Quim Monzó deixa d'escriure articles
L'autor d''El per què de tot plegat' ha decidit tancar, a 72 anys, una trajectòria periodística de cinc dècades
Barcelona"Això de Joe Biden és una muntanya russa. Un dia sembla que finalment li han fet entendre que el millor que pot fer és un pas al costat i l'endemà llegeixes que l'elit demòcrata li dona suport de manera infrangible". Així començava Com saber si ja ets vell, l'article que Quim Monzó publicava a La Vanguardia el 13 de juliol i que ha acabat sent l'últim que aparegui al diari, després de dècades de col·laboració.
Monzó ha anunciat la retirada aquest diumenge en una entrevista amb el periodista Magí Camps. "Penjo les botes de l'articulisme; vull aprendre a jugar a la botifarra", admet l'autor d'El millor dels mons. Tot i que el 2020 va deixar d'escriure articles durant uns quants mesos a causa d'una depressió, Monzó havia tornat a La Vanguardia publicant-hi dues vegades a la setmana. La trajectòria de Monzó com a articulista va començar a la dècada dels 70 en publicacions com Tele/eXpres i des de llavors ha escrit en nombroses capçaleres, com ara l'Avui, El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i El País. El vincle més llarg en el temps i més prolífic ha estat amb La Vanguardia, que supera les tres dècades, i del qual han nascut llibres com Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn (Quaderns Crema, 2004), Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Quaderns Crema, 2010), Taula i barra (Libros de Vanguardia, 2017) i el recent Ments preclares (Libros de Vanguardia, 2024). "Podria continuar, però els temes són sempre els mateixos i em cansa –explica a l'entrevista amb Magí Camps–. Tu pots repetir-te i molta gent nova, de generacions posteriors que no van llegir els primers articles, deuen dir, oh, mira aquest, és original, no ho havia vist mai. Però jo sí que sé que els vaig escriure i ara me n'he afartat".
Qualitat, talent i irreverència
Nascut a Barcelona el 24 de març de 1952, Quim Monzó va estudiar disseny gràfic a l’Escola Massana i es va donar a conèixer com a escriptor precisament gràcies a un premi literari, el Prudenci Bertrana. Va ser el 1976 i la novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres fa dècades que és introbable, perquè el mateix autor la va vetar. Amb Uf, va dir ell, primer llibre de contes per a Quaderns Crema –publicat el 1978– va començar una de les trajectòries més singulars, irreverents i populars de la literatura catalana contemporània, amb títols com La magnitud de la tragèdia (1989), El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996). “Entre les virtuts de Monzó hi ha la qualitat del seu estil, una capacitat d’invenció absolutament desconcertant però també familiar, perquè està integrada a la vida quotidiana, i, alhora, un enorme talent reflexiu i de pensament –explicava el crític literari Ponç Puigdevall el 2018, quan l'autor va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes–. Hi ha un abans i un després d’ell en la literatura catalana. La feina verbal i moral que ha fet és importantíssima”. Si finalment ha anunciat la retirada com a articulista a 72 anys, el 2007 es va acomiadar de la ficció amb Mil cretins. Caldrà veure si el fet de deixar d'escriure per a la premsa fa renéixer el magnífic narrador d'històries que és Monzó.
