La provocació de Wismichu: ¿hi ha un art del troleig?

L’any passat va fer un segle del troleig més important de la història de l’art. El 1917 Marcel Duchamp va voler presentar en una exposició de la Societat d’Artistes Independents de Nova York, de la qual formava part, l’obra Font. Es tractava d’un urinari invertit que havia comprat en uns grans magatzems i que va inscriure en la mostra amb el pseudònim R. Mutt. La Societat presumia del fet que els seus membres podien exhibir les obres que volguessin sense restriccions, però van preferir que la Font, del tal Mutt, quedés oculta rere un envà. L’escàndol estava servit. Duchamp es va donar de baixa de la Societat i els seus col·legues dadaistes van generar l’enrenou necessari perquè el fet cobrés un ressò històric. L’acció de Duchamp amb el seu ready made ha quedat com el gest fundacional del paradigma artístic contemporani, la qual cosa decreta que qualsevol cosa pot esdevenir una obra d’art.

Duchamp i en general els dadàs van convertir la provocació en un element més del procés creatiu. En la seva tradició podem situar el malaurat Piero Manzoni i les seves llaunes de Merda d’artista o Andy Warhol elevant a la categoria d’art els objectes propis de la societat de consum. També, a partir d’ells, el mercat i els museus van aprendre a reabsorbir la majoria d’accions radicals que els pretenien dinamitar. La provocació cotitza a l’alça en les cases de subhastes, com es va demostrar fa un parell de setmanes amb el famós quadre de Banksy que s’autodestruïa en el mateix moment de la venda. Després de l’estupor inicial, l’obra va redoblar el seu valor al mercat.

El cinema incòmode també sorgeix amb les avantguardes, amb aquella navalla que violenta la mirada de l’espectador d’ Un perro andaluz, de Luis Buñuel. Les obres experimentals de Warhol o Guy Debord van ser rebudes amb enuig per com burlaven les convencions del cinema institucionalitzat. I quan, després de la seva estrena a la televisió pública, es va destapar que Forgotten silver, de Peter Jackson, era un mockumentary a Nova Zelanda l’emprenyament va ser d’àmbit nacional.

Aquests i altres referents de la provocació a la història de l’art s’han citat aquests dies a propòsit de la projecció de Bocadillo, de Wismichu (Ismael Prego), al Festival de Sitges. Al contrari de l’acció de Duchamp, el youtuber va comptar amb la complicitat institucional (la productora que té al darrere, el mateix certamen, la plataformaonlineque acull el film...) a l’hora d’introduir el seu objecte inesperat en un festival de cinema convencional. L’obra no buscava disgustar a la manera de les imatges-xoc de Buñuel, atès que el públic de Sitges està curat d’espants en aquest sentit. I es va alinear amb pràctiques més pròpies de l’experimental. A Bocadillo es repeteix fins a l’abisme, amb petites variants, un mateix acudit sobre com és d’absurd que un entrepà vegetal no sigui apte per a vegetarians.

Desactivar-ho tot

La peça subverteix així les expectatives al voltant d’allò que ha de ser un film. Aquesta era la dimensió més interessant de la proposta: qüestionar què entenem com a pel·lícula i quins desajustos, incomoditats, renúncies i transgressions provoca el trasplantament del llenguatge youtuber a l’àmbit cinematogràfic tradicional. Però el mateix Wismichu ha desactivat el potencial trencador de l’esdeveniment emmarcant-ho tot plegat en una “pel·lícula de debò” i “amb missatge” que roda el director Carlo Padial. Ara parlen de mockumentary, una definició que trontolla si s’aplica a un esdeveniment i no a una obra. I en cap cas l’objectiu últim d’un fals documental és alliçonar “la gent que es creu tot el que llegeix a internet”, com ha dit Prego. A veure què surt de tot plegat.