Lluís Arcarazo, director de la docusèrie 'El judici': "Queda un capítol que no sé si tindré temps de fer jo, que és Estrasburg"

El judici completa, o gairebé, el cicle de documentals produïts per Mediapro sobre els esdeveniments que han marcat la política catalana dels últims anys. Parlem amb el director d'aquesta sèrie de vuit capítols, Lluís Arcarazo, sobre com va plantejar explicar més de 400 hores de feixuc procés judicial.

¿La sèrie és una mera crònica expositiva o hi ha una tesi al darrere?

— Té un punt de vista, inequívocament. Després d’explicar el 20-S, l’1-O i els fets de Causa especial, amb aquest documental tanquem la crònica del procés. Es tractava d’un judici històric i per això vam decidir fer el documental. Havia de ser més curt però, veient la magnitud del tema, va anar creixent i creixent. Es tracta, en tot cas, d’una visió crítica d’un procés judicial i polític que ha estat posat en qüestió per diversos organismes internacionals que no han comprat ni el relat del jutge Llarena ni la sentència del Suprem. Per tant, ¿és una visió crítica? Sí, perquè això és sa i necessari.

 En un tema tan divisiu, ¿li fa por que el considerin poc parcial?

— A mi no em fa por. Estic convençut que hi haurà gent a qui li agradarà i gent a qui no. Però en cap cas és un documental independentista. Analitza com s’ha arribat a aquesta situació i com s’ha desenvolupat. Però és cert que adopta sobretot el punt de vista de les defenses. Ara bé, això no vol dir que no hi siguin presents les acusacions. Per exemple, hi ha dues entrevistes en profunditat al fiscal Javier Zaragoza. I diria que és l’única intervenció d’aquest calibre que ha fet a un mitjà de comunicació. En tot cas, la televisió no ha de ser acrítica. I, com a públic, has de poder sentir coses que no t'agraden.

 De la banda de l’acusació, més enllà del fiscal Zaragoza, ¿hi ha hagut col·laboració?

— Parlar amb els jutges era impossible i diré que no em sembla malament. Al capdavall, estaven en un judici llarg i molt important, així que entenc que no fessin declaracions. Després tampoc no n’han volgut fer. Vam intentar tenir l’Edmundo Val, l’antic advocat de l’Estat que volia demanar penes de rebel·lió i que va dimitir quan el govern espanyol es va decantar per la sedició. Ens va dir que s’ho pensaria, però el seu nou partit li va aconsellar que no ho fes. L’advocada que el va substituir, Rosa María Seoane, també ho va declinar. En tot cas, el punt de vista de la Fiscalia, amb Zaragoza, està ben defensat. I també hi apareix Enrique Gimbernat, un dels teòrics de la rebel·lió. A més d’altres jutges emèrits que es mostren crítics amb la manera com s’han fet les coses en aquest processament, però també amb el procés polític que el va generar.

 El documental mostra moltes escenes d’intimitat, per la banda dels advocats de la defensa. Hi havia línies vermelles?

— Ningú ens ha posat línies... A veure: en alguna ocasió, per qüestions estratègiques, els advocats demanaven que algun tema determinat no es posés. Però al final les línies vermelles són el sentit comú. Hem estat convivint durant molt de temps i has de triar molt bé què hi poses. Per exemple, l'Àlex Solà fa unes croquetes extraordinàries. I en un moment del sopar que van fer n’explica la recepta. Malauradament, al final, anàvem escanyats de temps i ha caigut del muntatge. El que s’ha notat molt és que, a mesura que anaven avançant les setmanes, el nivell d’intimitat pujava i pujava.

 Els advocats han esdevingut personatges de la cultura popular. ¿Com han viscut convertir-se en mediàtics?

— Surten gairebé tots, però no tots perquè eren molts. I, esclar, hi havia qui li agradava més sortir i qui li agradava menys. Però, en general, no són estrelles del rock ni futbolistes, de manera que no els agrada deixar entrar les càmeres en situacions en què es parla de temes que afecten els seus clients. Vam estar molts mesos treballant i al final vam acabar formant part del mobiliari: érem el paisatge que tenien. Però tothom s’ha enrotllat molt, tot i que jo era conscient que hi havia algú a qui no li feia tanta gràcia que hi hagués algú tocant la pera. Probablement haurien preferit no sortir, alguns, però un cop ho han fet... han contestat a totes les preguntes.

 Després d’estar-hi treballant durant mesos... ¿té una opinió sobre si aquest va ser un judici just?

— El judici forma part d’una estratègia política concebuda en determinats despatxos. I comença ja abans de la querella que el fiscal Maza va interposar el 30 d’octubre. De fet, des que hi va haver la consulta del 9-N, l’Estat va començar a operar alguns canvis. Per exemple, es va tocar el redactat d’alguna llei per facilitar que, si algú feia un referèndum il·legal, pogués ser acusat de rebel·lió. I des del jutjat número 13, i a instàncies de la Fiscalia, es va ordenar tota una instrucció secreta que va anar recollint informació, a veure què podien trobar, des d’abans dels fets del 20-S. El judici, que insisteixo que ha estat posat en qüestió per diversos organismes i tribunals internacionals, és la culminació d’aquesta batalla jurídica a un procés polític. El conflicte continuarà, com tothom sap, perquè un conflicte polític no es resol amb una sentència. Però sembla que serà més tard que d’hora.

 ¿Queda alguna cosa per narrar, encara, del Procés?

— Queda un capítol que no sé si tindré temps de fer jo, perquè ja soc gran... que és Estrasburg. D’aquí dos anys? Cinc? Qui ho sap. Però caldrà veure què en quedarà, de la sentència, quan passi pel Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea. Serà un epíleg interessant. Ara el que hi ha és una derrota judicial potent i una puntada de peu per tirar la pilota endavant.

 Segons ha transcendit, el documental s’ha comprat per un import tot just superior a la meitat del que se'n demanava en un primer moment. ¿Segueix sent una operació rendible, per a MediaPro?

— Visc al marge d’aquest tema, però hem estat disset mesos treballant-hi. Un equip petit, però compacte. En tot cas, espero que sigui un documental que tingui vida més enllà de TV3.

 No sé si les televisions espanyoles li prendran de les mans...

Les televisions d’àmbit estatal no tenen cap interès per escoltar un relat que no sigui el que ells mateixos estan propiciant. Ja ens va passar amb el de l'1-O o el de Las cloacas de Interior, també els altres. Només algunes televisions autonòmiques van voler-los.