Anna Vallhonesta: "No farem fora els homes per posar-hi dones si els seus programes van bé"

BarcelonaAnna Vallhonesta (Vilafranca del Penedès, 1988) és des de fa tres temporades la veu del No ho sé, l'informatiu d'autor de RAC1, l'emissora líder de Catalunya. Periodista formada a la casa i exatleta –va practicar l'atletisme dels 6 als 20 anys–, és l'editora més jove de la ràdio privada.

Acabes de començar la tercera temporada al capdavant del No ho sé de RAC1. A mesura que se sumen temporades, ¿canvia la forma com encares el programa?

— El punt de vista que tinc ara respecte a quan vaig començar és molt diferent. L’any que vaig començar vaig passar d’acabar de presentar El món a RAC1 d’estiu un divendres a fer el No ho sé el dilluns següent. El primer any va ser complicat perquè no vaig tenir gaire temps per poder-me fer el programa meu, me l’anava fent meu a mesura que passaven els mesos. L’any passat, que ja era l’any d’estabilització, vam ampliar el programa mitja hora, començant a les 20.00 h, i això suposava avançar l’inici i repensar una miqueta més com ho fas tot. Aquest any me’l prenc una mica més com un any de consolidació. Em van proposar fer el No ho sé al juny, quan feia poques setmanes que sabia que faria El món a RAC1 d’estiu, i va ser tot molt de cop. No vaig tenir un moment per aturar-me a pensar com volia que fos el programa.

El No ho sé és un format que va néixer de la mà de Joan Maria Pou i que després va agafar Agnès Marquès. Quan van fer el programa, ells eren dos noms molt coneguts. Tu ets jugadora de la casa, de RAC1. ¿Feia respecte assumir el programa amb aquests predecessors?

— Sí, esclar, fa respecte. Ells són dues persones molt conegudes, amb trajectòries molt llargues. De cop, t’ho proposen a tu, i dius: "Què hi faig aquí?" La meva pregunta va ser: "Per què heu pensat en mi?" Jo no m’havia ofert mai per presentar i editar un programa. Per a mi va ser una sorpresa i una responsabilitat. També és veritat que venia amb l’embranzida de l’estiu, que feia cinc hores de directe, i el No ho sé eren dues hores de directe i vaig pensar: "Vinga, va!" Però sí, hi ha moments en què tens dubtes sobre si estàs triant bé l’edició dels informatius, o si t’has equivocat en l’entrevista. Això sobretot els primers dies. Però després vaig pensar que havia de fer la meva i si havíem de corregir coses, el meu entorn m’avisaria. Em sentia molt acompanyada per la gent de la ràdio.

És a dir que ¿abans del No ho sé, no t’havies plantejat editar i presentar un programa?

— No, a curt termini no m’ho havia plantejat gens. De fet, ja em va sorprendre que aquell estiu em proposessin fer El món a RAC1 i vaig trigar un parell de setmanes a dir que sí. I amb el No ho sé també m’ho vaig rumiar una setmana o deu dies. En aquell moment ser redactora d’El món a RAC1 era una posició que m’agradava i amb la qual estava aprenent coses. Els tres anys que vaig ser a El món em va agafar l’etapa de pandèmia i ens vam haver d’espavilar moltíssim, fent el programa cadascú des de casa seva. Per una banda, volia viure una mica més aquesta experiència, però, per l’altra, em vaig adonar que les oportunitats arriben quan arriben.

A RAC1, majoritàriament, els editors de programes són homes; un fet del qual les treballadores de l’emissora es queixen cada 8 de març. Tu ets una de les poques editores de l’emissora. ¿Et sents una excepció dins la ràdio?

— És evident que el nombre de dones editant un programa a RAC1 és inferior al nombre d’homes. Crec que no és un fenomen exclusiu de RAC1, malauradament, i tots ens hem de posar a treballar en aquest sentit. Jo, com que treballo a RAC1, miro cap a casa meva. Crec que fer una crítica general si no fas autocrítica de casa teva no té gaire sentit. No diria que soc una excepció, diria que som minoria. Però hi ha moltes veus femenines a RAC1. Si mires només els editors, és evident que hi ha menys dones, però dins l’antena hi ha moltes col·laboradores, moltes redactores. Des que vaig començar al No ho sé, he intentat que hi hagués sempre paritat tant a les tertúlies com en les col·laboracions. Hauríem de mirar més en global i no només en l’edició. Evidentment, és un repte de futur que hi hagi més dones. També crec que és una cosa natural. Però no farem fora els homes que hi ha ara mateix per posar-hi dones si els seus programes van bé. És un procés progressiu de substitució a mesura que hi hagi homes que vagin fent altres feines o que pleguin. Crec que les direccions ja tenen més al radar no fixar-se només en exemples masculins i ara hi ha més ventall de dones on triar per presentar programes. Durant anys ha estat monopolitzat pels homes, però com en molts altres àmbits de la societat. Crec que ara hi ha molt més on triar i d'aquí uns anys estic segura que veurem més dones editant programes.

Una queixa habitual és que a les dones els costa acceptar col·laboracions quan els hi proposen. Això ho has notat?

— A les dones encara ens passa que ens fa por exposar-nos, donar la nostra opinió. Sempre hem de demostrar una mica més. Aquestes inseguretats crec que són intrínseques de la manera com ens han educat i la societat on vivim. Jo encara ho veig: a vegades, quan li demanes a una dona que vingui a fer de tertuliana encara et diu "Vols dir? Jo no ho sabré fer". En canvi, la majoria de vegades que li he proposat a un home si vol venir a la tertúlia la resposta ha estat immediata i ha estat "sí".

Durant el temps que vas treballar a El món a RAC1, què vas aprendre de Jordi Basté que després hagis aplicat al teu programa?

— Sobretot et diria que vaig aprendre a perdre la por d'arriscar-te. El Jordi és una persona que ha obert informatius amb temes que mai ningú s'hauria imaginat. A vegades tenim molt incorporat aquest clixé que s'ha d'obrir l'informatiu amb les notícies més dures, amb política o economia, però no passa res per començar amb el tema del qual tothom està parlant al carrer. També crec que té aquesta habilitat d'avançar-se a les coses de les quals es parlarà.

Quins plans de futur tens pel que fa a la teva professió?

— Faig zero plans. Sempre he fet cicles de tres anys a RAC1 [tres anys al Via lliure, tres anys a El món a RAC1] i no sé si aquest any hi haurà alguna sorpresa o no. Sé que aquest món és molt volàtil.