Quines sèries terroritzen els famosos catalans?

BarcelonaLa setmana de Halloween arriba a la seva fi, amb les plataformes havent sadollat la fam de zombis, vampirs, monstres i esperits malignes. El terror és un gènere divisiu, que té fans absoluts i espectadors que se’n mantenen al marge, mentre es pregunten quina és la gràcia de pagar uns diners per passar-ho malament voluntàriament. A l’ARA hem preguntat a personalitats conegudes del país si tenen sèries de por preferides que vulguin compartir amb els lectors.

Però també hi ha hagut qui ha confessat obertament voler-ne viure al marge. És el cas, per exemple, de la campiona d'Europa i subcampiona del món de bàsquet Laia Palau. “Quan era petita vaig mirar el videoclip de Thriller de Michael Jackson i em va agafar un cangueli total. Vaig estar des de molt petita pensant que entrava una persona amb els ulls grocs per la porta i m’havia de tapar aleshores amb el coixí. A més, quan tinc por, ploro involuntàriament i em cauen llàgrimes. Em delato així de fàcilment!”, explica.

En el cas del periodista i activista David Fernàndez, no és pas la por als malsons allò que el manté allunyat del gènere. “Mai he vist sèries de terror: la realitat ja en va prou plena –diu. I afegeix–: La fascinació per al que és dràstic forma part d'una icona de la cultura pop: els zombis. I això que estem en plena era, com diria l'alemany Raul Zelik, de zombificació social”. L’escriptora Marta Rojals, per part seva, confessa ser amant de les pel·lícules d’aquest gènere, però no de les sèries. “No és cinema contra sèries: suposo que també m’agradarien. Vaig començar, ara que hi penso, les d’American Horror Story. Però en el meu cas és un tema pràctic. Com que només puc veure sèries a la nit, prefereixo reservar-me el terror a altres horaris i, per tant, el cine m'ho permet. A més, una pel·lícula és comprimida: la comences i l'acabes en un parell d'hores. Les sèries de terror serien un compromís i, com he dit, m'estimaria més tenir-lo al bo del dia”.

Tot seguit, el testimoni d’unes quantes celebritats que sí que s’enganxen al terror, ni que sigui entrellucant amb la mà entreoberta davant de la cara, a punt de tancar els ulls.

Jordi Basté

Periodista

A mi m’agrada molt el cinema de terror perquè a la meva mare li agradaven molt les pel·lícules de por i jo, de petit, havia de quedar-me a veure-les. Recordo, per exemple, La escalera de caracol i com em va terroritzar. Pel que fa a sèries, recomanaria American Horror Story, sobretot la segona temporada, que és per a mi la millor. Passa en una institució per a dements criminals i Jessica Lange fa d’infermera dolenta: és terrorífica. La quarta temporada, que va de pallassos, també. És terroritzant i fa tanta por que no es pot suportar. Jo pateixo molt i soc dels que no miro. No em tapo, però no miro o miro només de reüll. Això dels pallassos em té terroritzat. La cinquena temporada em va fallar una mica i ho vaig deixar allà. És la que es diu Hotel i hi surt Lady Gaga. I després a Netflix tenen La maldición de Hill House, on sortia el nen d’ET. Només va fer una temporada i feia molta por, amb molts ensurts. I, per acabar, reivindico un clàssic: les Historias para no dormir que, amb la meva mare, vam mirar, i revisar, i revisar...

Jaume Ripoll

Fundador de FilmIn

La sèrie que més em va marcar de petit va ser El misterio de Salem's Lot; encara recordo els dos rombes d'advertència a la tele, i els meus pares dient-me que no la podia veure, que set anys no era edat per veure-la. Tot i així la vaig veure, la vaig patir i encara avui en recordo els vampirs. De sèries de por que m'hagin marcat no n'he vistes més, a banda d'algun episodi d'Inside nº9, que tenim justament a Filmin. El capítol sobre el fantasma de Nadal que és senzillament prodigiós.

Marc Pastor

Mosso d’Esquadra i escriptor

Soc un entusiasta del terror. Ho tasto tot. Això sí, no em fan por: és com una maledicció. Així i tot, m’agrada el mecanisme i els trucs que fan servir per manipular. De les més recents, en recomanaria tres que no són les més conegudes. Black summer, una sèrie de zombis adrenalínica i vigorosa. Una altra és l’última antologia de Guillermo del Toro, El gabinete de curiosidades. Com qualsevol antologia, és irregular, però les històries en general estan molt bé, collonudes. I una que ha passat sense pena ni glòria, que es va quedar en primera temporada i no van renovar. És una història lovecraftiana total, d’aquestes de perdre el seny i mirar arxius i documents que et fan adonar que hi ha un horror còsmic que és molt superior a la capacitat d’entendre de qualsevol ésser humà. Es diu Archive 81. Em va agradar molt, moltíssim. Tant em va agradar, que la van cancel·lar, lamentablement! I clàssiques, també: Masters of horror o La dimensió desconeguda.

