 que va resultar desastrosa i va llastar enormement el grup fins que, l’any 2015, va desprendre’s de la majoria d’accions de Canal+ i Telefónica les va comprar per crear el que ara és Movistar+.
Sota un altre president socialista, en aquest cas José Luis Rodríguez Zapatero, es van fer noves adjudicacions televisives. Prisa ho va tornar a intentar amb Cuatro, un canal urbà i jove, que pouava en el talent periodístic de la casa i tenia Iñaki Gabilondo com a ensenya. Era l’any 2005 i el grup, sota les pressions del deute, només va aguantar el projecte fins al 2009, quan va acabar venent-lo a Mediaset. El nou propietari el va desproveir de la seva identitat de la nit al dia i el va convertir en un canal secundari permanentment subjugat a Telecinco.
Prisa també ho va intentar en l’àmbit local. L’any 2000 naixia Localia, una iniciativa basada en guanyar tantes llicències de televisió de proximitat com fos possible i, a partir d’allà, crear una xarxa que pogués compartir alguns continguts generalistes. Però la TDT no va ser el somni promès i, una vegada més, el pes escruixidor del deute es va fer notar: el projecte es va tancar el 2008.
