Per què tothom s’enganxa a la sèrie ‘Bodyguard’?

Feia deu anys que una sèrie no acumulava tants espectadors davant de la pantalla a la Gran Bretanya. Bodyguard ha sigut el fenomen de l’any pel que fa a ficció televisiva en un país que no veia aquests índexs d’audiència (l’últim episodi va arribar als 11 milions d’espectadors) des de l’emissió del final de la segona temporada de Downton Abbey. En l’era de la fragmentació i dispersió del públic, aquests són números d’una altra època. Ara la sèrie de Jed Mercurio continua la seva trajectòria d’èxit a Netflix. Però quines són les claus del boom?

En bona part, un episodi pilot que clava l’espectador a la butaca. El protagonista és David Budd (Richard Madden, repescat de Joc de trons ), un jove veterà de l’Afganistan que viatja en tren amb els seus fills. De sobte es troba enmig d’un intent d’atemptat terrorista que les forces especials volen sufocar. El David pren la iniciativa i enceta una negociació amb una dona carregada d’explosius. Aquí ja ens enganxen amb un estira-i-arronsa entre el militar i la terrorista, una cursa contrarellotge perquè el tren no esclati en mil bocins. Mercurio hi afegeix diverses capes d’interès que es mouen en altres nivells. L’estratègia del protagonista s’oposa a la idea dels serveis de seguretat d’eliminar la dona per treure’s el problema de sobre.

L’episodi pilot, per tant, planteja un debat moral sobre una qüestió que a la majoria d’espectadors ens toca de prop: com cal reaccionar davant d’un atac terrorista i fins a quin punt aparquem l’ètica en pro de la seguretat. Mentre les forces especials veuen la dona amb la bomba com una assassina en potència, el David hi veu una víctima de la intolerància jihadista a qui també cal salvar. La qüestió del punt de vista, de fet, és un altre dels punts forts d’aquest primer episodi. Bona part de la narració es desplega a partir de la tasca observacional que du a terme algú avesat a parar atenció al seu entorn com el David. El protagonista acaba esdevenint un heroi perquè la seva estratègia funciona i tothom surt ben parat de la situació. Per recompensar-lo li donen la feina de guardaespatlles de la ministra de l’Interior, una dona amb la qual no tarda a compartir certa atracció mútua. A partir d’aquí, Bodyguard segueix diferents conflictes que es concentren en només sis episodis.

Tensió sexual

Mercurio no planteja res que no hàgim vist abans a tantes altres ficcions polítiques (els interessos creuats entre polítics, policia i serveis d’intel·ligència, les estratègies brutes per augmentar la vigilància sobre els ciutadans...), però Bodyguard sap equilibrar en principi una trama amb fons conspiranoic prou creïble amb els recursos propis de la ficció televisiva. Un altre element que enganxa és la tensió sexual entre els dos protagonistes, en una relació que dona molt de joc pel que fa als rols tradicionals de parella. Però en el quart capítol, la sèrie dona un cop de timó important pel que fa a un dels personatges i a partir d’aquí se centra més a embolicar la troca que no pas a aconseguir que les trames ressonin en algun sentit (dramàtic, polític, fílmic...) més enllà de la mera filigrana argumental. L’episodi final recupera en part la força de l’inicial, però també satura la resolució de girs sorpresa. Bodyguard arrenca plena d’al·licients, però, en la seva ànsia d’atrapar l’espectador, acaba com una sèrie de la qual només ens importa que se solucioni la trama i ja ens és igual com.

+ Detalls

'Bodyguard'

De Jed Mercurio per a BBC One

A Netflix