BarcelonaExplicava Orson Welles que part del seu llenguatge cinematogràfic innovador havia sorgit de les limitacions, ja fossin tècniques o de pressupost. El confinament ha arrasat els rodatges de ficció, però els creadors no s’han quedat amb els braços plegats. I és així com han anat sorgint una sèrie de projectes que fan de la necessitat virtut i que es basen en videoconferències i altres formes de comunicació social a les quals el coronavirus ens ha abocat.
Inscriu-te a la newsletter Sèries que t'abracenTotes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi
TV3 emet aquests dies Jo també em quedo a casa, a les tardes (16.25 h). És una sèrie que explica la vida d’una parella que ha trencat però a la qual el virus obliga a confinar-se a la mateixa casa. S’hi afegeixen les desventures d’alguns dels seus amics, amb qui es relacionen a cop de xarxa social i videoconferència. Es tracta d’una idea de Sergi Cervera, que dirigeix la sèrie i interpreta el paper protagonista. Es pot veure a TV3, però també als canals digitals de la pública. Tot i que el contracte és per a 10 episodis, no es descarta donar-hi continuïtat.
"La idea va sorgir mentre pujava i baixava les escales del replà, quan encara no s'havia prohibit fins i tot això", revela Cervera. "Els dos mesos anteriors m'havien passat un seguit de situacions personals molt fortes. I que, després d'això, es declarés una epidèmia mundial... Vaig entendre que tenia un punt d'humor, si hi podia posar una mica de distància. L'humor, al capdavall, és una via d'escapament. I ens vam empescar aquesta sèrie per mantenir viva la flama de la ficció. No és perfecta, però n'estic molt satisfet, tenint en compte que només van passar vuit dies des que vam rebre la llum verda fins que en vam estrenar el primer episodi".
En el cas de TVE, estrena avui (22.05 h) Diarios de la cuarentena, que la cadena presenta com "un reflex realista i íntim del que passa a casa nostra durant el confinament". Cada capítol se centra en les aventures de convivència de deu llars on viuen personatges interpretats per Carlos Bardem, Gorka Otxoa, Carlos Areces, Adrià Collado, Fernando Colomo, Fele Martínez, Carmen Arrufat o Petra Martínez, entre d’altres. Els mateixos actors són els que han gravat la sèrie amb un petit set de gravació, sense sortir de casa.
La lleugeresa de producció fa que algunes d’aquestes sèries estiguin apareixent directament a la xarxa. És el cas de Coronavídeos: historias confinadas, de la factoria El Terrat, que es penja directament al canal de YouTube de la productora. Entre que es va decidir la idea i que es va fer públic el primer episodi no va passar ni una setmana. "El confinament de tots els membres del departament de ficció d'El Terrat ens va fer entendre de seguida que la idea de fer una sèrie sobre aquest moment tenia sentit si també s'emetia en aquest moment. I vam activar el projecte en què el 100% dels implicats (guionistes, actors, muntadors, productors) estaven confinats a casa", explica Xavi Cassadó, responsable de ficció d'El Terrat i productor executiu de la sèrie, que cada dos dies ofereix el que qualifiquen de "regalet".
Muntar una sèrie amb tothom a casa requereix una gran feina de coordinació. "Es necessiten moltes reunions per videoconferència, molta velocitat creativa per poder emetre en 48 hores i unes ganes tremendes de dibuixar un somriure a la cara de la gent que en aquests moments tant ho necessita", admet Clara Valle, productora executiva d’aquesta websèrie. "I això va des de l'actor que ha de gravar-se, adaptar els seus dispositius i pujar ell mateix el material fins als muntadors, els tècnics de so, l'equip de comunicació, els productors, els guionistes, els treballadors de recursos humans i un gran equip humà que ha adaptat casa seva en petits estudis audiovisuals utilitzant les eines que tenen a l'abast".
També als Estats Units està emergint aquest subgènere de sèries confinades. Un dels projectes més prometedors és la ficció que preparen Ben Silverman i Paul Lieberstein, els productors executius de la versió americana de The office, una sèrie que ja explorava l’alienació inherent a passar bona part del dia reclòs en una oficina. En aquest cas volen posar el focus sobre totes les penalitats que suposa haver de fer teletreball des de casa. "Estem entrant en una nova normalitat i naveguem a cegues per trobar maneres de seguir estant connectats i seguir sent productius, a casa i a la feina. Tenim al cap una sèrie que no només portarà humor i confort durant aquests temps difícils, sinó que també serà una comèdia innovadora sobre el lloc de treball que esperem que perduri", ha declarat Silverman a Deadline.
Els precedents
Xof!
Treballar a partir d’uns pocs elements formals és una de les tècniques del cèlebre grup El Tricicle. Per a la sèrie Xof van explotar aquest plantejament ascètic al màxim, ja que tots els episodis tenien lloc en una petita illa deserta, de tres metres de llargada. Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans van renunciar també als diàlegs, com és costum, i van signar una sèrie gestual sobre tres nàufrags condemnats a entendre’s.
Web Therapy
La friend Lisa Kudrow va muntar aquesta websèrie en què interpretava una psicòloga que oferia teràpies concentrades a través de videoconferència. Amb un fort component d’improvisació, la sèrie va ser adaptada posteriorment a la televisió. Un dels seus al·licients era la desfilada d’estrelles convidades: des dels seus companys de Friends –excepte Jennifer Aniston– fins a Meg Ryan, Meryl Streep o Billy Crystal.
Escenas de matrimonio
Creada per José Luis Moreno, malgrat la ressonància a Bergman en el títol, era una sèrie d’humor prou xarona sobre tòpics conjugals. Va néixer com a secció de Noche de fiesta a TVE i va acabar sent una sèrie sencera a Telecinco, que aquesta setmana la repescava a tall d’homenatge. Mostrava tres matrimonis, d’edats diferents, filmats sempre en la presumpta intimitat domèstica. I tot plegat gravat amb una sabata i una espardenya.
Cámera café
Un pla únic: el que podria veure una màquina de cafè en una oficina, si tingués ulls. I una colla de personatge arquetípics que van signar una de les comèdies més exitoses, entre el 2002 i el 2009. Suposava, d’alguna manera, el trasllat al format televisiu de la tira còmica: escenes independents, amb humor sobre tòpics laborals, amb uns actors que es van beneficiar de l’empatia que generava la trobada diària amb l’espectador.