Francesc Garriga: "Els Estats Units no són una societat més violenta, són una societat que té més armes"

BarcelonaDes de fa més de dos anys Francesc Garriga (Súria, 1983) és la veu que informa de tot allò que passa als Estats Units. El corresponsal de Catalunya Ràdio, conegut per haver fet informació esportiva i haver presentat el programa Onze, acaba de publicar A Washington en paracaigudes (Pòrtic), llibre en què recopila les experiències professionals i personals que més l'han marcat durant el temps que porta al país.

A l’inici del llibre parles de la síndrome de l’impostor per ser un periodista que venia del món dels esports i que ara és corresponsal. Hi ha molts prejudicis sobre els periodistes esportius?

— [Riu] Sé que no és barem de res, però quan vaig començar a fer de corresponsal rebia alguns missatges del tipus "però tu què m’has d’explicar, si tu ets d’esports?", o "ja està aquí el d’esports explicant-me pel·lícules". Això no em generava inseguretat, perquè jo sabia el que estava explicant, però sí que em feia por que hi hagués un gruix de l'audiència que no hi veiés el sentit. Recordo perfectament la primera crònica que vaig fer, una matinada de divendres a dissabte, que era l’aprovació de la llei d’infraestructures, un tema que m'havia treballat bé. Quan vaig fer el primer butlletí vaig pensar: "Hi haurà gent que dirà «aquest tio s'ha tornat boig. Fa tres mesos estava parlant de Messi i ara està parlant d'infraestructures»". Al principi tenia molta precaució, però passats dos o tres mesos la síndrome de l'impostor comença a desaparèixer.

De la mateixa manera que hi ha prejudicis sobre els professionals, també n'hi ha sobre els països. Quines idees preconcebudes tenies dels Estats Units que t'han desaparegut?

— La imatge que tenim aquí del trumpisme. En general, si li preguntes a algú com és un votant de Trump, te'l pintarà només com una persona sense educació, que viu enganyada i que és ignorant. N'hi ha que sí, però no només. És un moviment del qual forma part un gruix important de gent que potser no anaven a votar i que han descobert que aquest senyor parla com ells, i diu barbaritats com les que poden dir ells en un xat de WhatsApp, però a part d'aquesta gent n'hi ha d'altra amb molta educació que et defensa coses que no saps si se les creuen o si se les volen creuen perquè és l'única manera que puguin manar els seus. A mesura que he anat coneixent aquesta gent, m'he adonat que era una qüestió en la qual jo estava desenfocat. Amb les cròniques, el llibre i el pòdcast [Follow Garriga], ho he intentat desmitificar perquè la gent entengui que no és un moviment només de l'estrat més baix de la societat, és molt transversal.

És any electoral. Crec que tu no apostes per una possible victòria de Trump.

— Jo crec que Trump ha perdut més vots pel camí dels que ha perdut Biden. Tots dos han decebut molta gent. El problema que té Biden és que no ha sabut explicar moltes de les coses que ha fet, n'ha fet moltes més de les que pot semblar. Així com Biden ha decebut molta gent, crec que Trump n'ha decebut molta més. No de la seva base, la seva base és intocable, però les eleccions es guanyen amb un petit marge de vots que no prové d'aquí. L'assalt al Capitoli, la condemna de 80 milions per difamació... tot això li farà perdre gent. I, llavors, quan arribi el dia de votar, el decebut amb Biden dirà "si no voto aquest, el que ve, pels seus valors, és molt pitjor".

Serà la primera vegada que cobriràs unes eleccions nord-americanes des del terreny, però anteriorment havies participat en la cobertura que es feia des de Catalunya. D'on et ve el gust per les nits electorals?

— Soc fanàtic de les nits electorals perquè no deixen de ser com un partit de futbol. I les americanes, que tenen tants resultats a la vegada, són com molts petits partits de futbol que van fent una classificació.

Una qüestió a la qual dediques molt d'espai al llibre és a la tinença d'armes i als tirotejos. Has arribat a entendre per què es defensa tant l'ús de les armes?

— Quan explico un tiroteig, la reacció aquí sempre és "per què no prohibeixen les armes?" Però un cop arribes allà, t'adones que això és impossible, per cultura, per practicitat, per seguretat. Som en un punt que no hi ha retorn. Entens que no és una societat més violenta, és una societat que té més armes. La típica discussió de "per què m'has ratllat el cotxe?" allà és amb una pistola a la mà, i si se te'n va molt el cap, li fotràs un tret, això és així. He estat en llocs remots, parlant amb gent demòcrata i molt d'esquerres, que estan a favor de la tinença d'armes. Recordo una senyora gran a Carolina del Sud que m'explicava que vivia sola i apartada de tot i que s'havia de defensar. Em deia: "Jo tinc una pistola, que la tinc guardada, però la necessito per sentir-me segura. Si m'entren a casa, entre que truco a la policia i arriba, a mi ja m'han matat o m'han violat". I era una senyora que, amb els nostres ulls, no diries mai que té una pistola. A vegades pensem que els únics que tenen armes són vaquers durs de Texas, i no: és una cosa molt transversal. L'única solució que hi ha és regular-les: prohibir-les no les prohibiran. Però a mi em sembla obvi, i a molts americans també els ho comença a semblar, que tu no hauries de poder tenir a casa una arma que dispara cent bales per segon.

