Andreu Buenafuente: "Queda una mica massa poètic de dir, però la comèdia em va salvar"

Reír es la única salida. Això es llegeix a la porta de l'estudi blanc i endreçat –una guitarra alegre recolzada a la cantonada– des del qual Andreu Buenafuente desgrana la seva experiència al capdavant d'El Terrat. El pretext de la conversa és l'estrena a Filmin del documental Los primeros 30, una extensa entrevista on apareix el Buenafuente xòuman, l'empresari quasi involuntari i també la persona que quan arriba a casa ha de fer front a mil cabòries. Riure és l'única sortida, però a vegades és una sortida estreta, de les que costa passar-hi.

Prop de tres hores d'entrevista. És una reivindicació, una confidència, una confessió?

— És una mena de confessió, no? Laica, això sí. És l'únic que ens hem permès de fer pels 30 anys: celebrar que estem vius, treballant i en un moment molt bo artísticament. Va, em poso a xerrar, vaig pensar. Però Los primeros 30 va néixer sense saber què en faríem, ni tan sols si l'ensenyaríem al públic. Són els projectes que m'agraden: els que fan olor de perdre-hi quartos i no saps ben bé cap on tiren! Tinc un amic, hi ha un magatzem, ell té càmeres... doncs parlem amb sinceritat i a veure què en surt.

L'estrenes a Filmin i no a Movistar+, que és el teu domicili televisiu actual.

— Era el lloc per anar, un bon lloc per als productes alternatius. Em feia vergonya que semblés una exhibició. "Mirin, mirin què hem fet!" Volíem ser més discretets, però que es pogués veure. Hi havia l'alternativa de YouTube, però tenint Filmin a casa nostra, que ho estan fent tan bé...

El Terrat és la productora de referència a Catalunya i Espanya en gènere de comèdia, però fa 30 anys El Terrat era la teva germana fent les factures d'un Andreu tastaolletes que no sabia dir que no al que li proposaven. T'imaginaves acabar aquí?

— No, i ara. Això no es pot planificar mai. Al contrari, jo tenia moltes ganes i poca ambició. Quan era a Reus i em van dir d'anar a Barcelona, van quedar sorpresos amb la meva primera resposta: però si jo ja estic bé aquí! Sempre m'ha mogut el fet de fer el que m'agrada. Que sona molt idíl·lic i no sempre es compleix, però de debò que no hi ha un pla mestre. M'he sentit com Forrest Gump: algú que va corrent i, quan para, veu que hi ha molta gent al darrere. Jo només volia fer un programa d'humor! I sé que no és ben bé així, perquè m'encanta embolicar-me, però s'ha anat construint de manera molt orgànica, tot plegat. I esclar, ens hem fotut en tots els embolics que hem pogut.

Reivindiques l'atzar. I, a l'entrevista, parles de les persones aixeta, aquelles que en un moment clau fan que tot flueixi.

— Vivim en una cultura de personalismes. Que si jo valc molt, que si tinc molt talent, que si els altres sou un problema per al que jo vull fer. Això s'ha de reduir una mica. Sí, tu pots tenir talent, però si no et donen els canals per mostrar-lo no arribaràs enlloc. Penso que és bo recordar-ho en aquests temps tan individualistes i competitius. I ho aplico. Tot el que vaig rebre de generositat he intentat tornar-no, i he animat molta gent a fer el seu programa, com em van animar en el seu moment a mi.

Feies programa diari a la SER, setmanal a TV3, col·laboraves amb Arús, Sardà... Tot això al mateix temps. Quants platets xinesos ets capaç de mantenir girant?

— Buf... no ho sé. Hosti, treballem massa, li deia aquesta setmana a la meva dona. Però t'asseguro que no sabem desmuntar-ho. No ho dic amb pena, sinó amb resignació. I beneïda característica, perquè m'ha permès tenir sempre feina i treballar del que m'agrada. Això ho he de recordar sempre, sempre: hi ha moltíssima gent pel carrer esperant que es faci l'hora de plegar. I a mi em passa al revés, que espero el moment que em vinguin a buscar per anar a plató.

Però també has tingut crisis d'angoixa. I vas anar a teràpia dos cops per setmana durant una pila d'anys. Què et feia perdre el son?

— Suposo que la pròpia responsabilitat. Xocaven dos Andreus: el motivat tastaolletes i el responsable d'una empresa que potser no estava preparat per a tot allò. Amb la primera seu gran d'El Terrat, recordo perfectament que cada cop que hi entrava em faltava l'aire. Feia bromes i tal, però per no pensar en la potència del que tenia entre mans. I hi ha un dia que em clavo. El cap, al final, et dona un toc i diu: fes reset i reaprèn a portar això. Ho reivindico de totes totes: vaig superar tot el que va venir després, amb la gran crisi, gràcies a la teràpia. Quan no estàs fi, va molt bé treballar amb un especialista.

Un moment determinant és quan firmes la compra d'accions de La Sexta per 24 milions d'euros, just abans que la crisi enfonsi el sector televisiu.

