Xavier Graset: “Som el programa més rendible de TV3”

BarcelonaHa tocat tots els pals del periodisme, però des de fa vuit temporades se’l coneix sobretot pel Més 324, un programa on es parla molt de política sense caure en la crispació. Aquests dies presenta el llibre La pausa dels dies (La Campana), en què aplega una selecció de més de deu anys d’articles a la premsa.

Ja em disculparàs la insolència, tenint en compte que presentes un informatiu diari de dues hores, però... a tu t’agrada realment l’actualitat?

— Sí, home... Però els mitjans la presentem sovint en format sèrie, centrats en l’acció i la reacció, i això ja no m'agrada tant. Jo prefereixo trencar-ho i centrar-me en el fons o en el perquè, coses que trobo més en l’assaig filosòfic o històric. Com que la meva història no me la van explicar quan vaig anar a escola, ara amb el programa estic completant la meva formació! [Riu]

T’ho preguntava perquè, efectivament, el Més 324 trenca unes quantes convencions: la tertúlia no és crispada i comets la gosadia –no sé si dir-ne marcianada– de convidar poetes de tant en tant, i escriptors en general, molt sovint.

— Pots dir-ne marcianada, pots. És que a mi la poesia m’agrada molt!

Potser també li agrada al Cruanyes...

— Però ell té unes servituds que jo no tinc. I miro d’aprofitar aquestes possibilitats que s’escapen a un format d’informatius. El meu gran descans és anar darrere del Telenotícies. A vegades la gent del carrer m’atura i em diu: “M’assabento de les notícies amb tu!” I jo sempre insisteixo: “No, no, miri’s el TN, abans...!” I a vegades passen tantes coses que ni amb això ho satisfàs. Nosaltres fem una tria de fets de la política catalana. Se’ns escapen moltes altres coses, i en som ben conscients.

Se’t veu tan còmode en el format que és temptador pensar que ets la persona que viu millor a TV3. És el moment de desfer el mite, si cal.

— Tampoc voldria fer ara una carta de greuges, perquè el meu tarannà no és d’anar a picar la porta al despatx dels caps per demanar. Suposo que, a vegades, aquesta manca de reivindicació fa que diguin: “Doncs mira, el Graset amb això ja tira”. La realitat és que som un equip reduït: tres guionistes, comptant-me a mi, per fer dues hores diàries de televisió. Això més un realitzador, un ajudant de realització, un cap d’edició i una productora. I, esclar, el reforç d’analistes i tot el pes dels companys d’informatius, que ho tens com a coixí.

En tot cas, no negues que ets feliç al programa.

— Bé, feliç no, perquè soc molt perfeccionista. I tenint en compte com treballem, plens d’imperfeccions i més de sal grossa, gairebé he d’aparcar aquesta aspiració. Sempre penso que ho podem fer millor, i la sort és que l’endemà ho puc tornar a intentar... Sí soc feliç fent un format que es construeix sobre la marxa. M’agrada incorporar-hi el factor de l’imprevist. En un Telenotícies tot està mesurat fins a l’últim segon. Allà... Bé, hi ha uns tertulians que no saps si et sortiran amb una cosa o una altra.

Acabes de fer els 60. Et veus jubilant-te en el Més 324?

— Sí, m’agradaria, però no sé si em jubilaré als 65 o als 70...

Aguantaries deu anys més si t’ho demanessin?

— Si la casa volgués... Fins als 70 no ho sé. És dur, eh? Casca bastant. Són dues hores nocturnes que no s’acaben a les dotze. Em passa una cosa, que segurament és un problema: no governo els meus destins. No planifico. Vaig fent amb el que em trobo i, per sort, sempre m’ha anat molt bé, professionalment parlant. Quan, en canvi, he pensat de fer alguna cosa en concret, ha acabat no sortint.

Com ara?

— Quan vaig començar a fer L’oracle a Catalunya Ràdio pensava: “Ostres, ara que faig un format de tertúlia política, potser algú de la televisió em pesca per fer-ne a TV3”. I bé, em van proposar de posar la veu al concurs de gossos d’atura! Hi ha una bretxa, no? [Riu] Però, vaja, com que tinc aquest tarannà, acabo pensant: “Si tu has pensat que jo puc fer això... doncs au, endavant”.

