Enric Calpena: "El PSC es va equivocar molt als inicis de TV3 i Catalunya Ràdio"

BarcelonaVa començar estudiant per advocat, perquè era l’única carrera que podia fer a partir de les set de la tarda, quan acabava el torn en un frankfurt per ajudar els de casa. Quan la situació va millorar, va compaginar-ho amb periodisme i va acabar sent un dels joves fundadors de TV3. Però encara havien de passar anys i panys fins poder encaixar l’ofici amb la seva veritable passió: la història. El programa En guàrdia! no només resisteix, sinó que en els últims anys ha doblat audiència, gràcies a l’auge dels pòdcasts. Parlem de passat, i de present, amb Enric Calpena. 

Tenies tan sols 23 anys quan et vas convertir en el primer presentador del Telenotícies vespre, al costat de Maria Gorgues. Què creus que van veure en tu?

— Volien algú amb aspecte diferent dels presentadors. Que tingués una certa experiència periodística, però al mateix temps que fos jove. I, és lleig de dir-ho, però que fos més o menys guapo i tingués una planta poc convencional. Jo era ros i tenia un aspecte nòrdic, així que d’aquí va venir el tema. 

I el bigoti?

— Ah, el bigoti...! Va ser just per créixer en pantalla, perquè amb 23 anys la cara de xitxarel·lo que tenia era molt important. Pensava: “No puc pas presentar, amb aquesta cara de nen que tinc”. I, mira, el bigoti donava la sensació d'una mica més madur. No gaire, eh? Però és que jo no volia ser presentador!

Per què?

— Jo ja estava molt còmode sent periodista a El País. El meu somni com a estudiant era treballar en un diari, i ja ho havia aconseguit. Però vaig pensar que valia la pena provar-ho i que, si m'equivocava, perquè ves a saber si això reeixiria, doncs hauria après alguna cosa i ja tornaria aleshores als diaris.

TV3 ha quedat com una història d’èxit immediat però, efectivament, just abans de sortir hi havia grans dubtes.

— No estava gens clar que sortís bé. La immensa majoria estàvem il·lusionats de fer una cosa nova, però no teníem cap sensació de transcendència. Josep Maria Soler i Sabater explica que, a Catalunya, s’esfondra el franquisme sociològic ja a finals dels seixanta, cosa que no passa a la resta de l’Estat. Per tant, nosaltres arribem a joves que la gent ja ha trencat amb el règim. I el sentiment de llengua, el patriòtic i el de progressisme es barrejaven: era tot una barreja en amalgama. Segur que hi havia gent que ho tenia tot molt clar. No pas jo, i molts altres tampoc. Anàvem a canviar coses, però no necessàriament a fer una revolució.

De fet, la Corporació neix sota l’ala del pujolisme, que es considera més aviat una força conservadora. 

— Esclar. Jo no defensaré Pujol, ni l’atacaré tampoc, però ell entén de seguida que la gent que el vota en realitat vota molt més enllà de Pujol i Convergència: vota un país que han robat, vota una transformació també de l'estètica cultural, etcètera. Per això crec que el PSC es va equivocar molt als inicis de TV3 i Catalunya Ràdio, perquè en lloc d'intentar fer-se-les seves, en el bon sentit del terme, van crear una oposició frontal, radical i visceral. I, esclar, davant d'un fenomen tan popular com va ser aquella TV3 dels primers sis o vuit anys, van acabar fent una cosa absolutament ridícula: posar-se en contra de la gent.

Una televisió creada pel pujolisme, però plena de periodistes d’esquerra.

— Per això dic que des del PSC ens van acusar d'unes coses que... Una periodista, com que em vaig tenyir les puntes de color groc intens, es va referir a mi a la contraportada d’El Periódico com “ese periodista homosexual...”. O sigui carregava contra mi, carregava contra l'homosexualitat, i tot era per l'odi al tema. Un altre periodista m’enganxa per banda i em diu “vosaltres, els convergents...”. I jo: no, collons, si jo només havia simpatitzat i m'havia mogut a l'òrbita de les joventuts comunistes, a la universitat. 

Hi havia una consciència de redacció de ser així o aixà?

— Mira, això s'ha explicat poques vegades. A les eleccions del 1984, en què Pujol aconsegueix 72 diputats, nosaltres vam fer a la redacció una votació paral·lela i secreta perquè, per no saber, ni tan sols sabíem què votàvem nosaltres. Doncs va guanyar el PSUC! El segon, cosa que ens va al·lucinar però ho vam entendre de seguida, va ser la Lliga Comunista Revolucionària. Esclar, eren Roures i companyia! El tercer va ser Convergència i el PSC va quedar quart. Era molt evident que aquella redacció no estava feta a imatge de Convergència.

