Propaganda pel fet: el fenomen 'Small axe'

Una minisèrie? Una antologia de pel·lícules? La definició que es doni a Small axe no és rellevant. El que sí que és remarcable de l'última creació de Steve McQueen, l'oscaritzat director britànic de Dotze anys d'esclavitud, és l'inalterable compromís que té amb la veritat. Una militància sempre a favor de la realitat i que s'entén des d'una voluntat de reescriptura: de versió històrica no només n'existeix l'oficial, n'hi ha d'alternatives, complementàries i igual de vàlides que qualsevol altra.

Estrenada el novembre de l'any passat a la BBC, Small axe és una de les grans revelacions televisives des de l'inici del 2021. Al catàleg de Movistar des de l'endemà de Reis, fa una radiografia calidoscòpica del racisme sistèmic i la brutalitat policial del Regne Unit a través de les vides de diferents generacions de nouvinguts i descendents d'antillans. Presentada com una pentalogia, l'obra és una proposta radicalment diferent de l'oferta habitual de sèries de les plataformes televisives: no només té una qualitat dramàtica excel·lent, sinó que també aporta el punt de vista d'un ecosistema, el de l'immigrant a Londres, que l'audiovisual ha ignorat reiteradament.

"McQueen està parlant d'ell, de la seva comunitat, dels seus veïns. Tot això ho ha viscut o sentit de prop, d'aquí que es palpi que és un projecte fet des del cor i l'estómac", explica el director i realitzador Luis Carrizo, que remarca el valor de la sèrie, més enllà del pur producte televisiu, en què gran part de la mateixa societat britànica "ignorava el que s'hi explica". El mateix creador de Small axe ho detallava en una entrevista concedida a la revista 'Rolling Stone': "Sempre m'havien interessat aquestes històries, però no estaven disponibles. Volia que persones com la meva mare hi tinguessin accés".

Tradició britànica

La història de la classe oprimida no és la temàtica preferida de les multinacionals dominadores de les grans plataformes audiovisuals. D'aquí que les sèries amb un nivell remarcable de crítica a l'establishment siguin pràcticament una rara avis. "La denúncia és un taló de fons, un marc. El que normalment interessa –diu Carrizo– és treure una història que provoqui com menys maldecaps millor, que sigui principalment entreteniment. I l'entreteniment no sempre casa amb la denúncia".

Pel que fa a Small axe, entronca amb la gran tradició de ficció obrera britànica. McQueen és especialista en dotar d'un alt grau de lirisme la cruesa que demana la narració, una mirada diferent de la del creador de sèries socials angleses més populars dels últims anys: Shane Meadows, director d'obres hiperrealistes, com la col·lecció This is England (2010) i The virtues (2019). "Meadows va de cara a barraca, molt en la línia de les pel·lícules del realisme obrer anglès –l'anomenat kitchen sink– i gent com Ken Loach. En canvi, la mirada personal del director de Small axe és la d'algú que viu la narració com una experiència pròpia, i això li atorga aquest plus d'autenticitat i emoció que té la seva proposta", explica Carrizo, director i realitzador de llargmetratges documentals com Espanya en dues trinxeres. La Guerra Civil en color.

El context actual, profundament marcat per les revisions constants i l'augment de la consciència al voltant dels privilegis propis, ha afavorit que les ficcions, sobretot les nord-americanes, s'atreveixin a dotar de certa crítica social el seu fil argumental. Casos com The good fight (2017), Orange is the new black (2013) o Dear white people (2017) entren de ple en qüestions com el Me Too, la identitat de gènere i el racisme, tot i que en les dues primeres no siguin els temes principals. Molt més crua és la premiada Así nos ven, la novena sèrie més vista a Netflix a tot el món durant el 2019 i que narra la història de quatre adolescents afroamericans i un de llatí que van passar una dècada a la presó per un crim que no havien comés.

Univers Simon

Possiblement no hi ha cap altra personalitat del gremi que col·leccioni tantes sèries pròpies considerades entre les millors de tots els temps com David Simon. Creador d'obres tan fonamentals per a la història de l'audiovisual com The corner (2000), The wire (2002), Treme (2010) i The deuce (2017), marca el paradigma de sèrie nord-americana de mirada crítica des de l'entreteniment. Acompanyat dels prodigiosos guionistes George Pelecanos i Richard Price (autor de la també magnífica i molt crítica The night of), el realitzador estatunidenc fixa una mirada periodística i arran de terra a la societat del seu país. 

A priori, cap de les seves sèries tenien la denúncia com a raó de ser, però Simon mira des de baix, s'enfanga i aconsegueix que cap de les seves obres sigui innòcua, al contrari: sempre estan fetes amb intenció. L'exemple més popular és l'extraordinària The wire, una sèrie que, presentada com el relat d'una investigació policial que pretén acabar amb el narcotràfic dels barris marginals, a mesura que avança fila una radiografia coral sobre com funciona la ciutat i, de retruc, l'ecosistema sociopolític del Estats Units. 

Pel que fa a la ficció estatal, les sèries de denúncia brillen per la seva absència, tot i que hi ha matisables excepcions, com Crematorio (2011) o les recents Patria i Antidisturbios. De nou, la trama principal no se centra en la crítica, encara que hi és implícita amb més o menys mesura. La conclusió és que costa molt obrir melons, no sigui cas que esquitxin, però l'èxit de Small axe ha ensenyat que explicar la realitat dels marges no només és necessari, sinó que també pot ser rendible comercialment.