— Jo soc optimista, d'acord? Però un dia, de broma, vaig dir: "Artistes empresaris no surt mai bé, eh?" "No cridis el mal temps!", em van dir. Ens havien ofert ser socis d'una televisió, i això era una cosa que fins llavors estava reservada als grans inversors, als bancs, i ara semblava que s'obria a uns còmics. Vivíem en un moment d'expansió de la industria audiovisual, recordem-ho. Potser ens ho mereixem, vam pensar. Sempre som els esforçats... Doncs potser ara ens toca participar d'això i, quan ens en cansem, ho venem i tenim el nostre retir. Vaig firmar sense tenir-les totes i... pam, ve el cop de mall de la crisi mundial. Bé, mira, una fatalitat. Però no és que ens grilléssim i compréssim vinyes, com feien molts rics. Nosaltres fèiem tele i en sabíem una mica.

Si poguessis tornar enrere ¿firmaries, sabent el que has patit, però també que te n'has sortit?

— No, no, no... Que ho vam passar molt malament. Crec, sincerament, que no ens mereixíem els anys de patiment que vam tenir. Sempre hem tingut molt bones intencions, ganes d'entretenir la gent i de passar-nos-ho bé. Hem sigut bona gent i crec que ho seguim sent. No som sospitosos, no estem en cercles de poder... No tenim aquest perfil. No remenem la cua: fem programes. I quan estàvem en el tram més negre del túnel pensava... ¿això per què? Però això va provocar una ràbia en mi que em va fer concentrar en el que sabia. I queda una mica massa poètic de dir, però la comèdia em va salvar.

No devia ser fàcil fer humor mentre queien bombes i els bancs reclamaven les quotes.

— En els moments més fotuts al meu cap hi havia dues habitacions. En una només hi quedava un paio tocant el violí, perquè això se n'anava a la merda. A l'altra hi havia la llum dels focus. Jo ja no anava pel despatx, perquè cada cop que hi entrava rebia una mala notícia. I, en canvi, arribava al plató i hi havia 400 persones a les onze de la nit, aplaudint i rient. Senzillament, em vaig quedar amb la llum. Per supervivència, esclar, què volies que fotés? Que em quedés a casa, ai, ai, ai quina merda tot? I aquesta actitud va tenir premi, perquè va venir l'oferta de Movistar. Si jo hagués parat i m'hagués tancat al meu mas amb el rifle, l'ampolleta de whisky i el porret de marihuana ens n'hauríem anat a la merda.

Per molt que disfrutessis al plató, són anys durs també al programa. Quan ets a Antena 3 aconsegueixes superar el Crónicas marcianas, però la cadena et desplaça a La Sexta, amb pocs mitjans i sovint a hores molt intempestives.

— Però no voldria ser desagraït. Jo reivindico l'agraïment. Pensa que hi ha una època que jo no cobro, de tan baix com era el pressupost. L'important era ser-hi, com els cuiners que diuen que han d'obrir el restaurant com sigui, perquè cal ser al mercat.

Quant de temps no vas cobrar?

— Dos anys. Em diuen: si cobres tu, amb el poc que ens paguen... I jo vaig renunciar a cobrar i penso que ho he de dir. És un tram molt difícil, amb el vaixell a punt de naufragar. I ja al segon any vaig demanar a El Terrat si em podien pagar alguna cosa, ni que fos simbòlica, només per l'efecte psicològic de veure que a final de mes t'entra una nòmina. Esclar, ells al·lucinaven de veure'm reclamar això amb la boca petita: "Però si ets el jefe...!" És aleshores quan ens assabentem que Movistar munta el canal #0 i els hi diem: ¿voleu un gran xou com els que fèiem abans? I va i diuen que sí. Recordo pensar: es deuen haver equivocat.

Un programa quasi artesà com el vostre ja només té sentit a la televisió de pagament?

— Segurament. Soc mal analista de televisió. Faig el meu programa, però no en veig gaire i sovint no l'entenc. Que sí, que tinc una productora, però sobretot tinc gent molt bona que sap fer els productes a mida. I tinc sort de poder fer aquests programes d'autor, dit sigui sense pretensions, i de poder-ho fer des del 1995. Ara, també m'he hagut de vendre, esclar. I sentir com em deien: ets el millor fent late shows, Andreu, però no tenim pressupost.

Això a TV3, per exemple?

— Sí, a TV3 i en altres llocs.

Hi tornaries, a TV3?

— Si hi ha producte, sí. No hi tinc cap problema. Vaig proposar dues coses. Una era un programa setmanal, però em van dir que no hi havia pressupost. Jo en broma li vaig dir al director: però si encara no t'he explicat el programa! Ell es va posar a riure, però aleshores em vaig adonar que la crisi anava de veres. Vanitats a part, o vanitats incloses, a mi m'ha anat molt bé a TV3. Ni que sigui el primer programa, la gent se'l mirarà, pensava... Bé, suposo que no hi havia pressupost i no hi havia ganes. I ho vaig respectar. Amb la segona cosa vaig quedar més tocat. Vam fer aquell especial del Punset, que va sortir molt bé. Allò era una perla de format. Una gran personalitat convidada, un monòleg a mida, una entrevista profunda... Veia clarament deu programes, amb Serrat, Barceló, Adrià... Però la directora de la televisió, Mònica Terribas, em va dir que no hi havia un duro. I vaig sortir del sopar pensant: això va de debò.