Malgrat tot, tens una carrera fecunda. Què més no has pogut fer?

— Fa molts anys vaig plantejar a TV3 una proposta de concurs de cuina en prime time. La resposta dels directius va ser: “Home, vols dir, a la nit?” Però mira, els vaig obrir una petita escletxa i ara hi ha el Joc de cartes. Era el gran moment de Santi Santamaria, Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, els germans Roca... Catalunya era un gran restaurant i el moment econòmic era bo. M’imaginava un plató ple de gallines un dia, o de formatges rodolant un altre.

M’has dit que venies de fer pilates. No era pas per atrapar Marc Ribas en diàmetre de braços i prendre-li el lloc.

— No, no, vinc de fer pilates per l’esquena perquè, fins aquesta temporada, que és la vuitena del Més 324, no hem tingut tamborets amb respatller. És que, de debò, som el programa més rendible de la tele. No tenim ni plató ad hoc, sinó que aprofitem el del Telenotícies i el canviem via ordinador. Acabes tenint la sensació que treballes en un punt d’intercanvi de l’aeroport de Frankfurt. Els tamborets d’ara semblen més de whiskeria que una altra cosa, però almenys tenen respatller! (Riu).

Com veus la sacsejada que intenta fer TV3?

— És adequar-se als ritmes canviants del moment. Jo tinc dos fills que ara han fet 14 anys, i feina rai que aguantin un TN o que vegin el seu pare, fins i tot. Eufòria, sí: hi estan enganxats. Però també a la King’s League. Et fa pensar: "El que hem fet fins ara, s’aguantarà?" Entenc que no, així que fa bé la casa de, a diferència del que faig jo a la vida, planificar i intentar preveure per on aniran els trets. No sempre s’encerta, esclar. Recordo que a Catalunya Ràdio va haver-hi un moment que distribuïen ràdios digitals. Encara la tinc, per estrenar: no saps mai quina serà la revolució tecnològica del moment.

¿Et sents perjudicat pel fet que el Zona Franca t’hagi pres la reemissió del Més 324 a TV3?

— No, vaig una mica més tard i ja està. Uns tres quarts d’hora més tard. Som un programa de servei. La nostra primera convocatòria és al 324 i, després, quan TV3 en disposi. Home, quan empalmen depèn què, a vegades sí que sortim tard...

També et preguntava sobre l’amor a l’actualitat perquè al llibre hi parles poc de periodisme. Et fixes més en el que es queda, no pas en el que passa i se’n va.

— Hi ha algunes de les meves fixacions, com ara començar a parlar de les petites coses i els detalls per fer-los volar fins a una lectura, una obra de teatre, o alguna cosa que hagi acabat passant. Parlo de l’ou de fusta de la mare per sargir mitjons i de com ha desaparegut, perquè ara en comprem de nous. El canvi de temps m’interessa. I també com hem canviat les nostres vides. O el país, que ha canviat de dalt a baix i han vingut un milió de persones que abans no hi eren.

A la portada del llibre hi surt, minúscul, un home capcot enmig d’un paisatge aclaparador. Et sents així?

— No, o no tant! A mi m’agrada trepitjar la terra. I, de tant en tant, suar i entendre que no hi ha res gratuït. Això sí que m’ho han inculcat des de petit i m’ho ensenya la terra. També el ritme biològic i natural. M’agrada saber quan és el temps de cada cosa. Si el Divendres Sant representa que tu culls farigola i hi ha qui diu que aquella flor no caurà mai... Doncs me’n vaig a collir-ne, per veure si realment passa. Hi ha una mena de saviesa popular que anem perdent.

M’ha fet la sensació que, aplegant articles de l’última dècada no per ordre cronològic sinó seguint el curs de l’any, hi ha una certa voluntat d’aturar el temps: com si l’estiu del 2012 i el del 2022 poguessin ser el mateix.

