El professor Armengol, la seva foto i els seus alumnes
BarcelonaA la UAB encara se’n recorden. La Facultat de Ciències de la Comunicació, precursora, metamòrfica, convulsa, apassionada, va tenir una primera promoció de comunicació audiovisual (1992-1996) especialment creativa i inquieta, que va quedar arrelada per sempre en el record dels qui hi van participar. Manel Armengol era un dels professors de l’assignatura de fotoperiodisme -només va ser-ho un any!- i els seus alumnes van quedar marcats pel seu tarannà didàctic i generós, agraïts per tantes ensenyances valuoses. Tants anys després ha arribat el moment de confirmar allò de “l’amor amb amor es paga”.
Amics de Manel Armengol és l’associació creada pels seus exalumnes per reivindicar l’obra i el llegat del fotògraf, la situació econòmica del qual va arribar a principis d’any a un punt complicat, amb amenaça de desnonament inclosa. Ara, quan sembla viable l’adquisició pública del seu immens fons fotogràfic, l’associació posa també el seu granet de sorra publicant dues edicions de fotografies de la famosa manifestació a favor de l’amnistia de l’1 de febrer del 1976, que Armengol va deixar per a la posteritat amb un treball periodístic excepcional.
L’ARA també s’afegeix a la iniciativa i des d’aquest dissabte fins al 8 de maig vendrà per 2,50 euros una làmina que reprodueix la més famosa de les fotos d’aquella sèrie, la dels grisos apallissant un grup de manifestants. Els beneficis aniran destinats a l’associació. Darrere la làmina hi apareixerà el text d’Albert Om publicat a l’ARA del 30 de gener passat en què glossa la història de la fotografia. Om, juntament amb Gemma Nierga i Jordi Évole -alumne d’Armengol en aquella primera promoció-, va participar ahir en la presentació de l’edició commemorativa de les fotos en un acte a l’espai AppartShowRoom de Barcelona, que acull una exposició de les instantànies i també de records d’aquella promoció universitària: l’orla i fotos de l’assignatura de Manel Armengol revelades amb llum vermella, ampliadora i fixador.
És emotiu el retrobament dels companys de classe. Alguns feia anys que no es veien. Coincideixen tots a rememorar amb alegria aquell virginal primer encontre amb la fotografia, tantes descobertes i vocacions en construcció. També hi són Francesc Escribano -també professor d’aquella promoció-, Borja de Riquer -que era a la manifestació del 76- i la gran fotògrafa Pilar Aymerich. “Deixava fer! No donava instruccions ni limitacions”, recorda Évole. “Independent, sensible i franctirador”, diu Gemma Nierga per definir Armengol. “Sempre he necessitat sentir-me lliure”, precisa ell mateix. “Acceptar-ho, canviar el punt de vista i tirar endavant”, afegeix per resumir la mala situació que ha passat i que per sort està remuntant. No entén que els seus alumnes el recordin amb tanta estimació i li regalin aquest “excés de generositat i d’amor”.
Om valora molt l’acte d’homenatge dels alumnes tant al fotògraf com a la gent que hi havia a la manifestació del 1976. El patrimoni fotogràfic que finalment s’ha pogut salvar i conservar i la preocupació del seu autor per aconseguir-ho és el que més va commoure Jordi Évole quan va veure a la televisió la notícia de la mala situació econòmica d’Armengol. I amb raó. És història del país concentrada en una imatge de violència, capturada per sempre sobre un paper en blanc i negre.