A quant va el quilo de guió a Catalunya? Radiografia d’un sector opac i marcat per la incertesa

BarcelonaQuan els escriptors de Hollywood van aturar l’audiovisual americà l’any 2007, un centenar de guionistes catalans es van plantar a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Entre els congregats hi havia alguns dels noms més consolidats del panorama del país i reclamaven tres coses: treballar amb contractes laborals, millors assignacions econòmiques i poder vincular les retribucions a l’èxit del producte. Una dècada i mitja després, l’audiovisual als Estats Units torna a frenar-se per la força sindical dels guionistes. L’ARA ha volgut copsar l’estat anímic d’aquesta professió a Catalunya i revelar a quant es paguen els guions, en un sector presidit per l’opacitat. De moment no hi ha cap manifestació prevista com la del 2007, però sí que hi ha negociacions obertes –per exemple amb TV3– per tal d’actualitzar les condicions laborals dels creatius que posen la llavor a partir de la qual es construeixen pel·lícules, sèries i programes.

Una de les dificultats que han patit secularment els guionistes és poder fixar unes tarifes més o menys homologades per la seva feina. L’esforç que hi ha darrere un guió és difícil de quantificar en hores o pàgines, perquè hi ha idees que es maduren al llarg d’anys i s’avancen de manera intermitent. A més, les valoracions també canvien depenent de si és una producció independent o un projecte de gran pressupost. L’entitat Guionistes Associats de Catalunya (GAC) va intentar impulsar unes recomanacions on es fixaven uns barems segons la tipologia de cada treball. No va anar bé: l’Autoritat Catalana de Competència va dictaminar, el 2006, que això no es podia fer i va multar l’associació amb 50.000 euros, que tres anys després el TSJC va reduir a 5.000 euros.

Des d’aleshores, l'associació GAC és molt cauta i ja no diu públicament quins eren aquests imports. L’ARA, a partir de trucades a diversos guionistes en actiu a Catalunya, ha trobat diversos preus orientatius. Les sèries setmanals de prime time, amb capítols de 50 minuts, es paguen d’entre 9.000 i 14.000 euros per episodi. Cal tenir en compte que aquesta és la partida per al total de les feines de guió –des d’elaborar les trames a escriure els diàlegs, entre d’altres–, que poden acabar repartides en més d’un professional.

En el cas de capítols per a plataformes, el preu puja a una forquilla de 12.000 a 20.000 euros. Pel que fa a llargmetratges, les tarifes estan clavades des de fa més d’una dècada i es mouen entre els 25.000 i els 50.000 euros, tot i que s’han registrat alguns casos de només 10.000 euros. Si el film és per a una plataforma en streaming, s’havia arribat a pagar entre els 60.000 i els 80.000 euros, però ara tendeixen a oscil·lar entre els 40.000 i els 50.000 euros, els guions més ben pagats (que no necessàriament són els de més gran prestigi o recorregut).

“Que en un projecte aprovat per TV3 hi hagi una partida determinada aprovada per al guió no vol dir que necessàriament aquests diners arribin al guionista –explica un professional del sector que prefereix mantenir-se en l’anonimat–. Jo he vist pressupostos, passats els anys, en què el guió s’havia valorat en 25.000 euros però la productora només havia pagat 12.000 euros als guionistes i havia augmentat el seu marge redistribuint les partides”.

Una relació complicada

Una relació necessària, però no precisament exempta de tensions, és la que s’estableix entre guionistes i productores. Les idees, per poder-se materialitzar, necessiten el component industrial que aporta una productora. I, simètricament, els projectes de les productores s’alimenten dels guions dels creatius. “Les productores tendeixen a la baixa, a rebaixar tarifes. No hem tendit a guanyar, sinó a perdre. I ja no diguem el que està passant a les sèries juvenils de baix pressupost”, opina Enric Gomà, autor de nombrosos guions televisius de sèries com ara Temps de silenci, Ventdelplà o Amar en tiempos revueltos. La productora pot anar a buscar un guionista concret, per tirar endavant un projecte. Però els guionistes també els presenten les seves propostes i, si hi encaixen, l’empresa compra, per un preu de 3.000 a 5.000 euros, el que s’anomena una opció, que és el dret –generalment per a un any– de moure en exclusiva aquell guió, per trobar-li una televisió o una plataforma que el vulgui tirar endavant. El problema és que, si no s’arriba a vendre, aquell guió es considera cremat i el seu destí més probable és el calaix dels projectes frustrats.