Fa falta refundar TV3?

— Hòstia... això se m'escapa. No sé si refundar, perquè em diran "però tu què t'has cregut?". Però sí que tinc una enyorança, com a protagonista i com a usuari, d'aquella època en què TV3 marcava una pauta audiovisual a Espanya.

Has exercit de català que viu a Madrid en ple Procés. D'on t'han caigut més clatellades, d'aquí o d'allà?

— He rebut de tot arreu. Jo les entenc, les clatellades. I les emmarco en un moment històric sense precedents, ple d'agitació i polarització. Però jo vaig intentar seguir fent el meu camí a través de la comèdia. No soc tan important per marcar una base sobre què hem de fer a Catalunya. Tot és molt complex, amb moltes capes... ja faig prou fent programes. Han sigut els anys més difícils de la meva carrera, esclar.

La cadena estava nerviosa?

— Sí, i tant. Els vaig dir: l'ofici ens posa un mirall i hem de mirar-nos en aquest mirall i explicar el que passa, filtrat per la comèdia. I vull subratllar el valor dels equips. He tingut sempre guionistes meravellosos, molts d'ells catalans, que han sabut abaixar la pilota al terreny del sentit comú i de la comèdia. I això és dificilíssim.

Toni Soler, Toni Clapés, Jordi Évole... La capacitat d'El Terrat per captar talent és evident, però no sé si falla a l'hora de retenir-lo.

— He après que el talent no es pot retenir si no es vol quedar. Tu el potencies, el treballes, t'hi guanyes la vida de manera mútua... però després els camins se separen. Primer sí que pensava en un món ideal on aniríem tot junts a l'autobús durant 45 anys, però això és impossible. T'has de quedar amb els trams viscuts. Tothom té aspiracions, al final.

No sé si parles de David Broncano, que deu estar molt cobejat.

— Té una projecció brutal, i potser algun dia voldrà fer coses per separat. Però què hi pots fer? El que has de tenir és una relació honesta a tots els nivells i si se separen els camins, doncs poder prendre una cervesa al cap d'uns anys. Quan en marxa un, doncs que n'entrin dos.

Aquesta Casa Terrat que prepares no sé si té a veure amb aquesta feina de prospector de talent.

— És el projecte que, sense desmerèixer els altres, em fa més il·lusió. És el més personal. M'ajuda tothom i és Terrat cent per cent. Tanquem oficines, perquè ja no tenen sentit. Mai en van tenir: veure còmics en despatxos sempre ha sigut una mica estrany. Però la pandèmia m'ha fet pensar que no volem una seu clàssica sinó un espai que es pugui obrir cap a fora. Tornar a Barcelona i a Catalunya tot el que em van donar als orígens, a risc de ser cursi. S'hi podran fer podcasts, un cicle de comèdia constant, perquè hi haurà una saleta, televisió de petit format. Ha de ser un lloc de trobada, per experimentar i per guanyar-se la vida... Està en una fase de proves per fer-ne el llançament al setembre.

La ficció està de moda. Us marca un camí de futur?

— Ens hi apuntem, sí. Amb alguns matisos, tenim la sort de tenir un entorn propici. Els grans operadors tenen ganes de fer coses. Ara llancem la sèrie de Bob Pop, Maricón perdido. Berto Romero està amb el nou projecte, que fa molt bona fila... I en tenim alguns més en marxa. N'hem de fer poques i bones. Volem traslladar aquest tarannà nostre de l'entreteniment a la ficció: una bona idea tractada amb carinyo i respectant l'autoria.

¿Et preocupa que els gegants com Netflix, HBO i Amazon dictin unes normes que escanyin les singularitats com El Terrat?

— No em preocupa, però m'ocupa. No hem de veure els operadors com a enemics. Ara, els hem de demanar, i aquí coincidim tots productors, una relació respectuosa, adulta i equilibrada. Que no ens quedem com uns residuals que donem uns contingudets, sinó que puguem treure-hi el cap i fer coses que ens permetin mantenir la nostra dignitat creativa. Filmin hi té molt a dir, penso: és un operador local amb vocació mundial. Li hem de donar suport, que fa deu anys que estan remant.

La compra d'El Terrat per part de MediaPro té algun inconvenient?

— Doncs mira, tot són avantatges. Fa un any t'hauria dit "Estic amoïnat, a veure com surt"... Però deixar de patir per la part econòmica i centrar-me en la creativa... doncs mira, crec que m'ho mereixia. I penso que estem davant del millor any dels últims quinze o vint d'El Terrat.

L'entrevista es titula Los primeros 30. Això fa pensar que penses en Los segundos 30. Tu tindràs 85 anys, aleshores.

— M'ha animat veure que Anthony Hopkins ha guanyat un Oscar als 83 anys. És el meu objectiu [riu]! No sé què pot passar, però em penso que estaré donant pel sac molts anys. Així que prepareu-vos!