Com es gestiona l'emoció quan cobreixes tirotejos?

— En vas aprenent, i et vas posant una cuirassa que a vegades no serveix de res. La primera vegada va ser Uvalde i jo estava molt preocupat perquè no sabia com es cobreix un tiroteig. Era una dimensió desconeguda per a mi. Quan arribes allà t'adones que, en general, les famílies de les víctimes són les que més volen parlar, necessiten que les escoltin. En alguns casos et venien ganes d'abraçar-los, però no pots. Jo els deia que l'únic que podia fer era explicar què havia passat.

Amb els immigrants a la frontera entre Mèxic i els Estats Units parles d'una sensació similar.

— Allà tenies la temptació de donar-los cent dòlars, però si n'hi dones a un, el que vindrà després segurament tindrà una història més dura. D'Uvalde, d'El Paso i de Ciudad Juárez vaig tornar molt conscienciat de la sort que tenia. Xerrava amb els migrants, que havien de dormir al carrer amb cartons, i jo em sentia malament per dir-los que jo dormiria en un hotel a l'altra banda de la frontera, als Estats Units. Ells, en comptes d'enfadar-se o indignar-se, quedaven meravellats i em demanaven que els ensenyés el visat. Volien veure allò en què ells somien, i jo per dintre pensava "és un paper". Aquesta reflexió, que és bastant bàsica, no l'havia fet fins que vaig parlar amb ells.

Són les cobertures que més t'han costat de fer?

— Són molt fàcils de fer perquè les històries estan per tot arreu. Ara, emocionalment tenen un pes. Algú em deia que vigilés perquè m'acabarà sortint per alguna banda. Suposo que sí, ho vaig acumulant i d'alguna manera sortirà. Jo venia d'un món en el qual no m'havia enfrontat a aquestes situacions. Per desgràcia ja he anat a uns quants tirotejos, ara ja sé com adreçar-me a la gent, o com entrar perquè no sigui de forma violenta. Ho aprens fent-ho.

Ara que ja has sigut corresponsal internacional, és el camí professional que vols seguir?

— No ho sé. El meu somni era ser corresponsal als Estats Units, no ser corresponsal. A Washington he coincidit amb corresponsals que han estat a Cuba, a la Xina, a Mèxic. Són corresponsals de raça, i jo en això soc bastant diferent. Estic molt agraït que la ràdio decidís enviar algú amb un perfil diferent. No havia fet periodisme internacional abans i no sé si aquest és el meu camí. Ara mateix no em veig en una altra ciutat, perquè a mi m'apassiona el país [els Estats Units] i ho explico des d'aquesta passió. No sé si tindria la mateixa passió a París o a Londres. També perquè els Estats Units els he consumit molt, però no he consumit França o el Regne Unit. Crec que aniria molt perdut a aquests llocs.

Com a apassionat dels Estats Units, quines coses t'han sorprès ara que hi vius?

— Allà t'adones que tot passa primer als Estats Units, que tot el que ens acaba arribant aquí, ha començat allà. Per exemple, per embarcar a l'avió, no he necessitat ensenyar la targeta d'embarcament, em van fer reconeixement facial. Em van posar un mòbil al davant i ja vaig poder passar. I quan vaig al súper pago amb la mà, que està associada a la meva targeta.

No et fa por, això?

— No. Les meves dades les tenen per dalt i per baix. Què importa que tinguin la meva mà? Segurament se'n poden fer molts mals usos, però ho veus i dius "ai, jo també vull pagar amb la mà". Aquestes petites coses et fan adonar que vius en un país que encara és capdavanter, i que els agrada innovar. El problema és que és un país que té el millor i el pitjor del món a la vegada. Aquesta és la grandesa i la tristesa del país, per una banda van tirant i, per l'altra, es van quedant enrere.

Aquesta posició hegemònica també ha generat un sentiment antiamericà arreu del món.

— Sí, l'entenc, perquè ells es creuen realment el centre del món. A Catalunya vas a una roda de premsa i hi ha un periodista americà i tothom s'interessa per ell, ens fa gràcia que vinguin aquí. Allà els periodistes europeus no els interessem per a res. Tot i que està canviant, és un país on la gent no té necessitat de conèixer món. A vegades no han sortit ni del seu estat.