El regal de la Tatiana Sisquella

BarcelonaUn aniversari sense bufar espelmes es fa estrany i dolorós. Per a la Tatiana Sisquella hauria estat imperdonable no complir amb aquest precepte en una de les festes que més li agradava celebrar cada 12 de juny. Ahir, en la tarda -calorosíssima, gairebé tropical- del trenta-sisè aniversari de la Tatiana, el seu marit, Joan Maria Pou, recordava la fal·lera de la Tati pels natalicis, tot llegint “Aniversari lliure”, la columna que ella escrivia a l’ARA l’11 de juny del 2011. Tres anys després, Un dia qualsevol. Articles (Columna), amb pròleg de Sílvia Soler, recopila de manera exhaustiva l’oasi de calma -com defineix la seva editora, Ester Pujol- que són per als lectors les columnes de la Tatiana Sisquella.

La presentació del llibre va fer petit el pati posterior de la Llibreria Laie -on la Tatiana va reunir per primer cop la seva Tribu radiofònica- quatre mesos després del sotrac de la seva mort prematura, inoportuna, cruel i injusta. Tanmateix, l’acte no va ser una vetlla del morbo sinó una celebració de la vida, l’entusiasme, l’energia i l’humor de la periodista que mai va deixar de somriure.

Ester Pujol, la primera a prendre la paraula, ha tingut cura de l’edició d’un llibre que vol ser tan lluminós com la brillant personalitat de la Tatiana. Per a Pujol, els textos no són articles, sinó contes atemporals que commouen per la seva frescor, alegria i lucidesa sense gota de cinisme. Una mirada nova i precisa que sap trobar on ningú ha buscat abans.

Detallisme i admiració

L’amor pels detalls i les qüestions en aparença insignificants tan propi de la Tatiana Sisquella també va captivar Joan Maria Pou, que en parla des de l’emoció i l’admiració.

Potser perquè la canícula començava a humitejar els plecs dels assistents, Pou va decidir fer-los viatjar cap a ambients més frescos a bord d’una anècdota. La Tatiana i ell són de viatge a Viena. Passejant per segles d’història urbana, ell s’entusiasma amb una catedral imponent. Tiba la Tatiana del braç per mostrar-li aquella meravella arquitectònica i ella només li respon amb un diminut “Oh” de compromís. Un cop escoltada la justificació històrica que ha generat l’emoció del seu marit, la Tati se’l mira i li demana que s’asseguin en un banc per mirar persones. Poques coses li resultaven tan estimulants a la Tati com observar la gent i intentar deduir quines eren les seves vides. Mai sabrem si amb encert, encara que segurament ella les dotava d’una biografia que ben poc haurien somiat.

Tornant al pati xafogós de Barcelona, en Pou, que no és de fer compliments, reconeix l’enveja -sana, esclar- que li provocava la rapidesa i qualitat literària de la Tatiana en aquests textos que ara apleguen la vida periodística de la seva dona.

És una tarda per felicitar la Tatiana i per felicitar-nos pel seu llegat humà i professional. Per això, en acabar l’acte s’obre el cava, hi ha brindis, llàgrimes i abraçades. S’ha fet tard i la meteorologia concedeix una treva. De sobte una brisa molt agradable acaricia els assistents. Talment com si algú estigués bufant un bri d’aire que agita les pàgines del llibre que s’acaba de presentar.

En aquest aniversari, el regal l’ha fet la Tatiana Sisquella. El llacet l’hi posaran els lectors.