— Aturar el temps no, que és impossible... Marcar-lo, sí. I celebrar-lo. Mira, sempre tinc la sensació d’anar tard i que necessitaria deu hores més al dia per fer tota la feina, per llegir els llibres pendents. O aquella cosa de no estar prou pels meus fills, per la dona, pels amics i per la família...

Les persones passem, però la samfaina es queda. Això és el que em sembla que intentes dir.

— La samfaina, em dius. És un festival de colors, oi? Doncs plat d’estiu! Ara mengem escalivada tot l’any, però també és un plat d’estiu. Amb la globalització... Colló, és que veig raïm, ara! Si no és temps! Però, esclar, arriba de Xile, no? La canalla d’ara no sabrà que el raïm és més bo acabat de collir, al setembre, i no pas ara que ve de la nevera. I, a sobre, no té pinyol!

Que el raïm no tingui pinyol és realment una pèrdua?

— A veure, per Cap d’Any és una comoditat, d’acord. Però poder anar escopinant pinyols tenia un què, també. Aquesta filosofia de menú infantil ens l’han feta ara també per als grans. No mengem coses picants, ni coses dures. Les dents ja no estan acostumades a rosegar un os per treure’n la carn d’uns fideus a la cassola. O el pa dur! Es llença! Coi: passa’l per un molinet de cafè i fes-ne pa ratllat. Però això ja no hi ha qui ho faci.

També hi ha una mirada sobre els catalans. “La voluntat de ser i la força de la persistència l’hem sabuda trobar a cada moment”, vas escriure fa uns quants anys. Encara és vàlid, avui?

— Esclar. Si no no seríem aquí. No hi hauria l’ARA. O aquesta força editorial, que és tot un boom. El català és un poble acostumat a caure i tornar-se a aixecar.

"Soc català, soc de Vila-seca i soc catòlic, soc creient, soc cristià", confessaves a una revista religiosa.

— I del Barça!

Anem a pams. Això del clan de l’avellana periodístic existeix? Hi ha una mirada específica que et pot incloure a tu i també a Andreu Buenafuente, Carles Francino, Josep Maria Martí, Núria Solé o Neus Bonet?

— Bé, hi ha una certa mirada, però no és que quedem secretament per passar-nos cap argumentari! “Gent del camp, gent del llamp!”, que es diu: som més individualistes que els gironins o els lleidatans, que sí que fan sopars i trobades. O els del Maresme. A Catalunya hi ha clans periodístics perquè la gent, al final, crida els del seu poble. Molts hem començat en mitjans locals, així que, ja que hi ha agrupament familiar, també n’hi ha de periodístic.

I per la part del catolicisme?

— Jo ho visc amb normalitat. És un tret cultural, però també perquè penso que hi ha una part d’espiritualitat, i d’acció i de valors, que a mi me la cobreix l’Església catòlica, amb totes les seves mancances i defectes. Altres companys fan meditació budista.

Com es combina l’intent de trobar una mirada objectiva sobre les coses que demana el periodisme amb un sistema de creences basat en la fe?

— Per a les coses que no tenen explicació necessites aquest refugi. És una confiança. Una aposta. Però no és la raó contra la fe: hi ha punts de connexió entre ciència i religió, ara mateix.

Que hi hagi coses inexplicables et consola o t’angoixa?

— M’angoixa, m’angoixa. Però no ho visc com si fossin mons separats. A mi em costa de vegades entendre el blanc o el negre absolut.

Anant a coses més mundanes, és cert que vas descobrir el vermut de Reus... fent de corresponsal als anys 90 a Madrid?

— Just a l'arribar-hi, amb 24 anys. Ja havia begut vermut, a aquella edat, amb quatre olives i patates, però devia ser Martini o Cinzano. I en un bar de Madrid em diuen tot d’una que tenen vermut de Reus... Però a Reus no t’ho deien! La indústria vermutera no estava reivindicada. Ara sí, tenim el museu del vermut, el celler del Rofes... S’ha recuperat. Més encara: després de la febre dels gintònics, la mà negra que controla això de les modes en l’alcohol havia planificat que beguéssim vodka. Però es va colar el vermut.

