Andrea Gumes: "Soc el meu propi cap odiós, que s’autoexplota"

BarcelonaGuanyadora del guardó del públic als premis Sonor de podcasts per Tardeo, Andrea Gumes és una de les veus emergents radiofòniques, encara des de la trinxera del podcast. En aquesta entrevista parla sobre la pressió de no passar de moda, la precarietat mil·lennial o els horòscops.

Si els DNI indiquessin encara la professió, ¿quina voldries que posés al teu?

— ¿Comunicadora existeix com a professió? M’agrada més que podcaster...

¿No pas periodista?

— Suposo que m’he acabat creient que hi ha una diferència entre el periodisme de veritat i la comunicació de segon nivell, potser pel fet de no formar part d’una redacció seriosa d’un mitjà tradicional. Periodista cultural sembla que sigui una cosa més soft, més relaxada.

Bé, relaxada poc. Repassem: Tardeo, cada dia, per parlar de cultura. Ciberlocutorio, dos cops al mes, sobre internet. I un cop al mes, La cullerada, amb TimeOut, sobre les coses del menjar. ¿És hiperactivitat o que el món del podcast està mal pagat?

I secció al Planta baixa! Són totes dues coses: sempre creure que no és suficient el que fas i, després, intentar formar un sou raonable a còpia d'anar sumant feines i feinetes. Això pot semblar superficial, però també és que no vols passar de moda. Jo vaig fer periodisme, vaig sortir de la carrera i sé què és que ningú et faci cas, o que entris a la redacció com a becària i després d’uns mesos et diguin que gràcies pels teus serveis. Esclar, quan comencen a fer-te cas tens una sensació de no poder dir que no. I deu haver-hi una part de vanitat, que sempre està inclosa en la feina de periodista.

Dibuixes un món fràgil.

— Molt. Sempre tinc al cap la sensació que el dia de demà hi haurà un altre tipus de perfil més interessant i més adient. Ara, de cop, tothom és a Twitch, i és una manera diferent de parlar a càmera i dirigir-se al públic, i el focus es posarà en les comunicadores que estiguin més adaptades.

El teu programa diu que té “una visió social, mil·lennial i feminista”. Què és una visió mil·lennial, exactament?

— Des del principi volia per a Tardeo un cert costumisme. Pensar que de qualsevol tema i persona hi havia una entrevista i una conversa possible. No volem caure en la superficialitat, però entenem que es pot parlar d’un tema com el turisme a la ciutat sense convidar necessàriament un gran sociòleg o un representant d’un partit, sinó parlant amb persones que hi tinguin alguna cosa a dir perquè s’han posicionat sobre el tema.

¿És conseqüència d’una desconnexió generacional del sistema?

— No sé si és això, però a Tardeo he comprovat que a la gent li agrada més la conversa que la càtedra categòrica. Al final, som persones d’edat similar que tenim els mateixos dubtes i contradiccions.

¿I la visió feminista? En els últims temps el feminisme s’ha polaritzat entorn de la qüestió trans. Com et posiciones?

— No hi ha una altra manera de fer-ho que no sigui des d’una perspectiva trans, feminista, de la comunitat LGTBIQ+. Això vol dir incloure al màxim de veus i històries i temes que no estan a l’altra banda. Però no crec que estiguem fent activisme: només reconèixer que existeixen aquestes persones.

Quins són els teus referents periodístics o comunicatius?

— En realitat jo he sigut molt de ràdio tradicional. Escolto moltíssim el Basté i ho faig amb enveja d’una ràdio amb una redacció capaç d’assimilar tota l’actualitat i, alhora, unes tertúlies on veig clarament què no vull fer. Em fa la sensació que han trucat a gent mitja hora abans i tant parlen dels Jocs Olímpics d'Hivern com de la qüestió trans o dels resultats de les eleccions.

De la mateixa manera que hi ha pinkwashing als mitjans tradicionals, ¿hi ha dona-jove-washing?

— Sí, això està clar i l’Ana Polo sempre en parla, en termes de figura token. És cert que hi ha ganes d’incloure aquesta figura de dona jove, però també hi ha ganes d’escoltar. Es veu, per exemple, a la ràdio d’estiu, que és com si deixessin jugar els nens i es convertís en una zona d’experimentació i noves veus. Allò ja no és la figura de dona jove que ve deu minuts a explicar què se sent quan ets una dona jove. Crec que s’està començant a capgirar això.

Quina és la diferència entre un podcast i un programa de ràdio?

— Cap ni una. Ara mateix, sobretot perquè els programes de ràdio ja s’escolten com a podcast. Els mateixos programes fan les seccions gairebé com a píndoles que podrien funcionar com a podcasts independents. Bé, l’única diferència són les redaccions: sembla que el podcast segueix sent aquesta idea d'un micro, una persona i un tècnic... i ja tenim un podcast creat.

