26/03/2015

Què li espera al ‘The Guardian’ amb Kath Viner?

Kath Viner substituirà Alan Rusbridger al capdavant de la redacció del The Guardian aquest juny. Té 44 anys i és subdirectora des del 2008. Va posar en marxa l’edició australiana i després es va fer càrrec de la dels EUA. Les dues operacions ho estan petant. A les eleccions entre quatre candidats celebrades a la redacció va obtenir 438 vots, el 53%. Serà la primera directora de la capçalera en els seus 194 anys d’existència. Bé.

Inscriu-te a la newsletter Keira Knightley repartint estopa: tot el que necessitem aquest NadalTotes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Què té al cap? Què farà amb el diari, si és que encara se n’hi pot dir així? Doncs “aprofundir en el model”, dit amb retòrica bolivariana. Posar dues marxes més en la transició digital. Aquest espai no dóna per gaire cosa més que per donar algunes pistes: ella té poca experiència com a reportera i molta com a editora i fa dos anys que la seva feina no té res a veure amb el paper, perquè les dues edicions ultramarines són estrictament digitals.

Cargando
No hay anuncios

La seva visió de la cosa és més profunda a l’AN Smith Lecture del 2013, on va més enllà que el mateix Rusbridger a propòsit de com s’ha de desenvolupar una marca informativa en temps digitals. La conferència es titula L’ascens del lector. Amb el nom ja paga. En sobresurten dues idees. La primera: sovint, els lectors en saben més que els periodistes. La segona: el periodista és, sobretot, un vigilant professional dels poderosos. Dic vigilant, i no informador o una cosa semblant, perquè aquest és el concepte que encaixa millor amb la seva descripció del que fem. Viner raona que als inicis el periodisme era una conversa mancada d’una versió clara de la veritat i va evolucionar cap a una versió clara de la veritat sense espai per a la conversa. Ara, conclou, gràcies a la xarxa, el periodisme té la veritat “millorada per la conversa” i els professionals de la informació hi som per “generar confiança”. Etcètera. La música sona bé, però cal veure quina lletra hi posa i com ho fa aterrar. Només una cosa em fa arrufar el nas: la seva ferma creença que periodisme i pagament per continguts s’oposen. Bona feina, Kath.