Què més hi vas aprendre, a Madrid, indústria del vermut a banda?

— L’expressió del poder institucional. Tallar un carrer perquè arriba Gorbatxov. Aquesta sensació que el món acabava cada dia, perquè eren el melic del món. Aquest poder que ignora tot allò que no sigui ell. La mirada centrípeta. I al mateix temps coses bones: et fan sentir que ets el millor. L’amabilitat en les formes que gasten és molt llaminera. Al Bar del Diego em van dir: “Señor Graset, viene usted tanto que le vamos a poner su nombre a un cóctel”. I, poc després, llegia a El País de las Tentaciones que el bar preferit de l’actriu Ruth Gabriel també era el Bar del Diego perquè li havien posat un còctel a nom seu. La mare que els va parir!

Allà vas crear el personatge del Manolo, un cambrer de bar que, amb estil xulesc, connectava cada dia amb Antoni Bassas a El matí de Catalunya Ràdio. No sé si aquell Madrid que retratava ens semblaria inofensiu i naïf comparat amb el d’ara.

— Catorze anys de Manolo...! Segurament sí, que l’hi trobaríem, de naïf. Hi ha aquesta crispació que sempre he intentat evitar en tots els programes que he fet. Allà el Procés l'han paït malament, i no ho han sabut encaixar ni entendre. Això també es nota, en aquest Madrid de sentiment més primari, de no saber entendre l’altre. Suposo que el Manolo, ara, patiria més...

Com veus el país?

— Home... [suspira].

Creus que els lideratges són els que toquen?

— Són els que tenim i, per tant, són els que ens hem donat...

...ens hem donat entre todos?

— Entre todos, sí. Els hem de respectar. És important que ens creguem les institucions i que la gent que hi hagi al capdavant se les cregui i les defensi, i tiri el país endavant. El país s’està refent de les ferides, perquè el cop de bastó no ha marxat.

En l’eix esquerra-dreta, del zero al deu, on et situes?

— Jo em veig com una persona més progressista, més en l’eix esquerranós, però a vegades amb uns valors i conviccions que tradicionalment s’atribueixen més a la dreta. El meu pare era carlí. Jo potser soc aleshores un carlí progressista, si això és possible.

Has fet d’actor. Una altra via per escapar de la realitat i l’actualitat.

— És que jo volia ser actor, però no tenia prou coratge, així que ara actuo cada nit en un plató. És aquesta idea de representar un altre, una altra vida... Posar-me dalt d’un escenari és una de les coses que m’agraden i disfruto.

T’agrada menjar i també cuinar.

— Seria el tancament del cercle, d’això de saber el temps de cada cosa. Aquesta setmana tinc bacallà i cigrons. I venen les faves a la catalana.

Quin és el teu plat estrella?

— El rossejat de fideus o els arrossos se’m donen bé. I m’agrada gratar en els plats de la memòria. Com és que he deixat de menjar fetge amb ceba, que de petit en menjava, suposo que per tenir més ferro? Busco la recepta i els faig. Els nens, esclar, em diuen: “Això menja’t-ho tu”. O recordo una albergínia fregida que feia la mare, tota negra i carbonitzada, que no devia ser pas bona per la salut. A Madrid, la mare em feia el receptari telefònic. Un dia vaig voler fer sèpia ofegada. La mare em diu: “Ara posa-hi oli”. Però quant? “No ho sé: tira-l'hi!” Saps què va passar, a més?

Ni idea, però auguro que res de bo.

— Tot d’una em truquen de la ràdio per dir-me que havia d’anar de pet a l’aeroport, cap a l’Argentina, que hi havia merder. Com que l’endemà venia una senyora de fer feines que compartíem amb companys de la delegació de Madrid, vaig pensar que ja la llençaria ella. Quan vaig tornar, al cap de quinze dies, em va rebre un fong enorme que gairebé em saludava i tot: “Cabró, on eres?” Esclar, algú de la delegació li va dir a la senyora que no calia que hi anés, que jo no hi era.