Però aleshores cal sortir a batallar per una audiència.

— Amb els podcasts l’oient ha de fer molts passos fins que et troba. T’ha de buscar i s’ha de quedar. No és com engegar la ràdio al cotxe a les 9 del matí, a veure què fan aquell dia. Això fa que sigui un espai segur, perquè podem tenir discursos que no se senten a altres llocs, tot i que després costi més arribar a grans audiències.

¿Aspires a fer el pas cap al mainstream?

— Ho deia als premis Sonor: a mi em sap greu que qui es considera guionista o productor o qualsevol altra professió dins la comunicació sembla que no tingui lloc en el món dels podcasts perquè és allò de tu tira, que amb tres persones fem. Però els podcasts tenim les audiències i l’atenció suficient potser no per tenir una redacció plena, però sí un entremig que permeti professionalitzar aquestes posicions i fer equip.

I per què no passa?

— Perquè són programes amb molt baix cost. De fet, ara ho estem veient fins i tot amb la televisió. Els podcasts s’estan pervertint cap al vídeo, i per fer televisió de baix pressupost. Amb un amic que té unes càmeres i uns micros de corbata, com que jo enfoco bé, apa, fem un programa que busca les mateixes audiències que un de TV3, però que ens està costant 0,0001%. No dic que tot hagi de ser un Planta baixa, amb tota aquella gentada, però hi ha un entremig.

Del 0 a 10, ¿nivell d’estrès?

— M’agafes en mal moment, perquè sempre arribo al final de curs molt cremada. A vegades el meu propi programa em causa indigestió. Ara estic saturada, però al setembre estaré fresca com una rosa, amb 25 propostes noves. Soc el meu propi cap odiós, que s’autoexplota.

¿Les xarxes socials són crossa o condemna?

— Està sent una relació molt complicada. Si fem un vídeo ens venen noves audiències, així que són petites campanyes de publicitat a gairebé a cost zero. Però això fa que la teva imatge passi a ser molt important. Ara he d’avisar els col·laboradors perquè ho sàpiguen, sents els focus al damunt... I, d’altra banda, a vegades penso: ¿quan em truquen del Planta baixa és perquè els interessa el meu discurs o perquè volen la meva comunitat? ¿A Time Out els interessa la meva opinió gastronòmica o volen arribar a la meva comunitat i la de l’Andreu Juanola? Et surt sol de fer-ho, esclar, però intueixes que volen que jo ho publiqui a les xarxes i pugui fer-ne ressò.

Haters?

— Ui, zero. Tinc la sensació potser falsa de protecció que qui arriba al meu podcast és perquè vol escoltar-nos. Els primers vídeos que vam fer de Ciberlocutorio a TikTok sí que van ser més moguts. Parlàvem de l’energia de l’home divorciat, i TikTok devia entendre que ens dirigíem a homes divorciats, així que vam rebre tota mena de comentaris. Que si "Estos son los de la paguita de Irene Montero", que si "Dónde estan los gatos"... Però ho capgires i ho converteixes en pura comèdia. Ara, he vist haterisme amb l’Ana Polo, amb la meva companya i amiga Anna Pacheco, amb Irantzu Varela... i mai saps què ho desencadena. A vegades és una espurna que salta on no havia de saltar. El que sí que tenen els haters és que es mobilitzen molt de pressa i fan atacs massius.

Has escrit els horòscops del Vogue. És un gènere que diuen que torna. Per què?

— La pregunta és bona, però crec que no té resposta. Suposo que van directes a l’ego i la vanitat de cadascú. Hi ha cert punt de confort de sentir-se comprès. I ha sabut adaptar-se a nous llenguatges. Abans era una cosa molt rígida i t’imaginaves una persona darrere en una taula amb una espasa penjada al darrere, unes cartes i tot molt fosc, mentre que ara et parla de tu a tu i et diu que et desinstal·lis Tinder perquè aquest mes t’anirà molt malament.

Desprens una imatge molt racional. Hi creus?

— Ni hi crec ni hi deixo de creure. Quan em conviden a defensar-ho davant d'un científic, sempre dic: "No ho defensaré, només demano que deixeu que qui hi creu ho pugui fer". Com que no em sé estar quieta, quan em vaig quedar a l’atur em vaig apuntar a un curs, com a eina per escriure sabent que això no pot fer mal a ningú.

No podem acabar l’entrevista sense parlar del premi Sonor.

— És el premi del públic i és el premi també de les insistents i pesades que envien un link perquè ens votin. Ens l’han donat perquè La sotana no els hi va demanar als seus 200.000 oients i perquè Carles Porta no es devia assabentar que estava nominat!