La ràdio i les històries boniques

BarcelonaEra el 2007 i sonaven els telèfons a l’estudi central de Ràdio Barcelona. Gemma Nierga entrevistava Luz Casal, i s’havien obert línies per als oients. Quan això passa es repeteix una imatge: un productor, amb un telèfon a cada orella filtrant testimonis i decidint qui entra en antena. 

"Maria, bona tarda", va dir Nierga. "¿Què ens vols explicar?" 

Era una trucada, la de la María, que va estar a punt de no entrar. Arribava tard a la feina, va marcar el número de la ràdio pensant que ningú despenjaria i es va voler fer enrere. Però a l’altra banda hi havia Iván Díez, el productor, que va insistir: "No em pengis, explica’m per què trucaves". I la María va explicar que amb Luz Casal, amb la seva veu i la seva música, hi tenia una història. Va relatar que havia sigut víctima del tsunami de Tailàndia, i que la seva música l’havia acompanyat en moments de dolor. “Moltes gràcies”, va dir Luz Casal. La conversa no devia durar més de tres minuts. 

Quan va penjar, Díez va agafar la llibreta i va marcar el seu nom –María Belón– i el seu telèfon amb retolador fluorescent. Ser productor implica tenir contactes de tota mena. "Pensa –diu Díez– que la Nierga podia arribar un dia i dir «vull un taxista a Nova York que parli castellà i estigui circulant per la Cinquena Avinguda»". Però el que s’acostava era el 26 de desembre, i el que Nierga li va demanar era algun testimoni del tsunami de Tailàndia. Va recordar la trucada, va remenar la llibreta i va marcar el número. 

"Moltes gràcies, però no", va respondre la María. Però Díez va saber fer-li la pregunta clau: "A tu t’agrada la ràdio?" "Molt", va dir ella. "¿Què és el que més t’agrada?" "Aprendre", va respondre. "I no creus que algú podria aprendre alguna cosa amb la teva història?" Aquesta va ser la pregunta clau que va fer que la María acabés anant al número 6 del carrer Casp. 

Emocions desbordades

Sovint passa amb les bones entrevistes que el convidat desborda les respostes, i la conversa d’aquell dia n’és un exemple. Una col·laboradora parlava del tsunami. "Quines imatges tan terribles", afirmava. I a la primera pregunta, la María va dir: "Jo només puc dir que les imatges se'm van fer molt petites per a una cosa tan terriblement dolorosa". Va relatar com aquell dia era a la piscina d’un hotel a Phuket amb el seu marit i els seus tres fills, de 5, 7 i 10 anys. L’horitzó va desaparèixer i el mar sencer els va engolir a tots. El seu últim record, explica, és del fill gran llançant-se a la piscina. Quan ella va emergir a la superfície estava convençuda que els havia perdut a tots, però va tenir la fortuna de veure a pocs metres un dels seus fills. Va explicar que recordava els crits del nen dient que es moririen tots, i com van aconseguir finalment agafar-se a un arbre i enfilar-s'hi. Ell li repetia "promet-me que no et moriràs, m’ho has de prometre!". Ella no ho va fer, perquè en aquell moment, explicava, va ser conscient que hi ha coses que un no pot prometre. La van portar a un hospital, en situació molt crítica i patint per haver deixat el seu fill sol. Però dos dies després van aparèixer en aquell mateix centre el marit i els altres dos fills: tots havien sobreviscut, també el petit de 5 anys que feia molt poc que havia après a nedar. "M'he mort?", els va preguntar. Ja estava en una situació molt greu quan la van traslladar a Singapur, on li farien fins a 15 operacions, i on escoltaria sovint Luz Casal enmig dels tractaments més dolorosos. 

Aquesta entrevista, aquest relat, havia de durar, segons l’escaleta del programa, entre 10 i 15 minuts. Es va allargar prop de 40. Una de les persones que l’escoltava era la Belén Atienza, que havia de sortir a comprar i es va quedar asseguda al seient del seu cotxe, plorant. És productora de cinema, treballa amb J.A. Bayona i li va trucar immediatament per dir-li que tenien una pel·lícula. Quatre anys després es va fer realitat: el director barceloní estrenava Lo imposible, amb Naomi Watts fent de María.

Aquesta setmana, coincidint amb el centenari de la ràdio, María Belón i Iván Díez han coincidit a la ràdio, al programa El balcó. I la María s’emocionava tornant a sentir aquella primera trucada. Era impossible, realment, imaginar aleshores tot el que vindria després.

Aquesta és una història que explica per si sola la potència de la ràdio. Per la capacitat d’emocionar única que té la veu quan només hi ha veu, la relació amb els oients a qui la ràdio acompanya en molts moments del dia i perquè exemplifica d’alguna manera els centenars de milers de milions d’històries que es deuen haver acumulat al llarg de 100 anys. Històries que s’expliquen gràcies a aquells que fan les preguntes en directe, els que preparen els guions i també els que agafen la llibreta i subratllen amb retolador groc quan s'ensumen que davant d’una trucada qualsevol un dia qualsevol, hi ha una història. Perquè segurament és això, explicar històries, el que fa millor la ràdio, i algunes d'aquestes històries, afortunadament, no només són precioses i emocionants, sinó que tenen, també, un final feliç.