Coincideixen a les portades dues notícies aparentment dispars, però amb un nexe d’unió eloqüent. Parlo del llançament del primer coet espacial espanyol i la jura de la bandera efectuada per la princesa Elionor. I el vincle que comparteixen és l’apel·lació a l’Espanya racial i imperial. Els diaris de Madrid celebren el llançament del Miura 1 com si fos una fita geoestratègica colossal, que fa ingressar Espanya en el selecte club dels països que es llancen (música solemne i amb eco) a la conqueeeesta de l’espaaaai. Tant se val que hagi estat després de dos llançaments fallits i durant un vol de poc més de cinc minuts de durada. L’enhorabona sincera per la missió, en tot cas, però es va trobar a faltar el mateix entusiasme de les capçaleres de Madrid quan Catalunya va presentar els seus nanosatèl·lits. Ja se sap: los nacionalismos. I, en tot cas, ¿de debò, Miura? Els ginys catalans han gaudit noms escollits per nens com Enxaneta, Menut o Minairó. Contrasten amb el de Miura: una ramaderia privada que encarna l’ímpetu animal del toro en aquesta celebració de la tortura que són les corrides.
I després, això d’Elionor. El Mundo i Abc resumeixen la missió de la futura reina en el mateix element: la garantia de la unitat d’Espanya. Un ja no espera que certs mitjans obrin un debat honest sobre una forma de govern en evident retrocés després d’uns quants segles. Però aquesta apel·lació constant a la defensa de la unitat espanyola –en diuen garantia, com a la Constitució, però volen dir defensa– deixa sempre un interrogant: amb quins mètodes i mitjans? Bé, amb quins mitjans ja ho sabem, esclar, com a mínim en el sentit mediàtic del terme: quasi tots. Inclosos els que no eren monàrquics, sinó joancarlistes; seguien sense ser monàrquics, però sí felipistes, i es preparen per mantenir-se com a no monàrquics, però fervorosament elionoristes.