Però Convergència devia collar. Al capdavall, l’havien impulsat ells.

— La redacció no tenia consignes, més enllà de donar un tractament especialment respectuós a Pujol, però perquè era president de la Generalitat. No dic de tractar-lo de manera favorable, però sí se l’havia de seguir a tot arreu. Igual que al rei, per cert. En canvi, als consellers i a les conselleries... els podíem matxacar tant com volíem! I això ens va portar, esclar, a molts problemes i trucades de l’aparell del Govern. 

Lluís Prenafeta tenia fama de vigilant. 

— Bé, sí, però ell era més subtil i no intervenia en el dia a dia. Mira, Macià Alavedra em va agafar pel coll, un dia d’eleccions, per exemple. 

Perdó?

— Sí, érem al Palau Robert i no vam explicar a ningú que havíem preparat una enquesta per presentar mitja hora després de tancar els col·legis. No s'havia fet mai. I, esclar, imagina Macià Alavedra que volia donar els resultats dues hores després i es troba que li aixafem la guitarra. Es va emprenyar tant... I ell havia estat jugador de rugbi, això s’ha de tenir en compte. He de dir que em va demanar perdó, després. 

Presentes el Telenotícies quatre anys. Com va arribar el final?

— Va ser molt dur, perquè estava fart de presentar i tenia ganes de passar a redacció. Però a la tele em van fer passar amb raons i no em deixaven fer el canvi. Em vaig emprenyar i els vaig dir que agafaria la primera oferta que m’arribes. Però no me n'havia arribat mai cap ni una! Era una xulada d’aquelles que deixes anar. I el dia següent, per pura casualitat, em truca l’Àngel Casas per si me’n vull anar amb ell de subdirector del seu programa de ràdio. Llavors sí que em van arribar contraofertes de TV3, però jo, per aquell orgull estúpid que un té de vegades, vaig donar un cop de porta i me’n vaig anar sense ni tan sols agafar una excedència. Aquí us quedeu.

Amb Àngel Casas fas televisió, també, a La1. I fins i tot et vam poder veure defensant un concurs cultural... a Telecinco!

— Tiempo límite, es deia! M’ho van oferir i vaig voler-ho provar. La veritat és que el concurs tenia un format molt dolent. Tot just començava Google i les respostes les podien buscar allà. Però, esclar, la gent no sabia buscar a Google! Era molt desastrós i va durar molt poc. Això sí, d’aquella etapa recordo molt María Teresa Campos. Ja la coneixia una mica d'abans, perquè ella era subdirectora del Gabilondo a la SER quan jo era el subdirector del Casas, però allà em va acollir com a mare.

I d’allà, al Setciències.

— Sí, perquè llavors vaig crear una productora, amb Joan Ramon Mainat i Enric Lloveras. Vam tenir una sort increïble. Resulta que l’Antonio Asensio acabava de comprar Antena 3 i nosaltres vam ser la primera productora que li va trucar. Total, que ens rep al seu despatx, on hi havia també Manuel Campo Vidal i Jesús Hermida. Ell no en tenia ni puta idea de tele, i t’ho deia molt sincerament, però estava ben acompanyat, esclar. I entrem nosaltres amb una llista de sis programes, amb la vana esperança que –amb sort!– ens dirien de tornar a parlar algun altre dia d’una d’aquelles idees. Doncs bé: ens va comprar tots sis programes, firmats allà mateix. I acabàvem de constituir-nos com a productora! Només en vam poder fer quatre, perquè no teníem pas capacitat de posar-los tots en marxa. Però vam fer moltes coses, com ara Al ataque!, amb Alfons Arús.

Aquesta etapa de productor teva potser no és tan coneguda.

— Vam fer el primer reality show que es va fer a Espanya, també. Es deia Confesiones i es basava en fer que una persona baixés al plató, a les fosques, i es posés en una mena de cabina telefònica coberta amb paper ceba. Se li veia la silueta i llavors explicava una història terrorífica de la seva vida que havia protagonitzat. El presentador, al final, li donava l'oportunitat de mostrar-se i sortir a la llum, per expiar el seu pecat. Primer pensàvem que ens hauríem d’inventar algunes històries perquè ningú voldria sortir, però va ser una bogeria. Ens venia una gent... Jo vaig assistir a alguna reunió per triar i, en dues ocasions, li vaig dir a algú que en aquella història no només no podíem ni entrar-hi, sinó que el que havia de fer era anar a la policia a entregar-se. Recordo un home vell, un iaio, que deia que violava les seves netes.

