Reines i guerreres: quan el joc de trons és cosa de dones

BarcelonaEn la versió tradicional de la llegenda de sant Jordi, el cavaller rescatava la princesa del drac. A Joc de trons les aspirants a reines són les que munten dracs, rescaten poblacions i viuen les contradiccions pròpies d’exercir el poder. Tot i que al llarg de la sèrie els personatges femenins ja donaven pistes d’aspirar a trencar motlles, ha sigut en l’última entrega quan s’ha fet evident que el joc de trons era cosa de dones. A la cursa final pel Tron de Ferro hi han arribat un ventall de dones icòniques que mostren la riquesa de l’univers femení de George R.R. Martin, malgrat que en alguns moments la construcció dels personatges ha patinat i ha sigut objecte de polèmica.

Així, tot i que els personatges empoderats femenins són un dels elements més destacats de Joc de trons, al començament la sèrie va cridar l’atenció per les seves escenes sexuals i la profusió de cossos femenins nus que apareixien en pantalla. La periodista i escriptora Irati Jimenez, una de les autores dels llibres SCI-FEM i Vírgenes catódicas, putas recalcitrantes (editorial Txalaparta), remarca l’evolució que ha experimentat la sèrie: “Al principi mostrava un món terrible per a tothom, però mostrava un terror sexual que només anava dirigit a les dones i, en la mesura que això no es desactivava, s’afirmava”, explica. Per a ella, això va canviar a partir de la sisena temporada, quan les dones de la sèrie es comencen a alliberar dels llasts patriarcals i estableixen aliances amb els personatges masculins més allunyats dels patrons imperants, com el nan Tyrion, l’eunuc Varys o el castrat Theon.

La professora i crítica María Castejón està d’acord amb Jimenez que la sèrie ha viscut una evolució i ha donat personatges femenins “inspiradors”, tot i que assenyala que ho ha fet partint de patrons clàssics i tòpics. Per a ella, seria una “traïció” si l’ocupant final del Tron de Ferro no fos una dona, tenint en compte com la ficció s’ha esforçat per aportar icones femenines com les cinc dones que més batalla han presentat en aquesta última temporada.

Daenerys Targaryen

L’alliberadora d’esclaus que sucumbeix a la megalomania

L’aspirant al Tron de Ferro va ser víctima, al principi de la sèrie, d’una de les escenes més violentes de la saga de George R.R. Martin, segons Castejón: la violació per part de Khal Drogo, l’home a qui el seu germà Viserys la ven. Des d’aquell moment, la Daenerys intenta capgirar la seva situació i sobreviu fent-se una dona poderosa amb l’objectiu final de recuperar el poder per a la casa Targaryen. “És utilitzar les armes que t’estan oprimint al teu favor, amb tota la complexitat que això porta implícit”, explica Castejón.

“És un personatge amb moltes llums i moltes ombres, que té una tendència autoritària, però sempre ens han dit que tenia bon cor”, assegura Jimenez, que assenyala que un govern femení per als Set Regnes no implica que necessàriament sigui bo, com s’han encarregat de demostrar els creadors en aquesta última temporada. De fet, en la vuitena entrega la Daenerys experimenta una espiral de megalomania que acaba amb la destrucció de Desembarcament del Rei, una línia argumental que ha fet que molts espectadors, que l’havien elevat a símbol antiautoritari i feminista, se sentin decebuts.

Sansa Stark

La supervivent de la violència patriarcal amb veu pròpia

L’arc de la filla gran de la dinastia del Nord és un dels més interessants de la sèrie: ha passat de ser una noia que responia a tots els estereotips heteropatriarcals del que se suposa que ha de ser una princesa -només volia casar-se amb un rei- a esdevenir una dona capaç de defensar casa seva amb dents i ungles. Abans, però, ha hagut de passar per matrimonis forçats, tortures i violacions. Per a Irati Jimenez, el personatge, que sovint ha estat criticat, és un bon exemple “de la supervivència i la resistència antipatriarcal de les dones tal com és a la vida real”. “Ella sobreviu a una violència enorme des de la feminitat més tradicional, no és una guerrera com la seva germana o una gran estratega militar, però és una noia que podria ser milions de dones en el món que són obligades a casar-se violentament”. Per a Jimenez, la Sansa sobreviu al patriarcat “valerosament”, tot i que moltes vegades els espectadors no l’hi han reconegut. “La mirem molt fredament, com fem amb moltes dones”, assegura.

