Els Pulitzer tornen als clàssics i miren (una mica) a Gaza

BarcelonaJa són 108 les vegades que els Estats Units lliuren els premis Pulitzer. En edicions anteriors, el palmarès s’havia repartit entre capçaleres històriques i altres de nova creació. Però el tancament d’alguns d’aquests nous mitjans, massa sovint dependents en excés del tràfic aconseguit a través de les xarxes socials, ha provocat que la llista de guanyadors d’aquest any tingui un inequívoc regust de clàssic. Aquests són els guardons que Joseph Pulitzer va instituir per purgar els seus pecats com a editor de premsa sensacionalista, així que no és d’estranyar que el jurat apel·li més a les essències del periodisme que al risc i els nous formats.

El palmarès de cada any acostuma a recollir els esdeveniments més rellevants de l’any. En aquest cas, la guerra de Gaza apareix amb un sol premi específic, més una distinció especial “a tots els reporters i treballadors dels mitjans” que estan efectuant la cobertura d’aquesta zona palestina. El reconeixement pot ser vist com a tebi, i a les xarxes hi havia qui notava la hipocresia d'aplaudir aquestes cobertures tenint en compte la dura repressió que s’ha aplicat als estudiants que es manifestaven aquests dies a la Universitat de Colúmbia, vinculada als premis en qüestió. I és fàcil suposar que, en uns premis que honoren la figura d’un editor d’origen jueu, aquesta deu haver estat una qüestió delicada. L’altra menció especial ha estat, pòstuma, per a l’escriptor, músic i crític Greg Tate, una de les ànimes de The Village Voice, publicació fonamental de la cultura negra als Estats Units.

En l’apartat de cobertura nacional, Reuters i el Washington Post guanyen el premi, mentre que el New York Times l’obté però en la categoria de reporterisme internacional per la feina feta a Israel i Palestina (i Katie Engelhart engreixa la col·lecció de Pulitzer del rotatiu amb un premi més, aconseguit en aquest cas pels seus reportatges sobre l'Alzheimer). En la picabaralla que enfronta les dues capçaleres més prestigioses del país, tot queda igual, perquè les dues marques històriques afegeixen tres honors a les seves lleixes. Així el Times se’n va a les 135 distincions, mentre que el Post se situa en 73.

Una de les categories més prestigioses és la de periodisme d’investigació, que aquest any recau en Hannah Dreier i el seu reportatge dedicat a l’explotació laboral infantil de migrants, escrit per al New York Times. És la segona vegada que aquesta periodista guanya el cobejat guardó, ja que també la van premiar el 2019 (quan treballava a l’organització sense ànim de lucre ProPublica), a banda de ser finalista el 2022 (aleshores per al Washington Post). ProPublica rep aquest 2024 un reconeixement també potent: el Pulitzer a servei públic.

En la categoria de cobertura de notícies, el guardó se’n va a Lookout Santa Cruz per la feina d’aquest mitjà a l’hora de reportar uns aiguats catastròfics al comtat. L’ús de tots els canals digitals –incloent-hi els antics SMS per a quan internet no funcionava– va permetre complir la missió de servei públic en uns dies de gran exigència.

En els apartats gràfics, Associated Press guanya en conjunt un guardó per fotografia de reportatge, mentre que l’agència Reuters, la seva gran competidora, s’endú el premi però en la subcategoria d’actualitat. Medar de la Cruz, del New Yorker, s’alça també amb un Pulitzer, en el seu cas en la divisió de reporterisme o comentari il·lustrat (i la veterana revista suma un segon premi, per a Sarah Stillman, pel seu periodisme explicatiu). David E. Hoffman, del Washington Post, ha estat distingit en la categoria d’opinió editorial i Justin Chang, del L.A. Times, en el gènere de crítiques. El polític empresonat de l’oposició russa, Vladímir Karà-Murzà, s’endú el segon premi d’aquesta collita per al mitjà de Jeff Bezos, per les seves columnes d’opinió publicades al Washington Post.

Al marge dels treballs periodístics, el jurat deixa cada any algunes pistes sobre la producció cultural de la collita anterior. Aquest any han rebut premi Ebony Booth per l’obra Primary trust (dramatúrgia); Jacqueline Jones per No right to an honest living (assaig històric); Jonathan Eig per narrar la vida de Martin Luther King al llibre King (biografia); Brandon Som per Tripas (poesia); Cristina Rivera Garza per Liliana’s invincible summer (memòries); Nathan Thrall per A day in the life of Abed Salama (no-ficció); Tyshawn Sorey per l’Adagio for Wadada Leo Smith (Música), i Jayne Anne Phillips per Night watch (ficció).