Una altra de les tensions amb els productors té a veure amb les reivindicacions a l’administració pública. Fa uns anys, per exemple, hi havia ajuts a la creació de guions. Des de les productores, en canvi, s’estava en contra d’aquestes subvencions i les consideraven un malbaratament, pel fet de no estar lligades a cap projecte empresarial que després convertís aquell text en obra audiovisual. “L’argument dels productors és de fa 25 anys i em sembla d’una certa mesquinesa, perquè ells bé que reben ajuts a la preproducció de projectes que no tiren endavant i que no són ni per al guionista ni per al director, sinó per mantenir viva la productora –considera Gomà–. S’ha d’apostar per desenvolupar 30 idees per finalment produir-ne 8. Per això demanem que aquests ajuts es recuperin. Van ser positius en molts aspectes. I, a més, l’aposta per beques de guió és tan irrisòria que, quan sents queixes de productors que mouen projectes de 3, 4 o 5 milions, et cau l’ànima als peus”.

Els guionistes reclamen la tornada d’aquests ajuts. Aquesta feina d’impuls de projectes personals l’estan assumint actualment laboratoris de ficció, acadèmies i residències que sovint estan vinculades a entitats de gestió i que se solen finançar amb fons europeus.

Guionistes del dia a dia

La idea romàntica de l’escriptor bohemi que lluita molts anys per col·locar la seva idea genial a un productor contrasta amb la realitat molt més prosaica d’aquells professionals per als quals el guionatge és una feina estable i constant, amb els seus horaris i rutines. El cas més paradigmàtic a Catalunya és la sèrie Com si fos ahir, de TV3, que passa per la seva sisena temporada. Aquesta dramèdia neix d’una idea de Núria Furió, la primera dona que aconsegueix liderar des del principi un serial de sobretaula a TV3 i que comanda un equip d’una desena de guionistes. En el cas de programes d'entreteniment, les productores solen tenir guionistes en nòmina, però per a la sèrie de sobretaula, els professionals operen en règim d'autònoms tot i tractar-se d'una feina a temps complet.

Aquests dies hi ha obertes unes negociacions amb la Corporació per millorar-los les condicions de treball, estancades des de fa anys i que no recullen l’augment del cost de la vida des de la pandèmia (i més enllà). L’any 1994 els guionistes de Poblenou es van plantar i van aturar la producció de la sèrie dos dies per reclamar que les seves retribucions –com a autònoms– s’equiparessin als ingressos que percebien els redactors que treballaven en plantilla a la casa. L’objectiu es va aconseguir, però des d’aleshores les seves condicions han empitjorat, ja que no s’ha augmentat el pressupost de manera anàloga a l’increment del cost de la vida. De fet, fa deu anys que les tarifes estan clavades. A més, el tall que reben en concepte de drets d’autor ha minvat considerablement.

És per resoldre aquest segon problema que el sector reclama un augment del percentatge dels seus ingressos destinats a la SGAE més enllà del 0,67% actual. Abans els guionistes rebien, dins d’aquest percentatge, una quota ponderada a l’alça respecte d’altres col·lectius, gràcies a una correcció interna de la pròpia entitat de gestió de drets. En els últims anys, però, el repartiment d’aquests diners ha tendit a afavorir més els músics, en detriment de guionistes i directors. Com que es fa difícil pensar que es millorarà a costa d’un altre col·lectiu, l’estratègia consisteix a augmentar l’import total exigit a les televisions sobre el qual es fa el repartiment.

El portal de la transparència de la CCMA permet constatar que les retribucions en brut dels guionistes de la sèrie de migdia estan a l’entorn dels 45.000 euros per temporada, depenent de les responsabilitats. S’ha de tenir en compte, però, que d’aquí s’han de restar quotes d’autònoms i impostos. I que aquesta és una provisió de màxims, perquè TV3 paga a tant la peça: si algú té una baixa mèdica cobra menys del que se li havia assignat inicialment per contracte. Amb la pandèmia es va aturar mig any la sèrie i l’equip va quedar-se a zero durant aquells mesos. Per això és habitual que la majoria de professionals ho compaginin amb altres tipus de col·laboracions. Els guionistes, a més, són conscients que quan s'acaba el projecte poden venir mesos de sequera, així que necessiten construir un coixí per quan vingui una etapa de vaques magres. De fet, aquella equiparació amb els redactors aconseguida trenta anys enrere amb Poblenou s’ha trencat: un redactor ras de la CCMA, de mitjana, cobra 54.300 euros anuals bruts (i pot gaudir d’atur, vacances i baixes laborals).