Berto Romero

Còmic i creador de sèries

No soc massa consumidor de sèries de terror, o de sèries en general: estic una mica embafat i soc més consumidor de cinema de terror. Però com que tu vols omplir dues pàgines, et recomano Midnight mass, de Mike Flanaghan, que no és que et caguis de por, però té unes idees molt xules i traça una revisió de la idea del vampirisme molt interessant. També Servant, que és a AppleTV. No m’agrada gaire i la vaig deixar, de fet. Però si mireu els capítols que va dirigir M. Night Shyamalan, veureu que són fantàstics. I després, ja que hi som, El otro lado, que és la sèrie que estrenaré a Movistar+ el 23 de novembre, que té elements de terror, a banda de la comèdia. No cau per aquest Halloween, però cada any n’hi ha un, de Halloween.

Jaïr Domínguez

Còmic i escriptor

M’encanta el cine de terror, però que em faci por... soc bastant especialet. Em fan por La semilla del diablo o El final de la escalera. Per això dubto sobre què és terror. Considerem Last of us sèrie de terror? Estava molt bé, tot i que al final fluixejava bastant, però no feia por. Walking dead? Tres quarts del mateix: tres temporades primeres boníssimes i després un xurro. Expedient X era una bona sèrie, també la fotria dins del terror i sí que tenia capítols que feia molta por. El de Tooms era espectacular. I el d’una espècie de bestiola albina també feia molta por. La que més m’agrada, en tot cas, i agafant amb pinces la definició de sèrie de terror, seria Hannibal: espectacular, el millor disseny de producció que he vist en molt de temps. Una sèrie fantàstica de principi a fi, una passada.

Helena Miquel

Cantant i actriu

He de dir que van passant els anys i cada cop m’agrada menys passar por. De petita vaig passar molta por veient La noche de los muertos vivientes i, des d’aleshores, no puc veure zombis: és una cosa que em fa molta por. I no n’he tornat a veure cap més. Fins i tot el videoclip de Thriller de Michael Jackson em feia moltíssima por i no el podia mirar. Una de les sèries que sí que mirava de petita, més de terror psicològic o de ciència-ficció i fenòmens inexplicables, era El dia dels trífids. La recordo com a molt entranyable, sobre unes plantes carnívores. L’última pel·lícula de por que vaig veure diria que va ser Expediente Warren, i em vaig passar els últims quinze o vint minuts de la pel·lícula tapant-me la cara, sense veure res. Les coses que em fan més por són els zombis i la gent posseïda: no puc, no puc. És allò de l’adrenalina, ja ho entenc. Però, amb els anys, les he anat perdent, aquestes ganes de passar-ho bé passant-ho malament.

Monica Planas

Crítica de televisió

Jo, d’adolescent, vaig desenvolupar una afició extrema a veure pel·lícules de terror. Devia tenir quinze, setze o disset anys i no podia parar d’anar al videoclub a llogar pel·lícules de terror, especialment de psicòpates. La meva mare va acabar preocupant-se moltíssim! No sé si em vaig saturar o què, però ara no m’agrada gens el terror: no el puc suportar. És com si hagués creat una resistència. I pel que fa a sèries, llevat que n’hagi vist una per feina, i me n’hagi oblidat, no recordo haver-ne vist cap. Diria que el màxim terror que he assumit és Stranger Things! Suposo que em molesta molt la violència gratuïta i a les sèries de terror trobo un patiment que em molesta. Se’m repeteixen imatges i els ensurts m’emprenyen. Ja no puc assumir el patiment com una cosa voluntària i premeditada. Jo, el terror, el consumeixo a Telecinco.

Ferran Palau

Músic i compositor

Una sèrie que m’ha flipat sempre és Historias de la cripta, que la feien a Telecinco quan jo era petit, a mitjans dels noranta. Em quedava despert a la nit per gravar el màxim d’episodis en vídeo. No està disponible, crec, i en dec tenir un record idealitzat. Va marcar l’amor que tinc per les sèries i el cine de terror i el creepshow. També em passa amb La dimensió desconeguda. Una de molt xula, de les recents, és El gabinete de curiosidades. Funciona molt com a homenatge i està ben feta, amb pressupost i bon gust. M’agraden els episodis curts amb històries noves. D’American Horror Story penso que les primeres són brillants i fins i tot les he vist un parell de vegades, però després han anat empitjorant. Al final, també són un homenatge a les diferents icones del cinema de terror. I per últim recomanaré Dahmer, que em sembla una obra mestra i el noi que fa de Jeffrey Dahmer realment ho fa súper bé, un paperot brutal. És molt recomanable si t’agraden les coses pertorbadores. Els assassins en sèrie sempre m’han encantat. I per dir alguna coseta d’aquí: Crims és una sèrie de terror boníssima. Hi ha episodis molt bons i d'altres que potser perden una mica la força, però també m’agraden. Ah! I no sé si comptaria com a terror, però La Mesías és un tros de sèrie! M’encanta. I té un punt que em fa enveja perquè voldria fer alguna cosa així: hi ha connexió amb la muntanya de Montserrat, que és on jo visc, amb els ovnis, amb l’hotel del Bruc, amb les sectes... És una mescla de temes que em torna boig.