En tot cas, amb el tombant de segle fas un gir brusc.

— La productora es va dissoldre perquè portàvem un ritme massa trepidant i amb els socis ja no ens acabàvem d'entendre sobre cap a on volíem anar. I jo vaig fer una reflexió sobre la meva vida. Portava ben bé quatre anys viatjant constantment, fent programes per Canal Sur, per la televisió gallega, anant al mercat de Londres... però no veia la meva família i el meu fill anava creixent. Havia de canviar. Em va arribar una oferta per fer classes a la Ramon Llull i això em va permetre viure la meva passió, que és la història. Volia fer alguna cosa amb més profunditat intel·lectual, també. 

Allà comença a néixer l’En guàrdia?

— Vaig començar a buscar temes d'història i en una d'aquestes m'ofereixen presentar un documental que vaig acabar descartant. Només un assessor jove, d’aquell equip, em va causar una impressió molt bona perquè entenia el punt de buscar els ganxos de les històries. I, pocs dies després, ens trobem pel carrer i diem d’anar a fer un cafè. La vam fer petar i coincidíem que faltava rigor a determinades informacions periodístiques sobre el passat i que, al mateix temps, s’hauria de fer una visió més accessible de la història acadèmica. Aquell jove assessor es deia Oriol Junqueras, esclar. Li vaig presentar el programa que m’havia empescat i a ell, que tot just estava fent la tesi i anava molt justet econòmicament, amb una mà davant i l'altra darrere, això de fer un programa ja li anava bé. 

Creus que part de l’èxit és que ja era un pòdcast abans dels pòdcasts?

— Ben vist, sí, perquè té una estructura autoconclusiva que funciona. I penso que el mèrit és el rigor que podem aportar-hi. Recordo una vegada un guionista, avui ben cèlebre, que estava en un projecte d’històries de Catalunya. I coi, les seves sempre eren les millors. Fins que un dia, de la manera més innocent, ens explica que ha acabat d’arrodonir una història perquè el final era molt dolent. Esclar, tothom es va quedar al·lucinat! (Riu). 

Rebeu moltes propostes de temes?

— Moltes. Per cada tema que tirem endavant en descartem set o vuit. Som molt estrictes i això ha afavorit que puguis citar haver participat al programa com a part del teu currículum acadèmic. Nosaltres no hem abonat mai cap tesi similar a les de l’Institut Nova Història. Ni afavorim una visió èpica de la història de Catalunya. La nostra visió és que Catalunya no és que sigui un país normal, però ni és gloriós, ni desastrós.

I allò que som els únics a celebrar derrotes?

— Però és que tenim també moltes victòries. Com a historiadors, o com a científics, no podem dir que la situació actual de Catalunya sigui una derrota. Crec que seria millor tenir la independència, però no crec que estiguem derrotats. Hi som. En tot cas, el programa no busca fer adoctrinament de res. Hem fet la copla o la tauromàquia a Catalunya i, esclar, la gent diu: “Hòstia, com feu això?”. Oh, perquè existeix, la copla existeix i ocupa un lloc en el panorama sentimental del país. 

Portes 22 temporades: has patit mai per si no te’l renovaven?

— Sí, una vegada. Vam firmar el contracte i vam anar a gravar el primer programa, que anava sobre Waterloo. Arribo a la ràdio a finals d'agost i em diu un amic. “No estàs a la graella”. I jo: “Però si tinc un contracte firmat”. Vaig gravar el programa i després vaig parlar amb la directora, que era la Montserrat Minobis. Em va dir que hauríem de trencar el contracte. Jo els vaig dir que no, que jo pensava fer els programes firmats. Finalment, vam arribar a un acord. El tema de fons, i és molt bèstia explicar-ho, és que es volia fer una renovació de tota la ràdio i excepte en el cas de Neus Bonet, la resta eren noies molt joves amb poca experiència i va ser un error: la joventut s’ha de combinar amb la veterania. Allò va ser un desastre per a la ràdio. 

Uns anys després l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya et va donar un antipremi per males pràctiques. Acusaven el programa d’androcèntric i de no convidar prou dones. 