En el cas de la guionista en cap i els coordinadors, els contractes es mouen entre els 100.000 i 110.000 euros per any, també com a autònoms, com a màxims responsables d’una de les franges estratègiques i que més aporten gràcies als bons resultats d'audiència al share global de TV3. Les bíblies –els documents d’una vuitantena de pàgines que expliquen l’evolució detallada de tots els personatges i trames durant aquell trimestre– se solen pagar a banda als diferents membres de l’equip i suposen un ingrés addicional d’entre 6.000 i 8.000 euros bruts.

Anna Manso, una de les guionistes de Com si fos ahir, lloa la cohesió que s’ha aconseguit a l’equip, un bé molt preuat. “Els egos, que no deixen de ser inseguretats encobertes, juguen males passades. Gairebé tots, en algun moment o altre de la nostra carrera, hem patit crisis d’angoixa o la síndrome de l’impostor. Allò de pensar: «No ho faig prou bé i se n’adonaran». A mi em va passar el 2008: un atac monumental mentre era a El cor de la ciutat. No ho vaig dir, i això que tenia bon rotllo amb tothom. Va ser un any d’extrema fragilitat. Sento que ara, aquestes coses, es poden explicar més”. El canvi de cultura empresarial es nota també en el respecte professional. “Hi ha casos històrics de caps molts tòxics que ara no es podrien donar”, detalla Manso.

Les plataformes no són el mannà

L’explosió de l’streaming ha multiplicat les finestres i, segons la llei d’oferta i demanda, això hauria de comportar un augment de preus. Certament, les plataformes són de les millors pagadores, però això no repercuteix sempre en una millora de les condicions per als guionistes, un col·lectiu que, com els actors, tenen sovint una feina intermitent, de manera que els projectes més ben pagats serveixen per travessar els moments inevitables d’escassa o nul·la facturació.

Carmen Fernández Villalba és una de les guionistes de sèries més bregada del país i explica a aquest diari la seva experiència: “Tinc una cartera de deu projectes, alguns ja opcionats, els altres a l’espera de resposta. El problema és que sempre hi ha massa projectes en dansa a les taules de les cadenes i plataformes. Bons projectes que no arriben a sortir”. És el que li va passar amb una sèrie que se centrava en la monarquia espanyola. “Havia venut el desenvolupament a una gran plataforma i ja hi havia un director potent lligat i un càsting proposat –detalla–. Però qüestions internes de la plataforma, que sovint tenen a veure amb la seva dependència d’empreses matrius, van fer descavalcar el meu projecte. I que això passi no té a veure sovint amb la bondat de la idea, sinó amb qüestions d’equilibris, la capacitat de la productora de lligar alguns intèrprets amb ganxo, o acords entre empreses”.

Professora d’estratègies de venda de projectes audiovisuals al màster d’escriptura audiovisual de la Universitat de Lleida i Barcelona, Fernández Villalba recorda sovint als seus alumnes que no només han d’escriure. “Un guionista no és només un creador. N’hi ha que això d’anar a vendre ho porten fatal. Quan vens un projecte, en el fons et vens a tu: el projecte és el cavall de Troia perquè et coneguin. A vegades no he col·locat el projecte, però m’han cridat per a una altra cosa”.

Fernández Villalba ha treballat intensament tant a Catalunya com a Madrid, de manera que pot parlar amb autoritat de les diferències sobre aquests dos mercats. L’evolució del sector ha evolucionat per camins divergents. “Mentre que a Madrid ha crescut el mercat, a Catalunya s’ha precaritzat. Fins i tot hi ha hagut èpoques en què la sèrie diària semblava amenaçada. I en la franja del prime time ha desaparegut el format de telefilm, que tants bons fruits va donar”, explica.

El canvi s’ha fet evident en l’última dècada. “Ara seria impossible plantejar un telefilm com La princesa del polígon, que vaig escriure i que va tenir molta audiència. Quan s’encarreguen les sèries, sovint la fan un o dos guionistes, amb feines que duren entre tres i quatre mesos i pressupostos a la baixa. Hi ha un munt de bons professionals de referència que han quedat a la cuneta. Aquesta tendència no permet crear teixit industrial, ni imaginari cultural, necessari en un país petit i amb una competència ferotge pel que fa a finestres. I així, la fuga de talent està servida”, lamenta Fernández Villalba. Alguns dels guionistes catalans que estan treballant a Madrid són Guillem Clua, Jordi Calafí, Anaïs Schaff, Eva Mor, Edu Solà, Héctor Lozano o Eulàlia Carrillo. La partida és oberta, però els guionistes consultats creuen que difícilment s’aturarà l’èxode de talent si no hi ha un revulsiu a Catalunya sobre a quant ha de cotitzar el quilo de guió al país.