Ramon Gener: “Cantar és una de les activitats més sexualment satisfactòries”

REW

<<

“A casa meva sempre s’ha escoltat molta música clàssica. La meva mare és molt friqui de l’òpera. Quan tenia sis anys ja em va apuntar al Conservatori del Liceu”. El Ramon Gener real, quan parla, s’assembla moltíssim al Ramon Gener de la pantalla. No hi ha persona i personatge. Són ben bé el mateix. Quan la fotògrafa li proposa fer-se el retrat de portada sostenint la clau de sol, s’hi nega, perquè la seva és la clau de fa, la dels barítons. “Mireu! Si la porto al clauer”, exclama. Aquesta franquesa sempre l’acompanya. I continua disparant: “Als 11 anys estava molt cansat de les classes de solfeig i piano. Vaig començar a fer una vaga de mans caigudes fins que vaig aconseguir que m’esborressin. Llavors em vaig sentir l’home més feliç del món”. Desobediència pacífica, però efectiva, no? “Sí, la mare es va disgustar molt”. Lògic.

Tot i deixar d’estudiar música formalment, no parava d’escoltar-ne. “A mi m’agrada tota, tota”, insisteix. Pel seu caràcter sociable i engrescat, va començar a actuar en festes d’estiu. “Era un bon imitador de Miguel Bosé, Julio Iglesias, Michael Jackson... Un amic em va veure cantar i em va portar a casa de la Victoria de los Ángeles. Jo tenia 18 anys. Em va preguntar si sabia alguna òpera i li vaig dir que no, tot i que era mentida. Me les sabia totes, però li vaig cantar My way i New York, New York. Li vaig caure en gràcia i es va convertir en la meva professora de cant. Ella va aconseguir el que no va aconseguir la mare: explicar-me que jo havia de cantar”, sentencia. Llicenciat en empresarials -per súplica paterna- i convertit en baríton professional, va començar la seva carrera al Palau de la Música. Somni acomplert?

PLAY

>

La resposta és no. Un no rotund. “L’any 2001 vaig deixar de cantar. Jo volia ser un Messi a la final de la Champions i marcar un hat trick. I vaig adonar-me que cantant no ho seria mai”, confessa. Ramon Gener és de tot o res. Sense mitges tintes. Diu que aquella època va plorar molt. “Escoltar cada nit l’òpera Parsifal de Wagner em va salvar”. També va descobrir que vivia més tranquil lluny de l’escenari. “És una professió molt exigent: assajos, viatges, cuidar-se la veu...” El que ja sabia -de sempre- és que no podia viure sense cantar. “Fixa’t que tothom canta: caminant, al cotxe, a la dutxa... És una cosa molt visceral, molt física. Cantar és una de les activitats sexualment més satisfactòries que existeixen. Implica tot el cos, de baix a dalt”.

Reconeix que va viure uns quants anys “en hibernació”, fins que una “casualitat de la vida” ho va canviar tot. Li van proposar parlar de música i història de l’art -l’altra carrera que ha estudiat- en un restaurant italià de Barcelona. El seu discurs enganxava. D’allà van sorgir cursos i conferències. I, finalment, va fer el salt a la televisió catalana amb un programa tan innovador i fresc com Òpera en texans. ¿La clau de l’èxit va ser la manera d’explicar-ho? “Jo no em plantejo mai les coses. Jo obro la boca i les explico tal com en venen. No és cap mèrit”. Què és llavors? Un do? Un talent? “Potser queda malament que ho digui jo, però sí”. Tampoc suporta la paraula divulgador. “No m’agrada gens. Més aviat em considero compartidor o obridor de portes”.

FF

>>

Després d’aquest hit televisiu, TV3 li va plantejar fer altres coses. “És important saber dir que no i a vegades costa molt. Però va ser un encert refusar-ho, tant per a mi com per a la tele”, diu somrient. “Jo no soc un presentador. Jo condueixo el programa. El format del programa soc jo. Tens un Ramon Gener i ja està!”, bromeja (o no). Més tard li van trucar de RTVE perquè volien una versió en castellà d’Òpera en texans. “Vaig acceptar fer This is opera si també es feia en anglès. Cada programa l’enregistràvem en les dues llengües. Vam fer 30 capítols i ja no en farem més. De seguida em canso de les coses. Però s’ha venut a més de 70 països”, apunta. El mateix sistema és el que ha seguit amb This is art, coproduït amb TV3 i Movistar. “El rodatge encara és més complicat: enregistro cada presa en català, castellà i anglès. És un programa pensat de manera global”. La primera temporada està actualment en antena i la segona, formada per 12 capítols més, es gravarà després de l’estiu.

Veient les diferents entregues de This is art, es (re)confirma que la història de l’art està dominada pels homes. Pausa llarga. “Malauradament, és així. Jo no soc de quotes, però les dones han estat molt silenciades i maltractades en l’art i la música. Has de rascar una mica per trobar-les i procurem fer aquest esforç. És important perquè les nenes i les joves que veuen el programa també trobin els seus referents femenins”, continua. Si pensa a mitjà termini, diu que li agradaria reservar-se el 2019 per crear un nou format televisiu (que ja li ronda pel cap) i, sobretot, tornar a escriure. “Vull fer un llibre diferent dels dos anteriors, que eren més personals. Estic per tirar-me a la piscina i escriure una novel·la”.u