Quim Masferrer: “L’objectiu de ‘La Marató’ és reafirmar-nos com a país i com a solidaris”

BarcelonaCinc anys després d’haver presentat La Marató amb Mònica Terribas, Quim Masferrer es torna a posar avui al capdavant del programa solidari de TV3 i Catalunya Ràdio. Ho farà en una edició dedicada a les malalties minoritàries i que estrenarà un nou format: per primer cop La Marató no s’emetrà des d’un plató, sinó des de quatre ciutats diferents i des de l’autocar que portarà el presentador a Olot (on hi haurà Jordi Basté), a Tàrrega (on l’esperarà Mònica Terribas) i a Reus (on coincidirà amb Josep Cuní). Al vespre, Masferrer arribarà al Casino L’Aliança del Poblenou, a Barcelona, des d’on conduirà el tram final del programa i on té lloc aquesta conversa.

Fa cinc anys ja vas presentar La Marató. T’esperaves tornar-hi?

No m’ho havia plantejat, francament. Recordo que quan vaig acabar la del 2014 vaig pensar: “Acabo de complir un somni”. Però no em vaig plantejar si seria l’última o si m’ho tornarien a dir. I quan aquest any m’ho van proposar, em va atrapar la idea de fer la primera Marató d’una nova manera de fer Maratons. Que quan fan aquest canvi pensin en tu és una cosa que et fa content.

Tenint en compte el gran canvi en el format, ¿creus que l’experiència del 2014 et servirà d’alguna cosa?

Jo crec que sí. Potser no tindré la comoditat que et dona un plató, que t’hi sents molt protegit: ara seré a fora, però a mi això m’agrada molt! En tot cas, l’experiència la tens, i l’única cosa que has de fer és posar-hi passió, que és l’única manera que concebo de fer les coses. Jo estic molt content de fer això, em sento molt privilegiat. Em pregunten: “Et sents preparat?” Hosti, haig d’estar-ho, ¿no veieu tot el que hi ha al darrere? Una altra cosa és que estigui nerviós, que sí, o que tingui dubtes, que també, però de preparat me’n sento. Això sí: segurament sortiran molts talls per a l’ APM?.

¿Et sembla interessant el canvi de format del programa?

A mi m’agrada molt, no només el format en si (és a dir, el fet de sortir, de no ser en un plató, sinó en un casino amb aquesta solera i amb més de 150 anys d’història), sinó també pel que fa al discurs: jo soc d’un poble, de Sant Feliu de Buixalleu, i totes les coses passen a Barcelona, però el fet que de cop i volta anem a buscar la gent allà on hi ha la gent, i no només a través d’una connexió sinó portant-hi la seu central, a mi personalment em fa molt feliç. M’agrada molt anar a Olot i que tot el país estigui pendent del que passa a Olot. O a Tàrrega, o a Reus.

Seran 16 hores de programa en directe i gairebé 500 quilòmetres en autocar

La carretera castiga, això ja ho sabem, i no es tracta només de sumar quilòmetres, sinó de fer-ho amb la tensió de saber que ara has de fer una connexió, que després ve algú a qui has d’entrevistar... Però és que, a més, per la web es podrà veure en qualsevol moment el que passa allà dins! I després hi ha el patiment de si arribes o no, que també cansa molt: si falla qualsevol cosa no arribes a la següent seu, però l’escaleta s’ha de complir, hi ha uns Telenotícies que han d’entrar a l’hora que toca... Jo intento abstreure’m de tot això: hi ha un equip al darrere que n’està molt pendent, i jo penso en viure els moments, en les persones que coneixeré i en intentar retratar el que els meus ulls veuran.

Què has après sobre les malalties minoritàries?

Uf, moltes coses! Però me’n queden moltes per aprendre. És una part més del repte. A diferència d’altres malalties que tothom identifica molt bé, aquí parlem de més de 7.000 malalties i de la solitud de qui les pateix: les malalties minoritàries són aquelles que les pateixen com a molt 5 de cada 10.000 persones. L’altre dia llegia que les persones que tenen una d’aquestes malalties poden arribar a esperar cinc anys perquè els diguin què tenen. Això és brutal! Estic aprenent moltes coses, i avui encara n’aprendrem més. La Marató et permet conèixer gent, compartir històries i, per tant, aprendre. Conèixer, compartir i aprendre. Ara mateix potser són els tres verbs que més m’agraden.

¿Hi ha algun moment que pensis que serà especialment emotiu?

Tots els testimonis ho són, perquè parlen de veritat. Molts d’ells no estan acostumats a explicar públicament el que els passa, i per tant des d’aquí l’agraïment més immens del món a algú que és capaç de compartir una cosa tan íntima com una malaltia. Però, a part d’això, passaran coses que ens faran veure que junts podem fer-ne de molt grosses, i això és molt maco. Per exemple, quan ens retrobem aquí amb la Mònica Terribas, que haurà estat tot el dia a Tàrrega; el Jordi Basté, que haurà estat a Olot, i el Josep Cuní, que haurà estat a Reus. Allà hi hauran viscut coses, i quan ens ho expliquem veurem que el que hem viscut entre tots és molt gran. Això lliga amb l’eslògan del programa, “Minories que fan una majoria”: la suma de totes les persones que pateixen alguna malaltia minoritària sobrepassa les 400.000 a Catalunya. Això es moltíssima gent! I no estan sols.

La Marató de l’any passat va recaptar més de 15 milions d’euros. ¿La tens al cap, aquesta dada?

No! Interessa recollir molts diners, però no treballem per una xifra. L’any passat La Marató era contra el càncer, una malaltia molt present a la nostra societat, i això és un condicionant que pot accelerar molt més el donatiu. En canvi, les malalties minoritàries sembla que et poden quedar una mica més lluny. Però l’objectiu de La Marató no és batre rècords: l’objectiu de La Marató és reafirmar-nos com a país i com a solidaris que som. Que després aconseguim molts diners, fantàstic! Però no hi ha una competició.