BarcelonaL'exdirector d'El Mundo David Jiménez es queixa en un tuit amb tota la raó del to barroer de les retransmissions radiofòniques dels partits de la selecció espanyola de futbol. Afirma el següent: "El futbol a la ràdio quan no tens una TV a mà. Hooliganisme ranci, xovinisme barat, cunyadisme nivell Champions, cridòria histèrica i narració inintel·ligible. Desconeixia que havia degenerat fins a aquest extrem".
Cal dir que Jiménez ha passat molts anys fent de corresponsal i que quan va tornar per fer de director d'El Mundo no hi va durar ni un any. El seu llibre El director hauria de ser de lectura obligatòria a les facultats perquè allà explica la veritat de la interferència del poder polític i l'econòmic en els mitjans amb seu a Madrid i com de vegades el periodisme se sacrifica en l'altar del negoci. Però el cas és que Jiménez posa el dit a la llaga: la ràdio esportiva a Espanya ha degenerat en un nacionalisme desenfrenat fins al punt que els gols, sobretot a la Cope però no només, se celebren al crit de "yo soy español, español, español!". I llavors em pregunto si les narracions dels partits d'una hipotètica selecció catalana serien diferents. I he de concloure que sí, que hi ha diferències diguem-ne culturals entre la ràdio esportiva madrilenya (i espanyola per extensió) i la catalana. No m'imagino el mestre Puyal farcint la seva narració d'interjeccions i acudits dolents sobre la selecció contrincant, com fan Manolo Lama o Poli Rincón, o Bernat Solé o Joan Maria Pou taral·lejant Els segadors per celebrar un gol. L'estil radiofònic català és més sobri, menys emocional, segurament, però també més purament periodístic i amb voluntat d'objectivitat. Menys nacionalista, en definitiva, per molt que això els costi d'entendre a alguns.
