Què és un final feliç?

Dels sis capítols de la nova temporada de Black mirror, el quart, San Junipero, ha acaparat la majoria de comentaris i elogis dels espectadors. Els tres primers resulten més irregulars, fins i tot decebedors. La caiguda en picat que anuncia Nosedive des del seu títol resulta tan previsible com simple la seva denúncia d'aquesta societat de l'espectacle en què la gent et valora per allò que aparentes i els “M'agrada” que acumula el teu perfil social. Playtest funciona com l'enèsim film de terror que encadena ensurts i girs de guió en un escenari tancat, per actualitzar la idea bàsica del gènere: que els malsons s'alimenten de les nostres pors més atàviques. Shut up and dance s'apunta a la certa afició que mostra la sèrie per oferir dilemes morals a partir de canvis en el punt de vista, d'una manera similar al segon capítol de la segona temporada, White bear.

Així que arribem a San Junipero amb cert regust de decepció que desapareix davant d'un dels episodis més originals i ben travats de la sèrie. L'eufòria també respon a un canvi respecte al to general. Ens trobem davant d'una història d'amor càlida i valenta entre dues dones a qui no costa gens agafar simpatia dins d'una sèrie en què preval el pessimisme amarg i una escassa confiança en la naturalesa humana. San Junipero, a més, també s'apunta a la nostàlgia dels vuitanta però des d'una autoconsciència reflexiva, ja que la converteix en un dispositiu dramàtic més de l'episodi. En un entorn de realitat virtual, la Califòrnia d'aquesta època és la projecció de l'arcàdia de la nostra joventut que es construeix a base de cançons clàssiques d'aquell moment i d'un imaginari escapat del cinema adolescent d'aleshores. La conclusió del capítol obre un debat interessant sobre què considerem un final feliç. A primera vista, que les dues protagonistes puguin gaudir del seu amor per sempre més a la Califòrnia dels 80 respon a la idea de paradís concretat gràcies a la realitat virtual. Però què té de bonic si no deixa de ser un mer simulacre que ja no experimenten les protagonistes reals?

També resulta interessant la resolució del primer episodi, un altre final feliç ambigu, aquest en el sentit contrari. Veure la protagonista de Nosedive engarjolada, amb el vestit de dama d'honor estripat i el maquillatge escorregut no sembla que convidi a l'optimisme. Però es tracta d'un final que podria firmar Paul Schrader o algun altre cineasta aficionat a l'imaginari religiós: dins d'una presó física, la protagonista se sent per fi alliberada de la presó artificial on s'havia condemnat ella mateixa.

“Tot això és una lliçó moral?”, es pregunta en el seu inconfusible accent escocès Kelly Macdonald al sisè capítol, el més potent d'aquesta temporada, expressant en veu alta el que tot espectador pensa en veure la sèrie. A Hated in the nation, Charlie Brooker acobla una lectura sobre el terrible impacte dels linxaments anònims a les xarxes socials amb un gir fantàstic propi d'una sèrie B dels cinquanta (els atacs d'abelles-drons) dins d'una versió high-tech d'una sèrie policíaca nòrdica. I també juga amb una conclusió ambigua que, com en tot procedimental, va lligada a la captura de l'assassí. El final deixa la porta oberta per al que seria una novetat a Black mirror: una continuació o spin-off d'un capítol. Tindrem seqüela de Hated in the nation? Benvinguda seria...

+ Detalls

'Black mirror' T3

De Charlie Brooker per a Netflix