Prou de pimpinelisme en el periodisme polític

Un govern de coalició, per definició, és una aliança d’interessos circumstancials, creada pels capricis de l’aritmètica parlamentària. Per força ha de ser dinàmica, tensa, incòmoda i plena de retrets i esbatussades, ni que sigui de cara a la galeria. Al capdavall, es tracta de dos o més partits diferents cedint per pura necessitat. A partir d’aquí, els diaris que fan oposició sistemàtica potser haurien de rebaixar el to del seu relat. Un dels misteris del periodisme polític és la capacitat de vendre infinites vegades la inevitable ruptura de la coalició que sustenta el govern Sánchez. No passen gaires setmanes que algú titula amb tremendismes: que si “màxima tensió”, que si “al límit del trencament”. Com si la política no fos l’art de practicar el qui dia passa, any empeny. A més, Sánchez és el Maradona d’anar empenyent anys amb la seva implacable bota de supervivent. “L’habitatge trenca la unitat dels socis de govern”, titula La Razón. El Mundo va més enllà: “Esquerdes en una coalició que manté les aparences” i ho acompanya d’una foto de família on tothom somriu. Només els faltava afegir amb Photoshop uns quants punyals.

És un bucle molt pesat. Es forma la coalició i, inevitablement, els titulars hostils en parlen en termes de govern Frankenstein. A banda del detall que Frankenstein era el doctor i no la pobra criatura, aquest marc mental contrari a les aliances acaba defensant un sistema polític bipartidista i encotillat, que ofereix una il·lusió de pluralitat en l’alternança entre dos. Un cop l’executiu ja governa, aleshores els diaris en qüestió ja només informen de les seves tensions internes. Mirin “tensió màxima” a l’hemeroteca i no s’acabaran els resultats. La repetició d’aquest cicle, narrat amb el dramatisme d’una cançó de Pimpinela, allunya els lectors de la premsa.