"Hi ha homes 'teresinos' i gent jove 'teresina'. És una manera de veure la vida"

BarcelonaVan aparèixer a la televisió fa tres dècades, però l’amor per elles mai s’ha esgotat. Les eternes Teresines acaben d’encetar una inesperada segona vida en forma de podcast per a Catalunya Ràdio, estrenat aquesta setmana. Mercè Comes, Mont Plans i Montse Amat són aquelles "dones d’empenta, d’una edat estupenda" que van enamorar els catalans, que ara podran seguir les seves aventures veïnals de forma sonora a través de Les Teresines, pim, pam, pum. "Això ha sigut un experiment. Teresina S.A. també va ser un experiment televisiu perquè no s’havia fet mai una sitcom igual", explica Mont Plans, que va tenir una primera vida professional com a fotoperiodista. L’actriu recorda que, malgrat el furor que encara hi ha per la sèrie, inicialment molta gent se sentia atabalada quan veia els capítols. "Deien: «Criden molt, passen moltes coses». A la gent li va costar, però amb el temps s’hi van acostumar i va acabar esdevenint una sèrie de culte", diu Plans, que valora el paper de La Cubana en la creació dels personatges.

Durant anys, l'actriu es va resistir a revistar les Teresines i confessa que si La Cubana hi ha accedit ara és perquè se’ls proposava un projecte que suposava endinsar-se en terreny desconegut. "Partim de la base que la gent té molt en l’imaginari les Teresines. Quan escolti el podcast veurà el pis, veurà com obren la porta o com estan allà cosint. S’ho imaginarà perquè, a més, hi ha una feina de postproducció molt important", detalla. Assegura que hi ha molta diferència entre fer el personatge en televisió o exclusivament a través del so. "Les inflexions de la veu han de canviar, perquè la gent no té el suport visual, no veu les cares, no veu si pica l’ullet o la cara que fan els altres al darrere. De cop i volta has de buscar una altra manera d’explicar les coses", remarca. El podcast compta amb un pròleg i vuit episodis escrits i dirigits per Jordi Milán, director de La Cubana.

Uns personatges molt interioritzats

Tornar-se a posar en el paper de la Maria Teresa, una de les Teresines, no ha sigut especialment complicat per a Plans: "Les Teresines ja eren una mica cada una de nosaltres. Eren uns personatges molt Cubana, que ja havíem fet a teatre. Són els nostres personatges, són les mares, les tietes, les dones del poble. Són personatges que ja ens van sortir molt fàcilment, tot i que també ens els vam treballar molt. Les Teresines no les hem deixat mai". Igual que ella, altres actors que van participar en la mítica sèrie de televisió també reprenen els seus papers. És el cas de José Corbacho, Santi Millán o Anna Barrachina, per exemple.

Que el personatge forma part de Plans es fa evident quan intentem esbrinar de què va exactament el podcast. Llavors és quan fa acte de presència la Maria Teresa. "Què vol dir un podcast? Mare de Déu Senyor! Ah, com un programa de ràdio?", es pregunta el personatge. A l'hora d'enfrontar-se a aquest nou repte, que les obligarà a parlar cada setmana d'un tema seriós, les tres germanes recorreran a la seva coneguda empenta. "Fan les coses a la seva manera. Si no en saben, n'aprenen, i si no, pregunten", remarca Plans. A més d'estar acompanyades dels seus amics i veïns, les germanes tindran el suport de personatges coneguts com ara la xef Carme Ruscalleda, la model Judit Mascó o Juliana Canet, presentadora del programa de Catalunya Ràdio XL.

L'impacte cultural de les tres veïnes amb més solera de Gràcia avui dia encara és palpable en fenòmens com el perfil de Twitter i Instagram Teresinologia, que comenta l'actualitat amb clips de la sèrie. També es fa evident en activitats com la marató de capítols que es va fer al Teatre Coliseum pel 25è aniversari de la sèrie o la sessió que els va dedicar el Serielizados Fest. "Sempre deien que les Teresines eren cosa de gent gran, però el dia que vam anar al Serielizados Fest estava ple de joves. De la nostra edat, n'hi havia dos", explica l'actriu. Assegura que en els darrers anys han vist com la passió pels personatges ha passat de pares a fills, alguns d'ells molt petits. Per demostrar-ho explica com un dia que anava en autobús una colla de nens de no més de 10 anys van començar a cantar-li: "Som les Teresines, les més bones veïnes que poguessis a una escala trobar..." "És molt fort que hi hagi nens, criatures, que em reconeguin sense perruca, ni vestit, ni fent cares. Tenen clar que és ficció, però és com si veiessin dibuixos animats", reflexiona.

El nou públic de les Teresines i el ressorgiment dels personatges a través del podcast demostren que són figures alienes a les modes o el pas del temps. "Les Teresines aguanten el pas del temps perquè la seva crítica i la seva ironia parteixen de l'amor cap al tipus de dones que representen. Hi ha dones teresines, hi ha homes teresinos i hi ha gent jove teresina. És una manera de veure la vida".