Ramon Gener canvia els texans per la corbata

Ramon Gener ha deixat els texans i s’ha posat corbata. I, aquesta vegada, més que mai, continua convertint els espectadors en alumnes aplicats a Això no és una cançó, el programa de divulgació musical de TV3. Gener analitza en profunditat una cançó molt popular des de diversos punts de vista, la contextualitza socialment i històricament i la connecta a les nostres vides. A la paret de l’aula privilegiada hi penja una reproducció del quadre de la pipa de Magritte. Ceci n’est pas une pipe juga, en certa manera, amb el títol del programa. Ramon Gener fa el mateix exercici que ens proposa Magritte amb la seva obra. Ens convida a preguntar-nos sobre la naturalesa de la representació i la percepció; a fer una anàlisi crítica d’allò que veiem o, en el cas del programa, escoltem; a reflexionar sobre el nostre propi paper en la interpretació del fet artístic i la manera com ens vincula a l’obra. Això es veu perfectament en la manera com el programa planteja el relat. Ramon Gener actua, sense matisos, com a professor d’una aula. Els alumnes presencials són estudiants de música de diferents àmbits i estils. Tots ells participen de l’anàlisi de la cançó protagonista i cadascun d’ells té una manera diferent d’aproximar-s’hi en funció de la seva especialitat. Aquest dijous aprofundíem en My way, l’èxit que va popularitzar Frank Sinatra. En els anteriors episodis hem viatjat a l’univers de Bohemian rhapsody de Queen, Dancing queen d’Abba i Viva la vida de Cold Play. Temes molt populars que amaguen missatges, significats, decisions, l’empremta d’una època o vincles amb estats emocionals dels seus creadors.

Ramon Gener és professor, presentador i intèrpret. Toca el piano, canta i balla si cal amb l’entusiasme que el caracteritza, intentant encomanar la passió per fer néixer la curiositat. Hi ha instants que la vehemència el porta a una cantarella italianitzada, una veu nasal que subratlla les eles i exhala les vocals, amb una teatralitat afectada que s’ha convertit en el seu segell personal.

Cada episodi, a més, connecta amb la vida d’un dels estudiants, que relata unes vicissituds en consonància amb el tema de la cançó que s’estudia. En alguns dels programes aquesta ha sigut la part més feixuga perquè força l’emotivitat portant-la a un to més lacrimogen.

Però al final el que ens atrapa com espectadors és molt més senzill. La cançó és l’excusa per construir tot un arc narratiu per parlar-nos d’altres coses. El procés de desgranar l’obra és com obrir una capsa plena de sorpreses o com llegir un llibre d’on van apareixent relats que t’atrapen. Ramon Gener fa que detalls, sons o missatges que semblen obvis, que teníem als nassos, que hem cantat i escoltat milers de vegades, de cop adquireixin nous significats. I quan els descobrim, la cançó ja no és només una cançó. El que fa Ramon Gener és explicar-nos bones històries que, al capdavall, és el que ens agrada veure a la televisió.