El tractament que els creadors han donat a la Sansa no ha estat allunyat de la polèmica, especialment en aquesta vuitena temporada. En el quart episodi, la gran dels Stark li diu al Gos que si no hagués sigut per tot el que ha patit mai hauria arribat a convertir-se en la dona que és ara i hauria continuat sent “l’ocellet” que era quan la va conèixer. Aquesta afirmació va fer aparèixer les crítiques d’espectadors que consideren que no es pot utilitzar la violació com un element empoderador. Una de les que s’hi ha mostrat més en desacord és l’actriu Jessica Chastain, que, a través de Twitter, va assegurar que “la violació no pot ser una eina per fer un personatge més fort” i va remarcar que la força de la Sansa “és per ella i només per ella i ningú més”.

Per a Castejón aquesta és una qüestió molt més complexa del que es pot explicar en un tuit. “Al final la Sansa, com totes les persones, és conseqüència de les circumstàncies que viu. El problema d’arrel és per què a totes les dones ens han de violar al cinema i a la televisió”, diu, i assenyala que d’aquesta manera “es naturalitza la violència sexual”.

Arya Stark

La guerrera que no segueix les normes establertes

La nena que jugava a ser guerrera salva el Nord del Rei de la Nit en la vuitena temporada. Per a Castejón la gran ruptura de gènere de la sèrie és quan l’Arya agafa el punyal i l’hi clava al Rei de la Nit. En aquell moment es converteix en l’heroïna de la saga, per davant de Jon Neu, que en teoria era el destinat a salvar el Nord. “Em va agradar molt veure que era ella qui matava el Rei de la Nit -assegura Jimenez-. A les dones se’ns inculca la passivitat i moltes persones no s’adonen de com arriba a ser d’emocionant veure un dona en una escena com aquesta”. Per a ella, l’Arya destaca per no haver volgut seguir els rols atribuïts a les dones, “amb tot el seu dret i amb molta fortuna”, com demostra quan rebutja la proposta de matrimoni del Gendry. “Això no vol dir que s’hagi de castigar els personatges que es mouen en els patrons de la feminitat”, explica.

Cersei Lannister

La reina que no es deixava intimidar per ningú

“És un personatge meravellós”, asseguren tant Jimenez com Castejón, que estan d’acord que si la Cersei hagués aconseguit retenir el poder i acabar amb l’exèrcit de la Daenerys el seu regnat “no s’hauria basat en els valors i les cures”. Efectivament, al llarg de la sèrie la Cersei ha donat mostres de la seva crueltat i només s’han detectat espurnes d’humanitat amb la mort dels seus tres fills fruit de la relació incestuosa amb el seu germà Jaime. Sovint comparada amb Lady Macbeth, aquesta vuitena temporada ha estat la de la seva (fallida) croada per agafar les regnes del poder i reclamar el que considera seu. La Cersei ha mort acompanyada de l’única persona capaç d’arribar al seu cor, el seu germà i amant Jamie. Irati Jimenez qualifica de tòxica la relació entre tots dos, i creu que destaca per haver invertit els papers i convertir l’home en la part dependent de la dona.

Brienne de Tarth

La cavaller que deixa caure la seva armadura

Brienne de Tarth era un personatge secundari i es va acabar guanyant l’amor dels espectadors. El seu aspecte androgin i la seva corpulència fan que visqui al marge del que s’espera d’una dona i que es converteixi en el millor dels cavallers, una peça fonamental de la gran batalla d’Hivèrnia. En aquesta temporada, però, també hem vist caure la seva armadura emocional quan perdia la virginitat amb Jaime Lannister, de qui feia temps que estava enamorada. El melodramàtic desenllaç d’aquesta trama -la Brienne plorant i suplicant al Jaime que no tornés amb la Cersei- ha indignat alguns espectadors, que creuen que l’escena no fa justícia al personatge. En canvi, Gwendoline Christie, la seva intèrpret, assegura que era essencial veure “alguna cosa més del seu món emocional”.