— Crec que soc l’únic que he anat a recollir aquest premi. Vaig fer un discurs en clau irònica, dient que em semblava injust que no haguessin reconegut l’¡Hola! o el Semana. I els vaig exposar unes dades. En els deu anys anteriors, el 17% de les tesis doctorals llegides eren de dones, i en el programa havíem convidat un 22% de dones. Hi vaig anar, però em va semblar indignant. Al programa, el tema de dones ha sortit molt.

Això era el 2013. He mirat els últims 20 programes: 6 dones i 14 homes. 

— Continua sent superior al que hi ha. Segueix havent-hi molts més historiadors homes que dones. Les dones tendeixen a fer unes tesis doctorals molt centrades en estudis de gènere molt amplis, que fan de mal traslladar al programa: jo agafo més aviat temes que tinguin una història cronològica, més narrativa. I hi ha el perill que si porto una dona que ha fet un tema sobre vestuari, posem per cas, em diguin que només les porto per a aquest tipus de tema. Realment, quan vull portar una dona per explicar la història d'un periodista, o d'un diari del passat, o sobre què va passar en aquella guerra, o uns exiliats... tots són tios. Potser veiem el món d'una manera diferent, o les dones actuals el veuen encara de manera més genèrica, més estructural, i això narrativament és un problema.

S'acaben mai, els temes, després de més de mil episodis?

— No, i ara! Ens arriben moltíssims llibres, i no els podem fer tots. 

Després d'haver fet viatjar l'oient tantes vegades al passat, si tu tinguessis una màquina del temps d’un sol ús amb anada i tornada, on aniries?

— Hi ha molts episodis de la història que m'agradaria veure, i no només de la història de Catalunya. Però si juguem que la màquina no es mou en l’espai, m'agradaria veure l'arribada de Carles I a Barcelona, el 1527. El Consell de Cent va decidir que s'omplís tota la ciutat amb espelmes a les finestres, amb una gran lluminària, una entrada barroca al portal de Sant Antoni amb uns àngels que cantaven... Devia ser fascinant. 

I si només fos d’anada?

— No voldria viure a cap altra època.

Vivim el millor dels temps?

— Sempre. El que ens ofendria més del passat és la pudor. Esclar, ara estem acostumats que tots portem desodorant, tots ens rentem les dents, tots intentem portar la roba més o menys neta, menys alguns que potinegen, però en general, anem nets. Però fa cent anys no ho feia ningú. Ningú. La brutícia era constant. La situació era molt dura amb les dones i amb els nens, per exemple. El passat és molt bèstia. Malgrat totes les coses desagradables que ens passen ara, i el canvi climàtic, no hi ha color. 

I l'últim dilema clàssic, si viatgessis a l’Alemanya de finals del segle XIX, mataries el nen Hitler?

— No ho sé, jo soc molt pacífic. I no sé si serviria d’alguna cosa, perquè és evident que una persona individual pot tenir molta influència en els esdeveniments, com passa amb Hitler, però és evident que hi havia uns problemes de base molt grans en aquella Alemanya i aquella Europa. Amb l’ascens del nazisme, es fa difícil pensar que no hauríem anat a parar igualment a un règim autoritari. 

Al principi de l’entrevista em deies que el franquisme sociològic ja havia desaparegut a la Catalunya dels anys 80. I a Espanya?

— A Espanya no tant.

Fenòmens com Vox fan sospitar que, de fet, encara roman?

— Parlar de franquisme sociològic està bé com a titular, però és exagerat. El que sí que hi ha són les arrels autoritàries que es concentren en el franquisme. És evident que Europa està vivint una crisi de sistema que va molt més enllà, en aquest primer quart del segle XXI. I en diversos llocs té sortides molt diferents. Algunes són autoritàries, altres no. El Procés no deixa de ser, també, fill d'aquesta crisi general del món. És allò de Gramsci: el món s'està morint, el nou no ha nascut encara i, entremig, plouen els monstres. No dic que el Procés fos un monstre, eh? Però un munt de coses que estan passant aquests 20-25 anys evidencien el desconcert social.

De fet, a Catalunya també estem veient un cert auge de narratives xenòfobes...

— Sí, sí. És evident que l'aparició d'una immigració massiva i amb arrels culturals molt diferents no pot deixar indiferent. I això s’ha de poder examinar sense bonismes ni malismes. Però és clar, hi ha el perill que la reacció sigui simple i que consisteixi només en dir: "Hòstia, si hi ha aquest problema, matem el problema”. I que això giri cap a l'extrema dreta no és estrany, en el context generalitzat.